.

.
"Si la mort ve a buscar-me/ té permís per entrar a casa/ però que sàpiga des d'ara/ que mai no podré estimar-la".

Vida.
Lluís Llach i Grande.
.


.

.

diumenge, 26 de març de 2017

Teló Teatre aplaudeix Miguel Hernández...





Cocentaina, a dissabte vint-i-cinc de març de 2017.

Baixe cansadíssim, però baixe.

No podria consentir-me perdre'm l'homenatge que fa Teló Teatre, en el cinquanté aniversari que celebra enguany, al poeta Miguel Hernández Gilabert, a qui tant considere, que em fascina... El proper dimarts farà setanta-cinc anys que me'l van deixar morir a la presó d'Alacant, i els teatrers aquestos han volgut fer una obra a partir de la vida i la poesia del "poeta cabrer" oriolenc tot aprofitant que aquests dies s'hi celebra el Dia Mundial del Teatre també...

Baixe alegre i meravellat. I el viatge se m'acurta que és cosa de no creure: acabe de rebre hui mateix el nou disc de Blaumut, i tot el camí m'és emoció. Espere que, amb les piles tan carregades com hi arribe, l'espectacle no em faça decaure ni l'ànim ni l'esperit, que les piles aquestes, com la vida mateixa, són de les recarregables, i ves a saber què m'espera i amb quin tarannà ho empomaré...

L'espera al Teular es fa llarga. El programeta és complet i a priori fondo i dens. No m'agrada, ai las!, la sinopsi..., millor dit, no m'agrada que es diga que la poesia de Miguel "continua respirando esa hombria"..., que em sona a una projecció de masculinitat que de ben segur malinterprete jo. Potser el què es vol dir és "humanitat", "humanisme"," humà".... I em perdonaràs que ho aboque, però darrerament és que estic molt sensible amb això dels usos del llenguatge i el gènere...




Vejam què es preveu: tres personatges: el poeta, un narrador i la muller del poeta... I un fum de veus en off que provaran a ser Neruda, Gila, Buero Vallejo i Vicente Aleixandre... I recitació constant, i música en directe, i cançó, i projecció i tota una estesa de bona voluntat i de millor saber fer...




Acaba l'acte i l'acte ha acabat amb mi.

M'ha emocionat constantment, a cada moment i a cada plec de l'espectacle ofert... La musica de Moisés Olcina al saxo tenor, Jacobo Blanes a la guitarra elèctrica i René Dossin al contrabaix tanca la funció i acarona l'elenc que ix a ser aplaudit efusivament mentre saluda. Els actors treuen a escena José Miquel López que ha fet de director del projecte, mereix el meu batec de palmes. Mereix l'aplaudiment del tothom, que efectivament agraeix l'esforç i un homenatge tan original com desacomplexat, amé i rigorós... La música, deia..., ha embolcallat de manera magistral una biografia alada, inspirada, que fa important cada moment i cada paraula, cada intervenció... I el cant... Andreu Valor enllaunat m'ha deixat admirat, cosa que m'admira perquè ja saps de les meues reserves;




Anselmo Martí, a qui tanta benevolença guarde, se n'ha eixit en les interpretacions; Dolo Martí, amb la "Rosario dinamitera" ha estat autèntica nitroglicerina, al·lucinant... "Mera" que la gent s'ha abocat, i merescudament, amb la joveníssima Maria Sanchis amb les "Nanas de la Cebolla"... Ai, és que tot ha estat tan i tant acorador... S'han tingut en compte tants aspectes delicats i s'ha posat tanta delicadesa en tants aspectes que toca remerciar, i ben sincerament, tots els participants en aquest rememorament preciós cap el poeta, un treball que serà llàstima si es queda en l'ara i en l'ací mateix. Al meu parer, i deixant un poc de banda la vessant emotiva, el treball fet i aconseguit mereix ser conegut i reconegut. Ben bonic seria veure'l de nou represetat en aquest any efemerídic i en indrets que puguen acostar-nos a la biografia hernandiana...



Si m'he de quedar amb alguna cosa del recitat, i ho lamente molt per la resta de recitadors, és amb l'Elegía a Ramón Sijé que ha brodat Milagro... Jugava amb avantatge en ser un text que m'erissa només en pensar-lo i sent Milagro qui és, i amb les taules que du al darrere. Vaja, al nivell del mestre Joaquín Marín que deia l'altre dia... M'ha deixat assegut a la cadira, i això que després m'ha comentat que no era la vegada que millor li havia eixit... 

Jo, m'he dedicat a explotar la meua càmera. Queda constància en el seguit de fotografies que ara mateix davallen en catarata sense paraules i com homenatge agraït als farandulers aquestos... No vull paraules més que per agrair els participants l'emoció que ens han procurat, que m'han fet créixer. Diuen que es sentirien més que satisfets si el públic acabava comprenent millor a l'home i al poeta. De veritat que poden estar-ho, de satisfets. Ho han aconseguit. Els regale les seues imatges...

Moltes gràcies a Teló Teatre per ser llamp que no s'apaga. 
Gràcies a Luis Reche, Aitor Pascual, Marga Reche, Carlos Cardona, María Terol, Andreu Valor, Antonio Flores (molt bé això del dialecte oriolà), Ana López, Andrea Juan, Saúl Santonja, la meua cosina Lara Calafat, ma tia Milagro Sellés, Anselmo Martí, Laura Cardona, Dolo Martí (quina meravella), Berta Íñiguez (amb un "Para la Libertad" que hauria emocionat el tio Paco Muñoz), maría Sanchis (bravo!), Mariola Reig (que difícil ho tenia amb un "Llegó con tres heridas" que jo tinc marcat amb la veu d'Eliseo Parra), Rafael Navarro, Ángel Pérez (que estava gelat amb tantes jaques com duia...), Gil J. Jordá, Daniel Martínez, Bruno Cortés, Rocío Briet, Paula Segura (que cada dia està més guapa i es pareix més a la guapíssima mare que té), Aitana Sanchis, Nolasca Molina, Marta Agulló, Raúl Cantó, Moisés Olcina, Jacobo Blanes, René Dossin i José Miguel López.

Vos aplaudisc de cor.