.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dilluns, 3 d’abril de 2017

Al sopar post-pregó setmana-santer...



Ontinyent, a dissabte u d'abril de 2017.

 Entre que la meua veta angloxaxòfila estava hui innocentment carnestoltenca i que he acomplit l'horari lúdic-responsable més feliç de la temporada, he arribat a Festers —canviat i emmargallonat en la mesura de les meues possibilitats i mereixement de l'ocasió—, a taula parada. El rector de la Vila anava fent l'admonició inicial benedictòria i jo passant per la porta de la manera més reverent possible. 




Sort que a la dreta mateixa hi havia la meua gent i saludar i asseure's ha sigut cosa d'un moment... 




Ho confesse. No he acudit al pregó de la Setmana Santa. I no és que no m'interessara, ans al contrari, que m'ha dolgut l'efecte aquest que succeeix al meu poble: et tires setmanes que no hi ha res d'interessant o només barrumballa institucional, i de sobte, t'arriba un u d'abril en què fas mans i mànegues per arribar a tots els llocs de tal cormull d'activitat profitosa. Però no passa res, el senyor Lluís Oviedo, de l'Orde Franciscana, sabrà  perdonar-m'ho. Ja llegiré convenientment la seua lliçò teològica en ser que es publique. Aquestes coses, les preferisc de llegit, i més quan em diuen que ha estat d'un nivell desacostumat. Ja veus, he fet un "hannover", que es diu..., però intel·lectual...


Res, que m'he relaxat per fi i he passat una vetlada distreta en excel·lentíssima companyia, amb bona dosi d'humor constant i, a la fi, en els discursos, encara ha hagut lloc per a la vergonya aliena. 

Per favor, o ens posem a treballar o açò rebenta pel cap o per la pota...



Res, que feia temps i temps que no sopava jo en un acte tal, i si et dic veritat, he vingut perquè es feia l'homenatge degut a Alfred Bernabeu com a presentador del cartell comunal i l'alienat programa i, sobretot, per assistir a l'homenatge que la Junta feia a un dels meus. 




Per mereixences sobrades, i després d'un impressionant seguit d'anys d'acció continuada i paraula insubornable, el senyor Vicent Guerola, sots-clavari i Andador de la Soledat per una bona pila de temps, ha estat reconegut per tota la Setmana Santa... 




El nostre aplaudiment fou tan sincer com les paraules que dirigí l'homenatjat al respectable... Si pilla prop a un que ell sap (i que fa de clavari), li estampa la caixa al cap...! Però ja pot dir el que vulga que és cosa de com sembla que és i prou.., que en alçar-me jo gens dissimuladament per fotografiar-li la cara de sorpresa, la seua si que era de satisfacció, sí... 



L'enhorabona al senyor Guerola i a la seua família xicoteta..., que de xicoteta res!, i a la gran de la Confraria de la Soledat, que amb gent d'aquesta és com es reguanya el títol vell de "Lloable".



Per cert, senyor Cronista oficial de la Vila Reial i Ciutat, i confrare nostre... Què podria vosté explicar a la gent de l'Ajuntament que la festa viva més antiga i seguida de la població segueix sent el Corpus, xe...! Què podríem  arromangar-nos tots?, que no estem perdent un temps preciós amb tanta mediocràcia?