.

.
"Et ieu a pe anei·m ab els mesclar,/ e fui nafratz ab lansa pel colar,/ mas ye·n nafriey tres o quatre, so·m par,/ si que a totz fi las testas virar".

Senher marques, no·us vuelh totz remebrar.
Raimbaut de Vaqueiras.

.


.

.

dijous, 9 de març de 2017

Vaga...galvana!





Ontinyent, a dijous nou de març de 2017.

Ho reconec. Heus-me ací desencisat, cansat, fart i sense saber com posar-me amb l'estat de l'Ensenyament en què em navegue, d'on em guanye les garrofes i en el qual he posat la poca esperança de futur comunal positiu que em queda.

He decidit per tant i per tot fer vaga.
I l'he feta.




He pogut dormir. Aquestes avaluacions m'han deixat més que desfet i si no arribe a poder alenar hui, que anit tornava a les tantes a casa i sense poder sentir-me la cama esquerra, no sé com hauria acabat la setmana. Potser el meu cos hauria emmalaltit sol per fer-me saber que estic passant-me cinc pobles de tres comarques distintes amb ell. Ara, formalment pel que fa al laboral, ja estic en Pasqua Florida. En el cotxe ho vaig celebrar, tornant, cantant l'"Ai xúmbala", però amb tant de dolor físic i moral que allò sonava més a un quejío flamenc que no la buleria que mereix el meu horitzó...

Havent dormit, m'he preparat un parc esmorzar després de la dutxa obligada per la suor de la nit. Amb aquest temps que tens calor però després fot un fred que et gela, sembla que haja dormit amb el cul destapat i em dol la gola. Que no siga res, que cal dur el portàtil a arreglar... I de pas passe per la farmàcia per comprar alguna cosa que em facilite la mucositat... I com no, faré parada a la llibreria ara que per fi puc passejar sota una calidesa marçal que només pot dur-me que pesta, guerra i fam... Fa vora dos anys que no hi entre. Des d'un poc abans de la meua gran depressió... Me n'isc content, amb un llibre de teatre tradicional i, per fi, i al·leluiagloriadiós, el llibre poètic darrer del Sergi Torró, "Magdala", que promet moltes emocions de les bones i millors... Després d'hora i mitja caminant, he arribat a un parc del meu poble i m'he assegut a un banc. M'he cansat. En un mes he pegat una envellida que no m'explique, amb tant de disgust com m'han volgut donar i el real de la mort de mon tio i altres que ací no es poden contar perquè les parets tenen orelles, i hi ha massa orelles...

I reflexionant com estic tot el dia amb el sentit d'aquesta aturada en el treball, m'ha vingut per escriure aquests versos...




Un darrer voler revoltar-se...

Als meus.
Als qui en malvar la situació dels meus en profit propi (llegiu “polítics professionals”)
fan que els meus, molt de tant en tant i sense gaire força ni convicció,
es revolten el suficient com per fer-los eixir a la palestra, tremolosos, a dir que som quatre gats
 perquè no s’atreveixen a reconèixer-nos la raó que tenim i exhibim.


Anem, companys i companyes de gleva!
Fórem dempeus sabedors que és el pa
d’ara i demà que el malgovernar lleva...
Mes, abaltits, caiem sobre el sofà...!

Som tants aquests que la vida manlleva
i tan cansats de mesperdre que ja
consigna i clam els oïm com si neva.
Què em vas a dir de les lluites en va...?

Arriba un torb que et revola senyeres
que són passats, que et vas hamburguesant
tant revellit per manis i regueres,
el desencís, t’ha vençut...? I esgolant,
un darrer gest d’avalot ara alleres:
nyas! Vaga et faig! Del meu sou ves restant!


Sergi Gómez i Soler
Ontinyent, a nou de març de 2017.

Dia de vaga general de l’Ensenyament.





I ara que els he passat a net, i mentre se m'asseca la roba acabada d'estendre, vaig a fer encara un tomb per a viure el capvespre.
M'enduc la llibreta dels enredros, el llibre magdalènic i la nova càmera de fotos. A veure què ix de tot plegat.
Buscaré un lloc alt.
Millor dit. Buscaré el meu lloc.

Demà, continuarem treballant amb bona cosa de ganes.
Estic enamorat del meu treball. Però de tant en tant...




P.D.: Per què família i amics, professionals de l'Ensenament, em criden abans d'una vaga per saber si fan vaga? És per si els ajuda el meu exemple? Estic consirós. jo...