.

.
"Any empeny qui dia passa/ si no corre poc ni massa;/ que el passar no t’ha de doldre,/ el sol sap on s’ha de pondre./ Si vols prendre el meu avís:/ hora és de ser feliç".

Gnomon.

Sergi Gómez i Soler
.


dijous, 30 de març de 2017

"Considero una obligación de los demás que me hablen en castellano"



Ontinyent, a dijous trenta de març de 2017.

Una estimada persona estimada m'envia aquest retall de diari.
Ja té cert temps. 
Una senyora no valencianoparlant que se sent discriminada lingüísticament opina que la meua llengua només la puc usar a ma casa, que som els altres els qui tenim l'obligació de parlar-li en la seua llengua quan ella arribe a un lloc tècnicament valencianoparlant.

Hi ha una cosa, però, que em fa pitar les orelles, la resta del discurs és el del supremacisme de tota la vida... "se supone que tengo que entenderlo aunque nadie me lo ha enseñado". No veig a la senyora tan major com per no haver rebut mai classes de valencià ni haver vist mai Canal 9. Bona feina que han dedicat els meus companys, i la hi dediquen, fent classes de valencià a aquella preciosa comarca. Quan jo mateix hi treballava, m'hi he estat cinc anys, cinc, i em deien que no havien vist mai Canal 9, desseguida algú parlava del Babalà (i jo em reia, de com era de dolent el Babalà i com els agradava als alumnes...), i que si la mare estava enganxada a "l'Alqueria Blanca" i tal... I per a què seguir?

La dona s'hi sent discriminada.
Som els altres els qui...

Bé. No passa res. Cal fer el cor fort, i seguisc pensant en els valors de la pedagogia... En ensenyar a qui no sap sempre que aquest tinga ganes de deixar-se ensenyar, i potser d'aprendre...

Em vaig prometre, per no fer-me mala sang, no tornar a penjar per ací histèries d'aquestes, però no estarà mal de tant en tant per tal de recordar-me en quin món em moc i, com no i també, quina classe de mitjans de desinformació i incomunicació tenim "(riéndose)"...

En el país dels carrerons blancs...