.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

divendres, 31 de març de 2017

I ací està el nostre cartell de la Setmana Santa...




Ontinyent, a divendres trenta-u de març de 2017.

L'any passat em preguntaven que perquè editava jo mateix un cartell de la Setmana Santa.
Quina Setmana Santa anunciava?
Qui era jo, m'arribaven a inquirir, per fer un cartell...

No sóc més que jo mateix, i m'agraden molt les festes passionals i de glòria primaverals. 
No vaig a ficar-me ara amb cap fet creencial ni formal. Això va pel perdins de cadascú dels lectors i jo ni pensament de dir a cadascú què cal que faça, ni d'escoltar que si sóc incongruent o cap altra cosa que se't puga passar per la ment ara mateix en llegir que hi ha un cartell setmana-santer de l'Animafesta cancarrasquià. 

L'hi ha, i és aquest:




M'agrada molt l'estètica del fons, la raó històrica i els humors que alimenten el brou que s'hi merca. M'agrada el tenebrisme mediterrani, la força d'allò que es fa i no se sap, o es fa perquè no se sap encara. M'agrada observar la gent, compartir amb ella un tel·lurisme que jo trobe a cada façana, a cada pas, a cada expressió del molt en poc. Em dóna tot plegat una força extranyament indefinible. Hi ha qui diu tradició volent dir devoció a un alguna cosa que potser és devota de tradició. Si em coneixes, m'entens massa. Jo sóc aquell que sent la mitjanit del dijous més proper a la primera lluna plena de primavera, amb un martell de carrasca, fa tres colps profundament sonors en la memòria per tal que s'òbriga la Porta de les Dones del meu poble, i transcòrrega des d'ella i pels carrers més dissortats per l'amargança, el pas de la misericòrdia morta, que du a la soledat...

A l'Andalusia que tant s'admira qui ha arribat a criticar-me per la meua passió cartellística —perquè ja no sap, pobret meu, què retreure de ma vida pecaminosa dins els seus paràmetres de virtut decent—, viles i ciutats, parròquies, confraries, agrupacions, músics, tertúlies i blogs editen la seua visió artística de la representació social que aquests dies s'esdevé en lloc públic. No hi existeix l'uniformitat de l'ací es fa el què dic jo i si no seràs tingut a tall d'heretge perillós i tal... Ací, a Can Carrasca, es fa allò que l'amo estima, i s'estima els cartells. Així que, mentre puga, editarà dos cartells propis a l'any per mostrar la visió pròpia, i per tant absolutament original, personal, independent i diferencial, del que ell entén com a festes de la primavera simbòlicament arcanes, Setmana Santa i Corpus. Abans els freds, després les calors...

I si tinc la sort que a l'experiència s'hi suma el senyor Juanjo Alcaide, amb bona visió zurbaranesca per aquestes coses, doncs res, que compartirem feina i resultat, i Can Carrasca tindrà cartell propi, i Photofinish estudio també, el mateix. No m'ha fet bona sessió fotogràfica ni res vestit de nou de Macip, tot i aprofitant la barbota desacostumadament hipsteriana que m'he deixat per a les ocasions aquestes... Ja les aniràs veient i t'esbalaïràs de l'art que guarda aquest individu col·lectiu.

Vestit de Macip, descalç pel mal als peus que s'arrossega després de llargues i discòrdiques processons. Fosc, junt un fragmentiu de l'Oració a la Sacratíssima Verge Maria, tenint son fill déu Jesús en la falda, davallat de la creu del mai no prou lloat Joan Roís de Corella, i un dels esgrafiats de la meua estimadíssima església de Sant Miquel d'Ontinyent.

Ja em diràs si t'agrada. 
Crec que mai no ens havíem posats tan barrocs. 
Ja anava sent hora. 
Ja va sent hora.