.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


Si no pots amb l'enemic, unix-te a ell...

.

.

divendres, 10 de març de 2017

Parle valencià, sóc minoria i diuen que vull imposar-me...


Foto de Jose Navarro treta del periòdic "Información" d'Alacant


Ontinyent, a divendres deu de març de 2017. 


 Jo sóc parlant de la llengua "de minoria" que diu la pancarta.

 La persona que l'exhibeix, aquesta pancarta, no vol que li imposen la meua llengua.

 Quan diu "imposición" es refereix a les noves normatives lingüístiques en l'àmbit educatiu que s'estan revisant actualment per part de distints organismes parlamentaris democràtics.

 El què realment vol dir, però, és que la meua llengua val no res i per a no res perquè la parla menys gent que la seua, i prou.

 En veritat, demana que no s'estudie la meua llengua a les escoles de la seua comarca.
 Dubte, per la intensitat d'allò escrit, que vulga que s'estudie de cap altra manera; que s'estudie de cap manera.
 Espere que no arribe a voler que no es parle...

He conegut bastant gent que pensa de manera semblant...
He patit aquestes actituds i el tracte que se'n deriva d'aquest pensament al meu lloc de treball, i de vida forçada pel treball. I per anys.

 Jo, que mai no diria ni faria res contra cap llengua (quantes més puguera conéixer, millor), sé bé que sóc minoritari a casa meua i encara em toca escoltar que si la meua llengua ataca la seua llibertat; jo que no puc escoltar ràdios en la meua, ni televisions, ni llegir premsa, ni oir missa... i que, quan la parle en alguns comerços dels "de casa" em miren i tracten mal, encara, i ara...


Conec l'odi lingüístic, és cosí de l'odi social.
En rebutjar una llengua es rebutja la seua cultura, la ideosincràsia que representa i, per tant, els seus parlants.
La influència social de la seua llengua de majoria està menjant-se la meua cultura.
Sembla que protegir llengua, i cultura per tant, en l'educació és vist com a negatiu per aquestes persones que no la tenen com a pròpia i que veuen com els propis parlants, molt sovint, la rebutgen, l'aparten, se'n desentenen.
Nosaltres tampoc no hem sabut fer-los-la veure com a pròpia.
Dubte que hàgem fracassat en l'intent. Crec que ni ho hem intentat en deixar-ho tot en mans de polítics manifassers.


Potser, si no es vol defesa una cultura que tots sabem condemnada a la desaparició, com la meua, potser és que se'ns vol ja extingits als qui la vivim...

Per a qui és "llibertat" la desaparició de la meua llengua?

Com hi ha qui pren el mot sagrat "llibertat" en va, i se l'apropia?

Com podem quedar-nos quiets i no provar d'explicar a aquesta gent que tot suma en benefici de les properes generacions.
 Podríem?


 Si el problema és polític, que només és polític, això vol dir que es tracta d'un altre problema, i que s'està usant la llengua, la meua en aquest cas, per a una confrontació que, atés com va el món, només és que postureig interessat.
La cosa de les majories i les polítiques ha dut a fer-me veure i viure com bona part dels parlants de la meua llengua han arribat a ser tractats com a inferiors, ciutadans de segona, burxats.

El pitjor és que molts d'ells ho tenen tan assumit que ja ni se n'adonen. I encara peguen cabotada quan qualsevol qualsevol els insisteix en què és de mala educació parlar en la seua pròpia llengua minoritària i a ta casa quan algú et parla en la llengua majoritaria.
Supremacisme se'n diu d'això.
Complexe d'inferioritat se'n diu de la cabotada...

 També he comprovat com alguns polítics, puntuals, parlants de la meua llengua han tractat com a inferiors, ciutadans de segona i burxat algun parlant de la llengua majoritària que s'hi ha acostat amb respecte. Això tampoc puc ni entendre-ho ni compartir-ho.
La gent del poble, la meua gent, no ho faria això mai. No va pel carrer buscant brega amb qualsevol que passe... Vol viure i deixar viure. I massa acomplexats estem per jugar també als superherois... 


Aquestes actituds lingüístiques em reforcen en la meua voluntat de seguir parlant la meua llengua. És a dir, en ser jo en alçar-me cada matí. Parlant com es parla al meu poble des de fa vora huit-cents anys i de treballar perquè la llengua que no vaig triar, tants anys prohibida, desmantellada i perseguida, puga durar viva —ser parlada—, el major temps possible.

 Per això ensenye, escric, parle i raone, i sent que jugue amb ella quan intente fer poesia. I respecte els "altres". Algunes de les persones que més m'estime parlen la llengua "de majoria", que, per cert, té una literatura que m'enamora... També ensenye la llengua "majoritària" que diu aquesta senyora. I procure fer-ho el millor que sé.


 Perdona'm. No parle mai del tema lingüístic, i permet-me el joc de paraules.
Aquesta fotografia, però...

1 comentari:

Joaquín Marín ha dit...

Qué cabecica más bien amueblada, compañero.

Saludos