.

.
"Señores guardias civiles:/ aquí pasó lo de siempre./ Han muerto cuatro romanos/ y cinco cartagineses."

Reyerta.
Federico García Lorca
.


.

.

diumenge, 19 de març de 2017

I el goig d'una troballa poètica sorprenent...!

Foto de Juanjo Alcaide.



Bocairent, a dissabte díhuit de març de 2017.

Abans de dir res, vull consignar un sentiment que em va deixar corglaçat, i abocant llàgrimes de les de més veritat. Durant dos moments intensos de la lectura poètica feta per Antoni Cabanes Molina dels seus versos amb el savi corifeu d'una guitarra apassionada, vaig veure'm enmig d'un miratge beneït... Era com si l'Ovidi Montllor, acompanyat per Toti Soler, ens destapara el regal d'un vers nou i no sabut de l'immens Papasseït...

Osti tu, no l'havia conegut l'Ovidi amb aqueixa barba i el posat holmenesc...





"Estic prenyada, porte bessons,
cadascun d'un psiquatre diferent.
En Josep, l'un; en Carles, l'altre.
No els pariré perquè les putes infermeres
em donen pastilles per avortar;
porques fastigoses, em tenen enveja.
Què no veuen que sóc Jesucrist,
Déu i la Verge Maria?
Pare nostre que ets al cel,
guarda'm el meu cor per a Vicent.
Vicent és el meu nuvi i em folla molt
bé, millor que mon pare, que és un vell fatigós
que em pega amb una verga de bou".

(Fragment de Dement).



La sala Joan de Joanes plena, i florida per a l'ocasió, però florida, florida; que sembla que una canal s'ha foradat i amb tanta pluja la paret que fa de capçalera a l'acte apareix tan verda com la portada dels dos llibres en un que ara es presenten, "Molokai" i "Poemes amfibis". L'acte l'obre el regidor del ram i el segueix el senyor Barranco, Jesús Barranco, que ha prologat el primer dels llibres, i que s'agafa la guitarra i ens canta una de pseudoinfantil esporuguidora..., el poema "Nasus Rex".Uh!


Foto de Juanjo Alcaide.


Endesprés, parla l'autor. Bo, parlar, parlar... El que desitja és que parlem nosaltres i li diguem cosetes per encetar una conversa que, encara que breu, ens resulta la mar de plasent. Bé ho diu Vicentet, assegut al meu costat, que no s'esperava una presentació poètica tan divertida... Sí, és poc d'imaginar. Però l'home aquest de la gorra és tot un món d'amabilitats, i d'ell només podem esperar versos senzills, i per senzills dic intel·ligibles, i intel·ligents... I ferotges, i amb una mala bava impressionant, i sincerament feréstecs, i al·lucinadament preclars. 

Quan tu estaves, dormíem al mateix llit.
Mai no canviàvem de costat,
sols a la revolta del sexe.
A la treva, tu a l'esquerra, jo a la dreta.
Ara la buidor del llit.

(fragment d'Els Ocells).


De vegades, apareix alguna ànima beneïda pel fet sagrat de la poesia, com és el cas d'Antoni Cabanes, jo que sé..., a la porta d'una tenda de fotos a punt de tancar, en un bar on serveixen llomello del bo i ben bona cervesa, i que pot fumar en pipa i mostrar-te unes galerades sorprenentment brillants... Tot pot passar en aquesta vida, i per això, que visca la mare que l'ha parida!, a la vida... 
Trobar a algú tocat per fet sagrat de la poesia no és fàcil. Jo n'he trobat ben poca gent d'aquesta. Tenen un àura especial que algú pot interpretar com afollat, orat, inconscient. No és així, solen tindre les idees ben clares, només que canviades a les del comú del general. I el seu llistar quotidianal és un altre, únic, intransferible...


"PRIMERA:
Ser telepredicador
hispà i fer cants per traure
els dimonis dels cossos de les putes de Miami.

SEGONA:
Esperar estoicament que aquella
mosca, mare de totes les mosques,
passe a bona distància per enxampar-la
i fer un somrís de gripau,
més engimàtic que el de Gioconda.
Mai no heu trobat al centre del camí
una taca verdosa, feta una coca de pam,
farcida de mosques?
Sabeu què és?
Un gripau trepitjat per una roda
i la venjança orgiàstica,
viciosa i covarda
de les putes mosques".

(fragment d'Els Gripaus)


Foto de Juanjo Alcaide.


Què vas a fer tu? Obrir la porta i convidar-lo a que passe i prenga cadira, redell! Quin gran poeta descobrim aquesta vesprada. Quin gran esperit ha trobat el seu poble. Quin goig adelerat cal que tinga aquell que s'estime la llengua i els jocs que amb ell a es poden fer per contar sordideses, pèrdues, recances i estirabots. Malabars corals de cant d'alçada i estil lliure, digne de ser reverenciat.
Jo el reverencie...


"Vaig ejacular plorant
llàgrimes de plaer,
llàgrimes d'adéu.
Què serà de mi
sens el teu entrecuix.
No més, mai més els teus malucs.
Els teus pits seran portes tancades,
els teus llavis una condemna a solitud
perpètua. Has d'anar-te'n".

(fragment d'Asseguda).

Faràs bé en cercar un d'aquests volums i fer-te amb ell. Et capbussaràs en un toll que m'ha succionat a mi mateix. Encantat de la troballa.
Les Dones d'Aigua, potser són amfíbies?