.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dimarts, 28 de març de 2017

Miguel


Totes les imatges que acompanyen aquest article són fotografies pròpies tretes el mes de maig de 2013 al barri de San Isidro d'Oriola, dels murals magnífics en homenatge a Miguel.




Ontinyent, a dimarts vint-i-huit de març de 2017.

Els primers poemes que, de ben petit, vaig aprendre de memòria foren "Anoche cuando dormía" d'Antonio Machado, i "Andaluces de Jaén", de Miguel Hernández. 




Justament Machado i Hernández em foren el primer exemple de bellesa literària..., i de que la bellesa literària no du a una vida massa feliç...! Que hi ha patiment darrere d'allò bell...

Jo anava empapant-me a tall d'esponja de tot el què m'envoltava que a casa era, però poc; però a casa de ma tia Mila era molt, massa i amb creixences... Que si Raimon, que si Llach amunt i avall (vaig caure rendit d'amor per ell en escoltar per primera vegada el "Verges 50), Aute, Paco Ibáñez, Víctor Jara, Labordeta, Maria del Mar Bonet (el "Què volen aquesta gent" és la primera cançó que recorde que em fera plorar...), el Sifoner, Joan Baptista Humet, Paco Muñoz (no serà el "Què vos passa valencians" la primera cançó que jo cantara?), Ovidi Montllor (Teresa, Teresa, Teresa...). Tot allò que no escoltava als seus vinils, m'ho enduia a casa a base de cintes gravades que oïa i oïa... Aquests dies n'he trobat unes quantes en regirar casa. També he trobat les meues primeres lectures escolars. Escolta, de categoria! Quines històries més boniques em feien llegir..., amb raó m'agradava tant... Això sí, totes elles, variades i moralitzants, des d'una perspectiva editorial cristiana i pemànica... No he trobat rastre de Machado ni Hernández. Aquests, em vingueren de casa.



Machado va morir fugint de la guerra que havia dut al iaio a la presó i que, vaig saber massa prompte, havia fet desaparéixer un tio Pepe i un tio Crescencio. Va passar els Pirineus amb sa mare tan malalt que arribà al primer poble francés i allí es va morir, aquell mestre tan bo, lluny de sa casa, però no tan lluny perquè en aquell poble parlen valencià, no? Les dues vegades que he estat davant la tomba seua, emocionadíssim, a Cotlliure (quin nom més bonic per una vila tan repreciosa), el primeret que m'eixí és dir-li en veu alta l'"Anoche cuando dormía"...



Miguel Hernández era diferent. De xiquet fou pastor, com mon pare. Era valencià, d'Oriola, i escrivia en la llengua de mon pare que s'equivocava en escriure el meu nom perquè no havia anat massa a l'escola. 
Agafava Miguel —perquè l'Hernàndez em caia com ha caigut sempre per a tanta gent—, llibres i els llegia, i lluità en el bàndol nostre i va perdre com perdé el iaio i el besavi de Fuertescusa, Pantaleón.... I llavors, el tancaren en la presó i ell tenia un xiquet xicotet a qui li dedicà unes bressoles diguent-li que menjara l'únic que hi havia per casa, cebes, perquè calia créixer, i mira jo si tenia menjar i no volia i no volia... 



I no vaig poder entendre mai com aquell ésser lluminós que escrivia les coses més senzilles que escrivia i jo provava d'entendre, va ser tancat en lloc fosc, com fou privat de la llibertat, de l'aire, dels paisatges i de la família, i van deixar-lo morir. La crueldat humana se'm feu patent a través de Miguel, a través de Miguel i de les meues pobretes companyes d'escola que havien fugit d'un animal que matava tothom allà a Xile... Saps?, encara no puc entendre-ho. 



A Miguel, l'assassinaren, com cantaven Al Tall d'altre Miquel alacantí, Grau. ¿Com aquells rectorots que manaven van deixar que es podriren els pulmons d'un home que escrivia coses tan cèliques...?, i no entenc com els seus néts, els dels rectors ideòlegs i els dels malfactors que deien obeir ordres, encara fan homenatges ara mateix, amb glamur, politicastres i brillantina casposa, que fa setanta-cinc anys que me'l sebolliren... A un xiquet que no tenia més que espardenyes d'espart foradades en les quals els Reis de l'Orient mai no deixaren cap regal, de qui son pare renegà, com gairebé tota la ciutat sotànica i satànica —que diuen—, només saber de la mort, i abans encara... No ho entenc. 





Per això i per molts aixòs, hui vaig a vestir-me de negre, que fa l'aniversari del compte redó. 
Però no d'un negre de dol sinó llumínic... Estic cercant la samarreta que Maribel i Voro van estampar al meu anterior i estimadíssim institut, el Miguel Hernández de Bigastro, amb aquell poema del glú, glú, glú... ("En cuclillas ordeño"). Així vull eixir jo al carrer per reivindicar la vida i aquella bellesa que vaig entendre de menut. Per estimar Miguel.



I hui, recordaré la claredat extraordinària del barri de San Isidro ravalotxer d'Oriola, closa amb una èpica tronada de raigs sense finals i pluja ventolera; com me l'explicava Kikelín tot pintat de manera extraordinària amb l'imatgeria del poeta cabrer, que de cabrer tenia més aviat poc, i era humà, i li agradaven les dones, i tindre amics, i la vida i llegir i fer-se un nom i créixer..., pecats d'allò més venialment corrents, que era persona abans que no mite... Recordaré aquella vegada que més a fondo m'ha arribat l'"Elegía" famosa, i que tantes vegades he nomenat aquests dies, dita pel company Marín... I com m'he quedat algunes vegades a la porta tancada de la casa oriolenca... I recordaré el meu primer poema, en castellà i a imitació d'aquells tan senzills que jo entenia i m'agradaven tant i no sé d'on em vaig treure, perquè ma mare sí que tenia un llibre impressionant de Lorca que jo també tafanejava, però Miguel... Encara recorde els mestres dient-me d'on havia copiat jo aquells versos sobre la pau, en castellà, que encara m'avergonyeixen l'ànima infantil... Tenia jo sis anys...




Mai no he visitat la tomba de Miguel.
Ploraré.