.

.
"Any empeny qui dia passa/ si no corre poc ni massa;/ que el passar no t’ha de doldre,/ el sol sap on s’ha de pondre./ Si vols prendre el meu avís:/ hora és de ser feliç".

Gnomon.

Sergi Gómez i Soler
.


dimarts, 25 d’abril de 2017

Ací estem. Ací estic. Encara...




Ontinyent, a dilluns vint-i-quatre d'abril de 2017.

Aquesta nit farà deu anys exactes que vaig pujar per darrera vegada al cim del Montcabrer.

Era una vetlada no massa fresca, amb una visibilitat extraordinària, i la barbaritat va ser valenta... 

Resulta que formava jo part activa, ideològica i organitzativa del projecte "Ací estem" que encapçalava l'Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida junt a un munt d'organitzacions i ajuntaments que s'hi van sumar... Quina preciositat. La nit en què commemoràvem el dia que faria 300 anys de la terrible Batalla d'Almansa (1707), convocàvem els valencians a pujar a les nostres serres per fer-nos llums els uns als altres per mostrar-nos que sí, que érem una societat encara viva... La de gent que s'hi va apuntar i la d'històries i activitats que, per unes raons i altres, encara no han estat contades... Pobles menuts i grans que apagaren les llums, monuments il·luminats que foren ombrats, castells humans, danses, soparots, músiqueries i, sobretot, pujades als cims per tal de dur els llums que conformaren aquells puntetes que sí, que significaren l'únic acte veritablement comú i popular per celebrar aquell dia. Des de la senzillesa extrema i el simbolisme major. Des de Morella i Vinaròs fins a Novelda i Alacant, aconseguírem un anecdotari fabulós... 

Jo encara guarde molts dels escrits que es generaren, de les il·lusions que compartírem... Amb el desencís immediat i posterior amb què em corsecà l'organització que havia estat l'engrescadora de tot plegat, i on tanta bona gent va treballar tant, no vaig impulsar cap conseqüència literària ni documental dels tants actes, com l'ocasió hauria merescut. És més, personalment, considere aquell acte com el darrer dels immensos atreviments festius que m'ha tocat moure i dur a terme en aquesta vida. Ara, misàntrop descregut com m'he tornat, ja no podria abraçar aquells impossibles. El temps de l'activisme voluntariós ha estat substituït pel de l'observació irònica d'un món que ha substituït la voluntat pel guany econòmic o la pressumpció social.

Per això em faig creus de com vaig atrevir-me a fer-me càrrec de la llum que s'encendria des del punt més alt de la Mare Mariola... I no hauria estat possible si no hagués tingut el recolzament absolut i boig d'un adolescent meravellós, el meu fillol Ivan... Ens presentem els dos al Molí Mató d'Agres allà a les set de la vesprada amb la intenció d'accedir amb el meu atrevit cotxet blanc fins a les Caves i, des d'allí, fer a peu la baixada al peu de l'altívol Montcabrer i, vora el Dit de Déu accedir a la font del Pouet, fer la volta pel camí de les Penyes Monteses i arribar al punt geodèsic d'on no pensàvem moure'ns no siga cosa que, en mig de la foscor, ens despenyàrem a l'abisme...

I ens trobem tallat el pas.

No hi havia manera d'accedir-hi amb vehicle i no havíem previst cap pla B... La setmana anterior havia pujat bé jo i, ara... Res, que amb un excés pecaminós de voluntarisme romàntic, ens pega per deixar el cotxe al Monestir de la Mare de Déu d'Agres i concentrar en la meua motxilla el major pes per fer l'ascensió a peu... Beneïda ignorància i gloriosa força de voluntat... Què duria jo allí? No ho he pensat mai, però també sé que el tros d'accés al refugi no l'oblidaré, tan agraït com vaig quedar al meu bastó per tots els favors que em va fer, que no em vaig quedar allí tantes vegades, a tants allís...

Total, que arribem a l'objectiu deu minuts abans de la mitja nit. No va donar temps d'asseure'ns, que des del cim del Benicadell, des del castell de la Barcella, des de la Safor i el Montdúver, des del Castell de Cocentaina tan menut allí baix, des de l'Aitana enorme sota la lluna, ja estaven fent-nos senyals. I des d'allí dalt es veia llum també al Menejador, i al Sant Crist de Bocairent, i al Reconco de Biar allí lluny, i a les runes del castell d'Almisrà, i a l'estimat Sant Esteve d'Ontinyent. Quan arribà l'hora i vaig veure com el meu poble i molts d'altres del Comtat i de la Vall començaven a apagar part del circuit lumínic urbà, vam emocionar-nos... La llum més intensa i joganera venia del Pare Benicadell. Nosaltres, estenguérem la senyera de ma tia Mila i la meua, aquella que em vaig fer amb tela de sac,  i començàrem també a fer dansar els llums en totes les direccions de la Rosa dels Vents. Allà dalt de Mariola, algun boig també recorda que...

A les dotze i mitja, absolutament rendits, iniciàrem la tornada... 

Vam optar per fer-ho espai. L'ascens a les Caves es feu dificultosa i la baixada fou una elecció obligada, perquè no estàvem per a més coses Ivan i jo... Per la pista per més volta que peguem... , quanta major seguretat després de tot el què hem viscut... Poques vegades en ma vida, quan a mi em pegava nitejar per les muntanyes, he escoltat tan propers i antentament els sorolls de la vida nocturna, el respir de tants animals, ni he sentit tant les històries que li anava contant al xicon... Fou sense dubte una de les meues fites vitals... Arribàvem a casa a les cinc del matí i jo em posava a fer classes al reformatori de Villena a les huit... 

Per la vesprada, no va haver moment de descansar... Vàrem agafar uns quants pendons i paràrem a Almansa per viure la commemoració de pau, agermanament i record solidari i respectuós que acabà fotent-se'n de tot i convertint-se en una celebració local de la victòria d'uns (ells) amb el castell de focs artificial que tant burxàrem... D'aquell dia, em queden els llibres que vaig comprar, l'esquella que cada any m'acompanya en la Nit dels Panderos i una sensació d'eufòria moral que mai mes se'm repetirà. Ací estàvem i ho havíem demostrat a un món que no va poder ni voler escoltar... De ben segur que molts dels participants en la facècia encara guarden un bon record d'aquells moments...

Ara, deu anys després, i després també de tant d'exili, puc afirmar que aquests deu anys han estat els pitjors del meu recorregut vital, en tots els sentits excepte dos, els de la inspiració i l'aprenentatge. Són massa coses les que m'ha tocat aprendre a bastonades, sobretot com és de veleïdosa la gratitud humana. I ara que de nou em trobe amb ales per fer, ja cal fer des d'un punt de vista absolutament diferent. No passa res. Encara puc dir que "Ací estic". Ha hagut moments més durs que aquells de la pujada contra tot rellotge i lògica al Montcabrer. Infinitament més durs. 
Ara, l'esperança rau en el fet que també els hi haurà de tanta llum, ho sé i ho espere, com la d'aquella mitjanit.