.

.
"Vengut és temps que serà conegut/ l'om qui son cor haurà fort ho covart."

Poema XXX.
Ausiàs March.
.


dimarts, 18 d’abril de 2017

Angelet del cel!



Ontinyent, a dèsset d'abril de 2017. Dilluns de Pasqua Florida.

Arribar tan de matí a Alfarrasí, quan encara no han tret la capa de boira que s'enganxa des de l'alba al campanar, té els seus avantatges. Vas veient com s'omple la plaça de gents, de comentaris... Tot vas quedant-t'ho a dins. Des de l'anecdotari més simple a les salutacions i les accions de conformatge d'aquelles cordes cèliques, les converses terrenals i alguna que altra, ben poca, de més fondal que puga passar-hi per la plaça. Després, cal oblidar-les tot i conformant amb elles una massa esponjosa i còmoda, la del record amable que fa d'aquesta festa de l'Angelet de la Corda tan estimable.

Si no fos així. Si contara en veritat, perdria aquesta plaça tot unint-la a tantes altres de mundanes, d'aquelles que solc fugir esperitat... 

A veure si és deveres el què em conten i l'any present és el darrer que es comet la il·legalitat de la melodia aquesta...



Potser t'esperaràs belles paraules. No en caben moltes de les que no ho siguen per definir aquest acte tan curiosament emotivitzant. No les diré, però. És el que té acudir un any rere any i trobar-te capaç de mercar interpretacions, evolucions i ressenyes amb els dits; i em cansa. El territori de l'íntim sentiment és el darrer redòs que em queda per descobrir de mi, en ell hi vola cada rerhivern un angelet que espere sempre que s'enduga lluny i depressa les malvestats del món. I gairebé mai no ho fa. Això sí, no l'erra mai en portar-nos la Primavera...



Dir que aquesta festa mereix bones paraules és obvietat manifesta. I que mereix ser coneguda i estimada també. És el mateix poble, però, que se l'ha de creure abans de treure-la a passejar per fora agafada de la maneta. Fer per atreure públic a una plaça ja a cormull no pot ser cosa de preocupació comunal; elevar la qualitat d'alguns dels gestos visibles, però, es fa imprescindible. Aquella càmera seguint perdudeta el polític de torn i la necessitat peremptòria que l'església local contracte un cameraman, un retratiste desalbat, em fuetegen la consciència matinal; i sincerament, no estic ja per a aquestes bajanades.

Però tot se'n vola en veure aparéixer i avançar l'Angelet...





Ausades com ho ha fet de bé la xiqueta Isabella Simeonoya. Les meues felicitacions... I quin final apoteòsic de coloms i confetis, i tantíssima pirotècnia com no recordava!


Una edició per apuntar, amb més imatges, però, que no paraules.
Potser arriba el moment d'aprendre a dir, callant.

Les nostres felicitacions a xiqueta, família i poble. Cal que estiguen com unes pasqües...




L'any que ve més? De moment, deixa'm acabar l'entrepà de l'esmorzar amb tan bona companyia com tinc a la vora i espera que vaja a saludar ma tia Adélia i els meus cosins una estona llarga. Més que no escriure, les coses m'agrada parlar-les darrerament...