.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Això dels cartells, només pot passar a Alcoi...?


Ontinyent, a cinc d'abril de 2017. Dimecres de Passió

Cada any sembla que estem amb la mateixa. El cartell de Festes d'Alcoi, referent teòric anual de les massa coses que hom vol atribuir-li, provoca polèmica. Millor dit, els qui li volen atribuir massa històries hi aboquen les seues histèries sociopolítiques, i passa el què passa. No hi ha any que no se'n monte una... Ja forma part la cosa aquesta de la litúrgia social. 

I desseguida, una munió d'experts en art, festa, art festiu, festa artística i altres disciplines populars, posen el crit al cel mariolenc amb una argumentació que pot resumir-se en una senzilla idea: "no m'agrada? No és bo!". No cal més. Una mostra en temps real de l'estat social que ens aclapa: un personalisme atroç que ens aïlla dins d'una societat tan repressora com reprimida i que no, no cal que ens capfiquem, no és només qüestió alcoiana, res més faltaria. A totes cases bullen les faves...

Només que el tornaveu alcoià és el més ample d'entre els que hi ha a les nostres valls i fondalades... El cartell l'ha fet una dona; se sabia d'avantmà que el protagonitzaria una dona, ergo ja està atiat el conflicte. Fals conflicte. Interessat conflicte. Perquè com a cartell, el proposat per Nani Serrano és un gran cartell..., o no, perquè he trobat una mà de cartellistes que opinen que només és una bona pintura amb una mala tipografia afegida: estampeta amb ínfules de cartell. Un servidor no opina el mateix...




M'agrada de sempre eixa importància que se li dóna al cartell de festes a Alcoi. Una importància clàssica i exagerada de mena també... Però el que trobe més gran és la capacitat d'explotar eixa estima a través de les versions humorístiques que com a bolets -i crítics d'art- apareixen aquests dies. És el famós humor alcoià, sorneguerament rebregat, que es fa palés en acudits visuals i altres florilegis sarcàstics. 
Enguany, em quede amb la versió camilosextista que signen els Samarites. Espectacular... La resta ja ve sol. He arribat a escoltar que si pareix la Pantoja, que si és una dona veneçolana o colombiana, que té el coll massa llarg... Que si què pinta aquesta representació clavellinera de la Feria de Abril andalusa... Xe, com si no se'n llençaren de clavells al pas del Sant Jordiet en la processó del matí... I això com a crítica bàsica popular. Fins i tot hi ha qui ha perbocat que el verd allunya el cartell de la festa alcoiana? Alça! Això pot dir-ho un del meu poble, on la bandera mora és la pròpia dels Turcs i per raons històriques, però a Alcoi? I és que el desbarrament interessat per atreure audiències xovinistes està a l'ordre del dia, tant com les opinions aquestes sobre el cartell: que pot esperar-se de qui aplaudeix el que anit em comentava un amic, que en una ràdio es diga sense pudor que l'única festa històrica és l'alcoiana per tot allò de la mort d'Al-Àzraq, i els altres "la fan per gust"... Passen els anys i els tòpics, en lloc de ser combatuts per falsaris, es reforcen.

Els més pensats dels peròs són molt més dolorosos perquè el que qüestionen en el fons només és la presència d'una dona. L'artista ha volgut oferir una al·legoria nova i atrevida, amb arrels classisitzants, sense obviar que també hi ha una reivindicació femenina. Què les al·legories humanitzades no són femenines? La Justícia arreu, la Llibertat, la República adhuc... La crítica està amargant no un fet artístic sinó manifestant un altre, de polític. 

A mi, em va impressionar que, enlloc de provar a filtrar el cartell, la modalitat de boicot d'enguany haja estat la distribució d'una altra obra, atrevidíssima i impossible, atribuïda a la mateixa autora. Una santjordina que, de ser certa, hauria cremat la ciutat dels ponts, però hauria esdevingut, sense cap mena de dubte, el millor dels cartells presentats mai. Sé que molta gent el passà, escandalitzada, i que si hi havia tant públic en la presentació, era per veure si finalment aquella obra era la definitiva. El morbo i la mala llet remesclats i servits en calent... 

Una al·legoria... I que et toque llegir que no hi ha al·legoria que valga quan una imatge cal explicar-la per a què s'entenga... Bo, ja se sap què es diu del bando d'Alcoi... Jo, m'agrade o no l'obra, que em complau per la factura i forma, aplaudisc l'autora per la qualitat i la novetat que presenta... Diuen que mai una dona havia protagonitzat el cartell alcoià. No de manera tan clara, val, però sí que les hi ha. I totes amb caràcter al·legòric em temps en què aquest costum no calia explicar-lo, no...





A la fi, la raó li la done a un confrare meu que el diumenge em comentava que la culpa de tot la té com han fet entrar la dona en la festa. Un procés que, no cal oblidar, encara està en marxa...