.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


Si no pots amb l'enemic, unix-te a ell...

.

.

dijous, 20 d’abril de 2017

A la processó de la Mare de Déu (del Miracle...)


Cocentaina, a dimecres dèneu d'abril de 2017. Dia de la Mare de Déu del Miracle.

Estimada Pepa.
Com que sempre em dius que tenim un País preciós i que té encara massa coses encara per descobrir-te, i malgrat que estic de vacances, vaig a contar-te una processó que segur que no coneixes, la de la Mare de Déu del Miracle, patrona de Cocentaina (i de Relleu i Rafelbunyol...). Jo, hi procure baixar, i baixe, sempre que puc. Tant a aquesta desfilada com també a la vespra, a l'encesa de les vint-i-set alimares o fogueretes al Pla del Palau, que simbolitzen les tantes llàgrimes de sang que aparegueren sobre el rostre d'aquesta icona del temps de Bizanci, en el matí del dia 19 d'abril de 1520, prompte farà cinc-cents anys...

És molt interessant la història de la imatge i te la contaré apart i no ací, que no és lloc... Fes-te la idea que succeí el portent en els dies tan foscos de l'inici de la Guerra de les Germanies, just quan les viles valencianes estaven més roentes amb la classe nobiliaria i els interesos nobiliaris més tensos. Amb els agermanats imposant representats seus entre jurats i magistratures en diverses poblacions i el rei Carles preparant la seua coronació com a emperador, tot apuntava a una contesa civil immediata. I ves per on, en la capella d'un dels nobles reialistes més importants i rics, el Comte de Cocentaina, una Marededéu vella comença a suar i a plorar sang... El miracle, amb acta notarial, fou pres interessadament com avís del què podria passar i acabà passant... Però fora i lluny de les interpretacions polítiques, el fet popular abraçà del tot la novella advocació i la pujà a estima preciosa per part d'un tothom unànime. Així, la "Mareta", que és com se l'aclama a Cocentaina, és tinguda per uns i per altres com un factor únic d'autoreconeixement social, com a símbol indiscutit d'un poble que, apartat dels fastos i protocols que alguns insisteixen a dedicar-li, la té veritablement present en la quotidianitat de l'anar anant cada dia. Potser per això, perquè nomena diverses familiars a les qui m'estime, començant per la meua padrina, i perquè em sé més socarrat que si hagués nascut al terme de la Vila Comtal, li guarde tant de respecte; pel respecte mateix que se li té.



La processó és una més de les que els pobles valencians dediquen a les seues figures patronals. Baiard enorme, solemnitat voluntariosa, guirigai infantil (i no tan infantil...), música remarcable, gent que ven el fem per lluir tal com margallons i, sobretot, una munió de dones vestides amb el que es té com el vestit propi d'aquesta contrada, amb uns mantons preciosos i cridaners, amb dibuixos d'aquells de catxmir que diuen, on predominen, ves per on, els colors ataronjats. 




La processó ix i torna des de l'església de l'Assumpció, Santa Maria o la Vila per tothom. I és encapçalada pels dolçainers i tabaleters del Mal Passet... Jo no sé enguany què els ha passat a tots els músics que, apartant-se de buscar i trobar, com solen fer, partitures novedoses o brillants, s'han quedat amb allò més clàssic, i l'han encertada del tot! La "Muixeranga" amb què obria Mal Passet ha estat tan ben interpretada que posava els pèls de l'ànima en alt conduïa les llàgrimes als ulls... Quina veritable meravella...!




Els músics de la "Unió", que anaven al mig de la processó enguany, m'han arribat molt endins amb el "Mektub" preciós, i l'"Ateneu" que tancava l'acte acompanyant amb "Mater Mea" la Marededéu, una rectoria bastant despistada i el plenari municipal en "perfecte" estat de revista postural (només cal buscar a facebook els selfies que han publicat)..., això, que els músics han estat el millor de la desfilada.




No són les nostres processons serioses, ni cal que ho siguen, més que res perquè no serien les nostres. Jo m'he posat en el lloc més estret del recorregut, paradoxalment el "Carrer Major", vora l'antiga porta de Xàtiva o de l'Àngel Custodi, per lluir de càmera, i això era un no parar de xarrera, salutacions, gent passant..., una alegria de viure apegalosa i bonica que ja saps que m'atrapa.

Així i tot, em perd fer fotos a la gent quan passa, sobretot si van habillats amb els tan bonics faldons i saragüells, amb aquelles monteretes, els xiquets, amb la imatge de la Marededéu envoltada de flors... Igual et trobes dones vestides de manera puntillosíssima, amb venerables mantons posats amb molta gràcia sobre els cabells, com..., millor que ho deixem estar, que la barbaritat que anava a soltar era de les... Veus? Per això no m'agrada escriure sabent que em llig tanta gent; hi ha coses que, si les escrivira, em reportarien querelles. Les xafarderies, te les contaré en directe...



Doncs sí, estic segur que els mantons t'han agradat... No m'extranya. El conjunt que conformen és lluït del tot. Haver-me criat des de menut estimant-me aquesta forma de vestir me la segueix fent preciosa a hores d'ara... El tòpic del típic potser. La resta de realitats, xica, com arreu del món, van com van...




Ah!, altra de les característiques processionals contestanes... Els comunionants de l'any solen ser els portadors d'un seguit de banderes que desfilen com a estol alegre i obligatòriament desorganitzat, cridaner, anàrquic i preciós. Sobre els llenços hi ha pintats des dels símbols litànics marians a elements heràldics. Jo sempre els espere perquè em trasmeten això mateix, un moviment de simpatia que t'alça l'ànim...



I sobretot, sobretot, no puc deixar de nomenar els personatges més esperats que apareixen davant el baiard, i que m'han costat de fotografiar perquè enguany anaven precedits-envoltats-seguits d'un rectorot jovenet que pretenia aparéixer a totes les imatges que s'hi registraren. Són els xiquets i la xiqueta que representen el mossén, el fill del Comte i  la seua muller, protagonistes del vell miracle. Els vestits solen ser d'allò més bonics... Recordes que els tinc entre les figuretes del meu betlem? Són de les que més m'estime...



Doncs res, Pepa. Espere haver-te explicat el seguici de manera entenedora i no massa avorrida. A veure si a l'any que ve t'animes i m'acompanyes. Estic ben segur que et complauria, la senzillesa encara fa atractiva la desfilada, lluny de tot el boat i l'espectacularitat que transformen i banalitzen tants i tants actes hui en dia...
A més, en directe, a més de quedar-te parada amb la bellesa del baiard processional, igual podries arribar a pillar perquè la Mare de Déu del Miracle és el què és, i és el seu poble...