.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

dimecres, 22 de març de 2017

La de sorpreses bones que m'enduc amb aquest blog...!!!!




Biar, a vint-i-dos de març de 2017. Dimecres de Mitjan Quaresma...

Quan conte coses en aquesta pàgina meua al món, sóc sincer, que sempre ho sóc. Ara sí, sóc selectiu del tot a l'hora de contar les coses. Si alguna apareix per ací és que m'ha atret de valent. Quan dic que alguna cosa m'emociona, l'emoció no és, en absolut, postureig. No em fan falta aquestes coses, ni mentir per aprofitar ni quedar bé. Sóc com sóc i ho saps, i d'ací que tinga entre vosaltres els lectors amics i enemics.

Ara bé, el que no arribe a valorar són els efectes d'allò que escric. He tingut més d'una preocupació en dir la meua quan se m'ha vingut al damunt un allau de reaccions. Potser la més ferotge de totes vingué quan vaig explicar les meues sensacions de la primera nit de danses famosa de l'any passat en el santagustí de Bocairent... Va fer que es multiplicaren els lectors i tot, i encara fins a hui...

El que no m'esperava mai és que també em duguera alegries del tot impossibles, més que res perquè la meua ignorància sobre tot allò que hi ha al món és cada vegada més ampla, alta i profunda, quatridimensional...

Dic tot açò perquè l'altre dia, per la santantonada, vaig escriure un text per ací sobre la meua visita Muro per gaudir de la Fireta i, com no, del colofó final de la festa, la representació del Dolçainer de Tales per part de Xarxa Teatre. Com no anava a fer una crònica boniqueta si allò fou una ocasió ben gran pel meu esperit famolenc de delicadeses? 
Va ser molta la gent que em va escriure i dir, van ser molts els lectors. I ara me'l trobe, amb els vistiplaus, permisos i aprovaments pertinents, traduït al castellà i publicat en una revista... A mi que em costa tan escriure (no dic ratllar pàgines sinó accedir a publicar en cap lloc...) ara em trobe com a partícep del número 70é, primavera 2017, de la revista Fiestacultura, dirigida pel senyor Manuel V. Vilanova i editada per Xarxa Teatre mateix..., ja et dic, impensable. Una alegria més, que la revista és una autèntica passada i hi escriu gent tan impressionant com sant Antonio Ariño (àngel protector d'aquesta casa meua), sant Biel Sansano, a qui tant admire, escrivint ni més ni menys que del Rei Pàixaro de Viar; Bienve Moya... Quasi res, diu el paperet... A més, el meu article s'acompanya amb unes precioses fotos de Laia Vilanova. Es pot demanar més? Moltes gràcies. 

I gràcies, també, als qui llegiu i, encara, escampeu... Tinc la satisfactòria sensació que, quan dic, hi ha qui m'escolta... I se'm fa rar i tot...