.

.

"Malaurat aquell qui oblida els vents/ i segueix, i no atura la roda/ no sabent entonar ni tant sols/ una pobra, i trista, nadala de caminant.

No hi ha millor mercader que el Ponent per la neu".

DirHivern.

Sergi Gómez i Soler

.


El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

.

.

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

divendres, 31 de març de 2017

Una vall d'escoles, des de la meua mala educació...




Ontinyent, a divendres trenta-u de març de 2017.

Aquesta vesprada, es presenta a Alfarrasí, a les set i mitja tocades i a la Casa de Cultura, el llibre que edita la Coordinadora de la Vall d'Albaida per la defensa i ús del Valencià per celebrar no recorde ara massa bé quines joioses coses, supose que el trenté aniversari de l'entitat, que s'escau per ara... L'obra es diu "Un país d'escoles. La Vall d'Albaida 2016" i en ella, un bon cabàs d'escriptores i escriptors de la comarca diuen la seua sobre el fet escolar en valencià, i hi ha també col·laboracions de totes les escoles i instituts. Vaja, una obra d'aquelles que caldrà tindre perquè serà una fita explicativa d'una munió d'experiències que de ben segur seran d'interés escòlic, etnolingüístic i anecdòtic del què hem estat i, des d'allí, a quines cotes hem pogut arribar, educativament...

Com jo d'educació en tinc poca, va sorprendre'm moltíssim que la Coordinadora, amb qui mai no he tingut una relació ni còmoda ni efluent, em demanàs col·laborar en una obra d'aquesta amplària. Molt agraït els estic, això sempre i per davant. El llistat de persones que estava previst que col·laboraren també era de principi impressionant. No faré cap llistat de noms perquè hi ha qui l'ha fet i s'ha deixat algun fora, entre ells el meu; no seré jo qui tracte a nivells d'importància gent validíssima que ha esmerçat temps i ofici en aquestes coses. Igual és que, finalment el meu text no ha aparegut. No és el què em digueren... Ja veurem quan el llibre aparega i m'arribe (que hui no hi acudiré), però no m'extranyaria. Sé que bona part dels autors que s'han pres l'escrit com una lloança a l'entitat editora i al fet de l'estudi en la llengua pròpia... Jo no.

Jo encara em crec aquells versos que vaig escriure per a la cançó de la Trobada d'Escoles d'Alfarrasí de l'any deu... Jo em sent també que sóc dels "xiquets i les xiquetes de la Vall més blanca que hi ha. Parlem com parlen les muntanyes, pobles i rius, fonts i bancals. I anem creixent volent la terra i confiant en el demà". Perquè si és en l'adés i l'ara, ja hauria demanat fa temps que pararen el món, que jo me'n baixava... Efectivament, les muntanyes són aspres i encimbellades, els pobles barallats, els rius curts de cabal i tintats, les fonts solen haver-se estroncat i res diré de com tenim els bancals, o explotats o en guaret. L'ensenyament, el que jo he rebut, no és cosa galdosa del què calga fer galvana. No. I per això no es pot esperar d'un mi que es dedica al sector i s'hi troba cada dia motius per fer falla (i cremar-la) ni massa flors, ni violes ni romaní. Crec que només salve els excel·lents professionals que van posar-hi ver interés en la formació tan meua com dels companys. Cap d'ells, però, va ser capaç d'identificar ni tallar el "bulling" a què vaig ser sotmés durant tants anys. Per dir-ne una de les que m'assolaren.

Així i tot, l'he intentat positiu i agraït, perquè primer de tot, tinc esperança, així de badoc sóc... També tinc molt que agrair a la gent que fa trenta anys, quan jo en tenia tretze, començà l'aventura de defendre l'ús d'allò que més corrent caldria que hagués sigut sempre, la llengua nostra a la nostra escola.

Heus ací un fragment perquè t'entretingues. Si no hi apareix al llibre, te'l penjaré sencer...



"L’educació? Sobretot amable. Molt amable. Correctament temporalitzada, coordinadeta com cal i servida amb amabilitat, insistisc, sense coerció. És el que permet atreure a l’alumne hiperwiitzat d’ara. Motivar-lo des del seu propi llenguatge no és difícil, però no podem confiar-ho tot a les noves tecnologies, a la “planilàndia” que diu una companya... 
Si volem universalitzar el coneixement, lligar-lo al futurible, cal usar de les formes novelles (boig seria no fer-ho), però sense passar del passat i ses destreses, sobretot de les facilitadores que trobem a la cultura pròpia que a cada centre envolta. Cal saber i fer saber d’on venim i qui som, siga quin siga l’enlloc on voldrem arribar. Cal que torne l’escola de barri, perquè som poble (o pobles) i barris (i ho oblidem), per més que la idea de barri, d’origen, haja canviat tant... Els camins segurs preconitzats cal que es mantinguen, en tots els sentits, dins dels centres... Cal mirar l’horitzó, i aprendre’l per explicar-lo després. Aprenentatge vivencial, val, que problematitze la societat tot superant els entrebancs localitzats. No es pot fer tàblet rasa (perdoneu-me la ironia locutiva) del costumari social. A més d’introduir altres tradicions immediates ja, cal implicar i implicar-se en la tradició pròpia, si no mantenint-la físicament almenys respectant-la, a ella i als qui la mantenen, fóra cas que ens acabàrem amb l’excusa de la postmodernitat avançada... Cal que la cultura popular siga part del dia a dia, com a àncora per qui té por de les corrents o far per qui amb ella s’hi guia.

Vull treballar projectes, engrescar-me participant-hi. Vull suar muntanya amunt acompanyant esperits que em passen a velocitat de raig i que després encara tornen a contar-me els seus nous descobriments, que potser siguen els ítems de sempre, previstos i planificadíssims, que bona senyal seria si aqueixos rampells van assolint-los. Però..., i si pogueren ser, qui ho sap, descobertes veritables?

Vull generar confiança en cadascú dels qui en mi confien, sense amagar-los l’amargor de fora el corral. Vull tirar metafòricament les tanques metàl·liques i obrir a l’alumnat l’horitzó, forçar-lo a pujar les costeres, sempre amb el meu ajut, això sempre... Vull rondalles de la Vall, del vell, de llengües veïnes, de deserts i altiplans llunyans... Escoltar mil llengües, i entre elles, la meua... Si s’acaba una llengua, una cultura, el món ja no podrà ser mai el mateix... Vull tastar mil plats, i que el premi siga la felicitat de fer-los i tastar-los... Ai si vull coses...! Que les normes del decòrum i la convivència siguen només l’imperi pràctic del trellat, i que desapareguen els panells reglats per poder omplir, fora dels marges establerts,  parets, vidres i columnes dels colors dels cartells i els anuncis més cridaners i imaginatius. Netejar amb textures i visions les parets brutes de buit. Vull disfressar-me pel Carnestoltes i explicar als qui no ho saben perquè els companys musulmans no els veureu menjar des del dilluns proper. Vull confiar en qui falta a classe sense que calga tant de paper i tanta inscripció informàtica penal. Vull obrir-me a la creativitat, a la comunicació, a la col·laboració en xarxa, tant humana com digital. Vull combatre el càncer de les maledicències ignorants, de les persecucions del diferent, de les adjudicacions pontificals de santbenets; i entre els alumnes, evitar qualsevol possibilitat de discriminació o de rebuig. Ja sé que el meu ofici és ensenyar, però qui a casa no és educat, caldrà educar-lo, no? Ens toca fer de confessors, psicòlegs, policies, cuidadors, i ho fem tan a gust... (policies?, ironia).

M’agrada molt el meu ofici, massa i tot".