.

.
"Vengut és temps que serà conegut/ l'om qui son cor haurà fort ho covart."

Poema XXX.
Ausiàs March.
.


dissabte, 18 de març de 2017

De safari fotogràfic a la selva fallera valentina...



Micalet: Heus ací que com tinc per costum, de manera callada no siga que algú vulga apuntar-se, una vesprada d'ofrena fallera me'n puge al tren a l'Alcúdia de Crespins i cap a València, que no és que falte gent, però hi falte jo... Ja veurem quina és l'hora que està tocant el Micalet de la Seu, xim pum, quan faré cua per repujar al tren. Mentrestant, i aprofitant la nova tecnologia imatgera què m'he abastit darrerament, vaig a disfrutar com un gínjol unint passions diverses... La ciutat que estime, la ciutat que odie, les masses odoríferes d'oli bunyolenc hiperefregit, la gent que pixa als cantons, les essències pàtries, els monuments, la suposada sàtira fallera, la pirotècnia... 

I aquest ha estat alguna de les més de cinc-centes imatges que he pres en el recorregut pausat i saborós que adore improvisar. Caldria per acompanyar-lo bona música fallera. Aquest pasdoble de Paco Muñoz, que la Geperudeta l'acompanye en el seu camí (però al costat, no siga que tropesse amb ella...), m'és l'ideal. Si alguna vegada desfilara jo en l'ofrena, bé que voldria caminar mentre l'escolte, però tocat per una banda, eh? Que vaig arribar a pensar, en escoltar alguna de les xarangues de corbata al coll enlloc de soga, que el Campanar de la Seu se'n vindria avall. Vinga, comence a passejar de nou...

Paco, si ets tan amable, que ho ets, quan vulgues...




València, a divendres dèsset de març de 2017.



Efervescència: bambolletes a l'esperit és el què espere jo de les falles, que per a refregits ja estan els bunyols ambulants. Incitació, provocació, atreviment, d'altra manera només són un museu efímer de vanaglòries mundanes acompanyades d'un excés immisericorde de publicitat al voltant i propaganda a dintre. 
M'esforce, però poca en trobe. Tot sembla tallat per un mateix patró patronal i patronístic. Busque diogènicament les excepcions. Les necessite.




Tendresa: atesa que la monumentalitat fallera ha perdut pel camí històric tant l'aspre estètic formal —diguem realista i avant...— com l'estrassa derisiva i crítica per erigir-se en imatgeria de l'apte per a tot públic familiar amb una forta deriva infantilista pastissenca, a cada pas et trobes escenes d'un diabètic emotivista que et fa sospirar i tirar avant, fugint de l'excés. Quin mal ens han fet la Disney i tota la seua cort oficial de bonisme mercantilista...




Exòtic: com que és ben sabut que el sant de més lluny fa més miracles, és recurrent el tema de la llunyania tradicionalista més folclòrica a les Falles. Sovint ofereix aquest joc estampes belles i harmòniques. Però com que el parc temàtic infantiloide que és hui l'ambient faller acompanya... A veure, al costat d'aquesta falla hi vaig contar més de seixanta persones guanyant-se el pa amb elements de disfressa (Picatxu, Jack Sparrow i David Jones, la patrulla canina, un dinosaure, soldats de l'Imperi Galàctic, un cambrer que cau...) molt allunyats del preciosisme més elemental que fins ara coneixíem en els artistes de carrer. A més, hi havia rodals enormes usats per dansadors de hips-hops, i tocadors de flaütes andines i... Igual és aquesta la multiculturalitat que es pregonitza a les falles i jo no ho acabe d'entendre... És aquesta la Unesco que és vol i es preconitza... Aquesta universalitat patrimonial humanística sense humanisme, pròpia d'una paradeta de salxipapes que només, s'està demostrant amb els fets, són paraules vanes en boca de polítics que ja busquen una novella idea publicitària (propagandística de nou) per quan els assessors d'imatge els diguen que la gent comença a cansar-se del cansí "Som Patrimoni", quan el que som realment és un poti-poti, un calaix de sastre; l'hòstia en vinagre, vaja!




Barroca mort: açò, açò mateix és el que agrada al sant públic... Abigarrament, horror vacui, colorisme atrafegat, horapuntisme atroç,  xurromediamangamangotero... I qui diga que no, no té dret a l'armadura i ofén les essències pàtries, que no plàstiques, i què va a saber de falles si no sap ser valencià! Al muntoneeeet!




Imaginació: i per fi la primera excepció, pujada a nivell màxim en constituir la falla infantil oficial de l'excel·lentíssim ajuntament valentí. Una bona cabassada de contes presentats de manera original, atrevida i amb voluntat de sorpresa, d'experimentació mental oferida a mena de joc per l'espectador atònit. Els detalls m'han esbalaït de bonics. Presentar el mateix de sempre d'una manera tan polièdrica com diferent, i provocativa, mereix el meu aplaudiment. Visca la diversitat!





Insult: i visca també la diversitat d'opinions! Però argumentades, per favor, que no estem en Telahinco i açò no és FallerasFallerosyViceversa... Parla'm d'estètica! Parla'm de crítica! Parla'm de creativitat! Però no pense escoltar-te si em parles de prejudicis artístics prohibitius motivats simplement per la teua opció política. I sobretot no em digues que una falla oficial no pot ser atrevidament inspiradora, que només cap una sola estètica representativa perquè, amb això, m'estàs diguen moltes coses dolentes de tu mateix. Deixa viure..., però primer, viu tu!
La de xorrades que em va tocar escoltar mentre visitava aquesta delicatessen del rar i el bell...



Revenja: ja ho vaig escriure quan es presentà l'esbós de la falla. Trobava injust que els nous gestors de l'Ajuntament volgueren fer crítica sagnant dels anteriors. Això és el què es desprenia d'aquelles tristes frases que arribaren a pronunciar. València ha estat ca la trava durant anys, i ara què és, ca la perfecció moral?
Afortunadament el nivell de la crítica insana ha baixat a ironia fallera interessant en ocasions i banal en general. La sang, ja no s'atreveix a fer-la ni qui embuteix botifarres...

Per cert, qui assessora els polítics per contractar llurs assessors? Això de la mesura i el seny... Alguns d'ells semblen caricats propis de falla. M'agradaria tant preguntar-li al senyor Ribó, alcalde capicasalí, d'on es va treure allò que la falla ajuntamental seria més alta que no el Micalet...




Cavalcada: felicitacions a l'artista faller per haver distribuït a la llarga la falla principesca, i per haver fet d'ella una cavalcada dels horrors envoltada de cadiretes per a llogar... M'ha semblat una manera magnífica d'exposar, i pragmàtica també. La representació de la torre, que tant hauria volgut veure feta alumini, vidre i algeps, m'entusiasmà des del principi. Trobe que és una falla redona..., fins que arriba de nou el tema del Patrimoni.
Qui em torne a dir res de la purpurina del Patrimoni de la Humanitat, començaré a posar-me seriós etnològicament i li explicaré ben explicat el què opine d'aquesta mantàfula que està arroïnant l'essència de moltes festes. Al Misteri d'Elx no li està anant tant bé, veritat?
Vanitas vanitatum policies.



Ofrenant: he pogut aguantar-hi deu minuts. En el passar de xicalla; dones primer; homes; cort d'honor; fallera major totalment sola, soleta, lluïdorament abandonada a la seua sort o dissort; junta de comandament i musicalia, he contat tres peces de música tradicional de dolçaina, tres pasdobles dianers morocristians, una marxa cristiana, El gato montés i, bum bum, en arribar sota el Micalet, el València de Padilla per a tots...
Em pregunte si no hi hauria altra manera de desfilar, de fer bellament imprescindible pel qui mira un acte que només té interés —a la fi— pels qui hi participen en trobar-se a la plaça de la Mare de Déu. Sé la resposta. La pregunta era retòrica. Tan propi tot de l'essencialisme que permet tantes barres com et rote en la senyera perquè la cosa no és ni història, ni harmonia, ni estètica, ni fe tant sols. És més aviat cosa de l'ego,me,mei,mihi,me,mecum que tant es porta. Com el bàndol d'Alcoi i com fan els de Relleu, ja ho sabeu...




Riquesa: perquè cal veure com arriben a ser de boniques les bones teles, les brodadures, els complements treballats amb gust, el fet indumentarista en general... Per aquesta banda, estem salvats...



Reina: entre reines mores, reines de cors i tanta gentola d'aquesta com gestualitza i assenyala allò que li desagrada... No haviem quedat que deixares viure i visqueres, dona!



Senzillesa: de tant en tant, la vera bellesa està en allò més senzill, més nu, més poètic...



Crema: ja era hora que algú es plantejara botar foc a l'Àngel de l'Apocalipsi.
No, si encara me l'indultaran...



Llum: m'agrada tant que, entre la foscuritat orinosa dels carrers tan llargs, de sobte, i conformant un esclat absolut, aparega un gran ninot efímer ocupant l'espai corresponent a l'ombrosa quotidianitat... Adore les falles de veïnat...




Vestidors: potser l'ofici més fotografiat d'aquestes festes, i dels més envejats pels qui, en veritat, tenen fe i no postureig per la sort que els suposa...


Mantell: trenta anys fa enguany que es planta al mig de la plaça de la Mare de Déu el tòtem de fustams que simula la figura mariana patronal de la ciutat i dels seus folls, orats i desemparats. Potser és una de les més reeixides idees que s'ha tingut des que en fa setanta-cinc que s'inicià el costum ofrenador virginal en plenes festes josefíniques. Potser cal anar més enllà i tornar a ser agossarats i atrevits de nou. L'acte ho clama i reclama. De moment, l'estampa floral del vestit patronal, segueix encisant...




Tanques: entre unes i altres, camins, seguretats, facilitacions i tantes coses d'aquestes, la més bella plaça valenciana acaba pareixent més un plató televisiu on l'emoció és l'esquer per atreure audiència que no el fervor real del poble... Però ho entenc. Si les traiérem igual acabavem montant-ne una com el Trasllat.



Orí: tot put a orí. Tot. Les mateixes falletes ho critiquen. El problema es resol amb una major neteja (ara usen un baldeig d'aigua perfumada en les grans superfícies) o potser amb esforços educatius? En Falles? Però si els veïns no es queixen de les Falles!!! És el seu olor de cada dia el què els enerva i amb raó...




Història: l'has de buscar, però a València t'ix a cada pas, combinada amb els monuments fallers. No hi ha ciutat més rica en monuments aquests dies. I no ho dic per la gent que passa i que et fa girar el cap perquè no saps de quina revista acaba d'eixir... he, he, he...



Vareta: tècnica de construcció fallera consistent en la figuració de volums amb peces llargues de fusta que conforma una imatge discontinua que permet observar l'interior de l'estructura del monument. D'alguna cosa m'han aprofitat cinc anys de treball lexicogràfic fester, no?




Homenatge: em plauen especialment les honorances que les falles fan a qualsevol aspecte artístic, arquitectònic, patrimonial (físic i no tant immaterial...) propi. Els integra en la societat veïnal, els eleva categorialment, els fa més nostres encara en realçar-los...




Ninots: em sorprén el realisme que sovint arriba a aconseguir-se amb els ninots en algunes falles. Impressionant el maromo que balla amb el molt honorable President de la Generalitat... Per poca tela que duguen, també és una cosa d'allò més interessant el retorn als costums vestidors... I que mai no falte l'erotisme, amb la banana d'una i els tatuatges a les cuixes de l'altra...





Irreverència: en parlar d'un rei titella (Felip no-sé-què en mans de la Princesa d'Èboli) s'aprofita per enviar un encàrrec, un missatge o un punyal al germà coronat de Camilo 6º. De tant en tant en tant en tant, però molt en tant, pots trobar mordacitat. Com està sentant de mal l'autocensura a les falles!!!!




Modernitat: ja no saps si és costum, desgana, passotisme... Però l'experimentació sovint es redueix a l'aprofitament formal de les Avantguardes del segle XX. Sobretot amb el joc de volums de cossos, femenins, per suposat. Les coincidències en la perspectiva m'arriben a espantar, volen dir tantes coses...




Mar: València no està apartada del mar ni hi viu d'esquenes, que l'integra... La gent que visita les falles en forma de tant consistent que trobes turbonades, marees, onades, contaminació i fauna diversa. Com no va a sentir-se Posidó com a peix en l'aigua?



Eros: però què hi ha algú encara que no sàpia que l'erotisme i la seua burla és essencial en les Falles? 
Ai com sou els timorats benpensants...




Navegar: és el que procures fer entre les masses enfervorides que poblen les improvisades revetlles botellòniques que vas trobant. I tu, proves d'avançar a tota màquina per fugir-hi de la massa informe i pseudoadolescent... 




Mite: oh mortals! Concediu-nos als Déus el favor de romandre fets esperit cossificat per lloar l'arribada de la fecunda primavera i no deixeu que ens cremen arribada la nit fatídica que vosaltres teniu com a màgica. Llavors passarem de nou a ser alé inspirador i no podrem tastar fins el proper rerehivern del plaer que els mortals teniu reservat i que nosaltres vos prohibim perquè l'envegem i cobegem...



Preciosisme: quan hom vol superar la realitat per dalt, millorant-la, idealitzant-la, cal treballar molt. Cal desenvolupar destreses importants. Cal treballar la paciència. Cal, sobretot, estimar el treball per allò que d'art té. Vaja, tot això que la nostra societat cada vegada desconeix més, i no ho enyora...




Vida: vols dir que a mi no van a salvar-me? Què em cremaran? Ai, disculpa'm, no puc seguir parlant amb tu perquè els ulls se m'omplen de llàgrimes... Com és de dur el saber-se efímer... Quatre dies i serem cendra... Qui pogués gaudir de sentir-se viu almenys l'eternitat d'una setmana. A punt que un naix que comença a morir...




Sorpresa: has vist com estan de ben fets aquests humans? Semblen figures de fibra i polestilens ben escatats i pintats, i com es mouen? I tots vinga a mirar-nos inquisitius, i a fer-nos retrats. Potser volen envair el nostre allò més íntim. I vénen per centenars... Ai, si seran perillosos...




Clevills: Ja sabem que el pas del temps farà de nosaltres colors. Però quan bufa el vent i plou, ni les pells més joves poden suportar humitats i pressions i es clevillen... I no hi ha prou cremes hidratants per evitar-ho. És el que té l'hivern...



Tradició: cada vegada que algun plec del nostre costumari més corrent i bàsic, les passades que ens defineixen com a societat vitalista, apareix a les Falles, un mant de tendresa cobreix qui les mira i, mirant-les, si és que les coneix, s'enyora... La padrina picolina té preparats els caramels i la bosseta amb les monedes que ha arreplegat per a l'albateig. Li cantarem si s'ha menjat una gallina a veure si tira porrat, que si no, es morirà el nounat...




Futur: acaba de nàixer i en no res, serà albadet, el pobre, i li cantarem el "Cel, cel" del meu poble... Però com a concepte, com a realitat festiva, amb el foc que diuen que purifica la societat i destrossa el medi ambient, el futur de la Falla naix justament, com el tòpic Fènix, del foc. Encara no sona El Fallero i ja està tothom i de veritat, pensant en el refer-se per l'any que ve en un cicle en creixença viva i que no té aturador.
T'he dit ja que adore les Falles?