.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dilluns, 10 d’abril de 2017

Baixant la Soledat


Ontinyent, a 10 d'abril de 2017. Dilluns Sant.

La meua mà sobre la que Marià Benlliure tallà en fusta per fer-la símbol d'un cor travessat per set punyals. No hi ha moment com aquest en l'any...

I passen els anys, i continue emocionant-me en veure la meua gent, uns que vénen, altres que se'n van, però sempre la meua gent, s'emociona en baixar aquesta superba obra d'art, propietat de totes les ontinyentines i tots els ontinyentins a través del seu Ajuntament.

És el migdia del darrer dia de Passió. Demà ja serà el dia del Ram i la Soledat estarà a la capella de la Trinitat, sobre el seu baiard, esperant la xicalla de la confraria com es farà les fotos, com començarà tot aquest enrenou de la Setmana Santa...

És cosa de veure, i t'ho conte per si no ho has pogut viure mai... En un no res, tens la bastida muntada i els esforçats voluntaris a punt per pujar-hi a l'altaret aquest que emmarca la Soledat amb preciosos llenços de Segrelles i el luneto de Nicolau Borràs, i que tots junts tapen l'entrada històrica de la Porta dels Homes. 




Cada vegada amb més rapidesa pels cada vegada més anys d'experiència que s'hi sumen, la Soledat és davallada amb tota la cura del món, no fos cas que li férem cap tort aquells qui tant ens l'estimem... I en ser entre nosaltres, al terra, com una més d'aquest col·lectiu sempre en ebullició d'idees i accions que som, cal aguantar la respiració... És llavors quan es fa palesa la llegenda tan manida com falsa que fa la Soledat una veïna de la Vila eternitzada en marededéu treballadora pel senyor Benlliure... És una més de nosaltres, una més de la Vila, com pot ser-ho la senyó Violeta, tan preciosa com és, o la meua estimada senyó Brigidín...


Tot seguit, tothome s'apressa a torcar-li la pols i a netejar-la com cal. Els més xiquets netegen els preciosos peus, els més anyats, el rostre, el cabell de talla modernista. Jo, comence a fotografiar a tort i a dret. El primer, la talla de ben prop, per veure si les diferències de temperatura fortíssimes del temple de l'Assumpció han marcat alguna de les línies de juntura de les diferents fustes, encomanant-me a qui siga perquè no siga així...


M'agrada plasmar els rostres emocionats de les meues confraresses i dels confrares. Les emocions, bé que ho sé, són distintes, però totes conflueixen al voltant d'aquesta figura que té tant de tots nosaltres...



I entre unes coses i altres, sempre tinc uns minuts concedits per anar fent des d'ací i des d'enllà noves fotografies amb la Soledat ben sola. Enguany que només teníem la llum que cabia per una grogosa rosassa, m'ha pegat per fixar-me en les ombres d'imatge i confrares...



I és clar, la sèrie obligada, per necessària, de tota la gent que desitja trobar-se per sempre al costat d'aquella de nosaltres que no envelleix, va seguida... I és sempre un plaer fotografiar-los...


I una foto de tots plegats, que mai no ens fem, abans de pujar la imatge sobre el baiard.


I encara deixaré ací una altra imatge, la de tothom posant de la seua part per fer-la pujar, la Soledat que no està sola... Bé que indica què diguem en dir "Som Soledat"...!