.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

divendres, 3 de març de 2017

D'esperança i alegria...






Ontinyent, a divendres tres de març de 2017.



No se m'oblida mai. 
El dia en què va morir Ausiàs March, mentre sonaven les dotze del migdia, vora el fossaret de Cocentaina, va náixer la meua padrina, Mila Z. Soler i Moltó, "Carrasca", segona filla de Leopoldo Soler, que acabaria sent el Sabater de la Vila, a Ontinyent, i la senyó Paquita Moltó "Carrasca", germana d'Adelia i, ja quan viurien a Albaida, de Tere, ma mare. Cada vegada que passe per baix d'aquells balcons, ho rememore.

Hui, hauria acomplert els 74 anys. Bo, és un dir. A saber com l'hauria tractat la vida després d'aquella operació que no va poder superar i que tot apuntava que l'hagués deixada baldada fins altre possible adéu... Millor pensar que, fins aquell moment, tingué una vida, des de fora preciosa, però cada any que passa, cada conversa que tinc i cada negació per un costat i confirmació per altra que vaig fent, donaria per a molt de dol, i sorpresa. Jo, sempre em quedaré amb l'anecdotari feliç (i falaç) dels viatges... Ai la cara que va fer ma mare quan l'escoltà per telèfon que no, que ja que tornava del Japó, havia pensat que per Alaska, que és d'on cridava, feia la volta al món... Només li havia vist eixe rostre en escoltar, en altra telefonada sublim, que acabaven d'eixir, ella i les seues cardiopaties simtròniques, de la Piràmide de Keops... Dels viatges d'ella, i els que em feu fer amb ella... Que si València, Peníscola, Toledo, Sevilla, Madrid..., unes coneixences que em van obrir de menut a un món que després de tanta tronada torna a ser-me tan preciós com llavors..., i incitant!

El que tinc per més cert és que vaig encertar els versos que hui la recorden en la làpida: "Sembrares esperança i alegria, i molt d'amor, que ara rebrota i creix en el record". No, no hi ha equivocació en el temps verbal del rebrostatge... Les tres són, en el fons, el mateix, una sola cosa que, efectivament, esmolades les arestes de la relació vital pel temps, ara floreixen en el record i, ara que me'n vaig ja a treballar, se'm presenten com al somriure que estic fent...