.

.
"Any empeny qui dia passa/ si no corre poc ni massa;/ que el passar no t’ha de doldre,/ el sol sap on s’ha de pondre./ Si vols prendre el meu avís:/ hora és de ser feliç".

Gnomon.

Sergi Gómez i Soler
.


dimecres, 29 de març de 2017

Tradicionals trebanelles falleres...




Ontinyent, a dimecres vint-i-nou de març de 2017.
Diada antiga de celebració del beat Ramon Llull.

Anit, mentre el senyor Alcaide i un servidor enllestíem el "ja tradicional" cartell de la Setmana Santa de Photofinish i Can Carrasca, em venien al cap moltes coses. La primera la idea mateix de la cartellística setmana-santera... Com la tinc d'abandonada! El proper diumenge ja és el de Passió, ja tinc actes de confraria des del dissabte i tot, i encara ni he recollit ni he penjat cap cartell... Amb la falta que em fa enguany la Setmana Santa i tot em va com si la Vella Quaresma encara tinguera tots els peuets penjant, la dona... Acabar l'avaluació segona tan prompte, sense descansos i seguir a destall amb la feina m'ha deixat baldat... Demane hora al metge i me la donen pel Dilluns Sant...! Serà cosa de posar-me amb la història passional, a veure si... 

El fer el cartell, ai las!, potser m'ha posat al lloc... Ha eixit preciós, el veuràs el divendres proper de Quaresma... Però, i com m'anime a passar del meu carnestoltes faller diari a la "seriositat" i "rigor" que tinc per costum cada primavera? Quina diferència hi ha també entre ambdues si, realment, pel que fa al que m'estime de la cultura popular tot és el mateix..., com solc dir que fan al meu poble: del dihuit i recuperat...! Pren "ja tradicional"...

Passejant amb nocturnitat i alegria a la València fallera, vaig entrar com és d'obligat precepte a la Falla Na Jordana. L'única en què pague pel llibret i tot...! Val a dir que el tema de la "Commèdia" m'atreia moltíssim i les espectatives se'm van disparar, tant com em va decebre en començar a mirar i llegir l'escàs enginy i la nul·la gràcia esmerçats. Mare com queden de lluny les temporalitats de vaques grasses econòmiques i creatives...!,  i si llavors —tampoc no tan de temps enrere— haveren tingut entre les mans tal tema exquisit, si n'haurien tret de veta...! Ni el llibre vaig considerar mercar-me!
Però de tota falla pots treure ensenyament, com dels mateixos llibres, i més d'aquesta, que on hi han tingut almàssera saben de fer oli encara... A un costadet de l'escena dels "Malcasats de València" que s'hi representava en aquell teatre de l'Olivera faldístic, hi havia reproduïts uns quants instruments usats antigament com a escenografia teatral. Amb el carro ple de pedres bé que es podria imitar una tronada fent-lo rodar, per dir-ne algun... El que em va deixar al lloc va ser la representació d'unes trebanelles...

"Amb la màquina de pluja aconseguien 
imitar amb insistència el tal soroll. 
No cal que ploga més, que l'aigua al coll 
els fallers este dilluns ben bé sentien".

Això resava el paperet posat sobre la poc sonora matraca de campanar, que no altra cosa semblava ser aquesta "màquina plugística"... La qual cosa em demostrava diverses coses... Investigació insuficient? No té perquè... Habitualment les batzoles campanarenques solen tenir foradat cada extrem de la creu per fer caixa de ressonància a l'hora que els martells pegaren en rodar... Però..., i si no té martells aquesta???? Com és què sonava??? Jo que sé...! Igual estava plena de grava i en rodar anava movent-se com es fa amb els tubs que imiten la pluja en remoure'ls. Xe, com aquell tan divertit que li vaig firar aquell any de fa tants al meu germà a Cocentaina, que en fer-lo sonar a la ràdio la gent del Passeig s'assomava a veure si plovia deveres... No sé. Si havera comprat el llibre, igual allí m'ho explicaven. Ves!, encara m'arrepentiré de no haver-ho fet... 

Clar em queda, però, que els paperets explicatius de la falla van ser fets com cal, a última hora per tal d'arreplegar allò més recent, de major actualitat. I en aquest cas, em confirmà que la gent de vora riu, per més que el riu haja estat desviat, té por d'ofegar-se només comence a ploure... Home, no de bades s'ha cantat sempre aquesta cançó d'una certa casa de meravelles situada a només dos-cents metres del Portal Nou najordanístic...:

"En la Casa de les Roques
quina aigua ha entrat!
Els gegants i els nanos
s'han ofegat.
I el nano negre
que ho ha sabut
s'ha posat dins
del mig almut".

I "mera" que hi ha versionetes de la cançonella...

Doncs res. Un mateix instrument (o no?) per imitar la pluja al teatre i per substituir les campanes mentre dura el dol de la mort de Jesucrist. És d'allò més interessant...! Veus? Tot ho fem el mateix, teatret...! Esperem que la propera temporada de trebanelles, trebanelles, aquestes no ens duguen pluja... No té el perquè. Duc tot l'any usant com a timbre de casa les que em va obsequiar el meu benvolgut confrare Jorge i no ha plogut més en altes ocasions... O sí?