.

.
"Si la mort ve a buscar-me/ té permís per entrar a casa/ però que sàpiga des d'ara/ que mai no podré estimar-la".

Vida.
Lluís Llach i Grande.
.


.

.

dissabte, 29 d’abril de 2017

Al primer concert de la gira de Paco Muñoz...



Ontinyent, a dissabte vint-i-nou d'abril de 2017.

Em fa gràcia... Si hi ha gent que m'ha pregat que faça prompte hui la meua crònica del primer dels concerts de la gira de Paco Muñoz i tot! Fotos! Fotos! Fotos!, em demana i/o exigeix algú per aquestes xarxes dels meus pecats. Com si fos fàcil posar a baixar les vora tres-centes imatges que m'eixiren anit. Com si fos la cosa més senzilla del món això de poder extreure en paraules els tants sentiments vers, i per tant també contradictoris, que anit vaig arribar a enxarxar...

Després, encara em tocarà escoltar d'algú de vosaltres que si sóc un exagerat, que si sempre estic alçant la cua d'algú, que sí... Saps què et dic, que em queden poques ganes d'aguantar estupideses d'aquestes... Tot allò que ací reflexe apareix perquè em nyuga a la vida i m'anima a esperar un endemà. Allò que no paga la pena o no treu cap de profit vital, no té lloc en aquest racó meu. 

Per això, si afirme que el concert d'anit de Paco fou d'aquelles experiències de vida boniques de veritat, potser no em creus però m'és ben cert. Haver vingut! Podries haver comprovat que molts dels qui assistírem, i alguns després de fer bona cosa de quilòmetres, teníem l'ai al cor i tot un aparador de sentiments a punt per eixir-se'n corrent ulls enllà, pell enfora, somriure avant... Ah, no...! Que sí que pots comprovar-ho!, i ben bé... Que aquest només és la primera de vora una dotzena d'ocasions que vindran i que, si vols, podràs compartir... 



Això sí. Les sinèrgies que anit es conjugaren, difícilment te les podràs trobar... Més que res perquè era el primer... Jo encara no m'he refet del tot de l'alegria de veure'm de nou a Paco dalt d'un escenari, de viure'm l'alegria de Pepa i de Mireia, però també de veure els gestos, els rostres, d'oir les paraules de gents diverses, totes amigues dels amics... Escoltar-me de nou els clàssics remesclats magistralment amb les novetats d'un Paco eufòric, no es pot pagar amb diners ni amb bona voluntat, només amb estima. I l'estima, anit, volava i s'encomanava...




Paco volava com ho feia l'estima. Caminava àgilment un pam sobre el terra, que feia molt de temps que no me'l trobava tan ple, tant ell... Però com no va a ser així si un concert en què déiem si l'acabaríem amb salut va concloure amb un apoteòsic aplaudiment d'un públic enfervorit després d'haver vist una llarga demostració d'estima i art inigualable...?


Part, bona part, tota la part i culpa, la tenen els músics. Quina cojuntura els ha dut a coincidir ha estat l'estel que és l'arquitecte de tot açò, Enric Murillo. Paco Mateix ho confessà des de l'escenari: a bona part dels excel·lents músics els havia conegut aquesta mateixa vesprada i no en sabia encara bé els noms... Per què? Perquè l'estructura del tot plegat ha estat obra del canemàs dissenyat pel senyor Murillo, qi ha buscat les millors cordes i les millors veus, s'ha treballat les partitures de manera sorprenent, i tanta cosa... Paco, malgrat els anys en guaret, o potser per això mateix, sona com un Paco més anyat, més entranyable encara si és que això puguera ser... I amb l'acompanyament, sona a glòria...



Duc temps diguent-li a Paco que Enric Murillo mereix un monument. Em reafirme en les meues paraules després d'haver constatat que, en les seues mans, l'emoció de la tornada de Paco només pot mesurar-se a cabassades... (en quants cabassos cap el Montgó?),  de la manera més ampla possible. Amb la grandesa mateixa alambicada en una senzillesa aparent, pacient, angelada... Però amb una trama i un ordim sensats, ben sargats i invisibles davant el carisma d'un Paco sorneguer, animós, enamorador, en plenitud.


De nou les cançons de sempre, però com si les escoltàrem més joves, més marítimes, més llaurades que mai, amb solc profund que trenca aquell guaret per alçar del fons la frescúria saborosa que esdevindrà bona terra a cadascun dels concerts que vindran.


 Només entrar a l'escenari, Paco se'l fa seu i amb el joc savi de l'ara cante jo i m'assec al tamboret per escoltar els qui l'acompanyen, ens té entretinguts, a l'espera, com sempre, de les seues facècies, de les xarrades iròniques i, per tant, intel·ligents, amb què adorna cada cançó tot i aconseguint engalipar-nos abans que comencen els primers compassos...


Però, i com no pot eixir bé la cosa si en cert s'acompanya amb el millor de cada casa?
Qui pot somiar hui en dia tindre entre els cors Apa i Ina Martí? I a Tóbal Rentero a les cordes? I a Cèsar Murillo? I... uf, per favor. A banda dels espectacles multisubvencionats o assenyalats per la mà sufragadora dels polítics de torn, pot trobar-se tal espectacle de música-veritat als escenaris valencians? Exagere? Vine a algun dels propers concerts...


Una desena de professionals triats del millor pel geni amable i meravellós del senyor Murillo al servei d'un homenot que anit va ser feliç i ens va fer feliços...


M'agrada molt enfocar a Paco, els gestos, les absències amb els ulls tancats, les mirades quan els obre per acaronar els qui té al davant...


I m'agrada la jovenesa, la tanta generació distinta com l'acompanya...



Si no fos feliç sobre l'escenari, Paco no hauria tornat, no... La vida no es desgasta sobre l'escenari, s'apaga si t'estàs lluny d'ell. A Paco li dóna vida. S'haurà vist felicitat com la que dóna alé a aquest rostre?


Algun dia d'aquests, em sorprendrà contant-me alguna de les idees, de les isetes, de les històries que li vénen al cap mentre va de cançó en cançó... Jo, embadalit com sempre, li les voldré escoltar, feliç...



I l'Ina Martí? Com va lluir-se la dona interpretant algunes de les peces de Paco i, oh sorpresa, una estrena seua pròpia: un poema novençà de l'Estellés musicat pel seu company Enric Murillo, que ja espere escoltar enregistrada amb candeletes... Serà quan treurà el seu primer disc... Ja tarda! Com tota cosa bona, sap fer-se esperar... Senyal que se li posa seny... Bé ha fet Paco en sumar-la a la roda aquesta dels poetes amicals...!


 Tota ella transmet això mateix, amicalitat sobre l'escenari, i bona planta cantatriu... Una veu exquissida i unes formes amables que esperem que li auguren molts èxits. L'estima que Paco li té, i l'admiració, se'ns encomanen...



Ei!, que si em pose a dir coses bones del senyor Apa, t'estàs assegut fins a demà... Quin portent ens ha regalat natura... Paco, a la seua cadira alta (aquella que quasi es perd al Principal i anit, si no fos per Arturo, s'hagués quedat a Almussafes...) se'n feia creus de tota aquella potència bella que del pit i del cor li venia al senyor Apa. Hui dissabte, a Godella, el seu poble, Apa presenta el seu excel·lent disc, un treball que ja he tingut la sort d'escoltar i que m'ha embadalit...



Entre Paco,
 entre Ina,

 entre Apa...

Recollons!, és què Apa és molt Apa...


Quina nit que ens donaren... Que si arriba a durar més, se'ns fa l'hora de cantar Albades a l'un i a l'Aurora a l'altre...! A les tres i mitja de la nit que entrava jo a casa, despert com un mussol, intentant guardar-me tot allò que em va resultar tan estimable...! Ja no sé si el que ens passa als valencians és que vora el Barranc dels Algadins, la Marinera Fidel se'n puja a la Serra de Mariola per albirar el Vell Montgó, o si la meua terra, la nostra terra, el nostre país que no sempre ens hem estimat com cal, sabrà apreciar l'esforç d'aquesta gent esforçada, que només sap que crear bellesa...



 A la fi, Paco torna a l'escenari amb el públic dempeus... Si hi havia anit emocions positives, i temences a esbandir, en aquell ample teatre d'Almussafes...



I açò només és el començament...



Doncs res... No et conte més perquè m'agradaria que ho pogueres viure. Igual t'he convençut i tot...! No serà igual, esclar, però serà semblant, o encara millor potser..., perquè a cada poble hi haurà un seguit d'emocions i perquès distints...


Pròxima parada, Castelló (la Ribera Alta), on Paco va ser vicari i se l'estimen que és cosa de no dir... I on l'any passat,s'espolsà el seu ja famós pregó de festes...
Jo ja li tinc preparada una de divertida per a aquest concert... Serà a l'auditori el proper diumenge 7 de maig... Vindràs?


Gràcies a tothom per fer més bella encara l'estima...