.

.
"Si la mort ve a buscar-me/ té permís per entrar a casa/ però que sàpiga des d'ara/ que mai no podré estimar-la".

Vida.
Lluís Llach i Grande.
.


.

.

diumenge, 5 de març de 2017

Això de llegir-me "Juan sin móvil" mentre n'estrene un de nou...







Ontinyent, a cinc de març de 2017. Diumenge de Pinyata.

Com a professor, em preocupa moltíssim el tema de l'accés a les noves tecnologies per part de l'alumne. No, no patisc de "tecnofòbia", ni tampoc de "tecnofília", que encara no he arribat a, quan m'alce, consultar immediatament els correus ni els whatsapps que m'han arribat, més que res perquè, a banda de les xorrades moltes i avisos pocs que publiquen al del claustre del meu institut, duc jo una vida bastant tranquil·la en quant a comunicacions socialitzadores... Trobe que seria interessantíssim que els alumnes pugueren accedir a diccionaris rapidíssimes en línia, a referències bibliogràfiques aclaridores... Però clar, en donar-los els dits comptats de la informació acadèmica solen prendre's els alumnes el braç sencer/barra lliure de l'oci per l'oci, el divertiment i, en ocasions nefastes, però presents, el fer mal per fer-lo... Jo mateix vaig patir fa dues setmanes un trist episodi mobilístic per part d'una alumna. Sort que l'equip directiu fou ràpid...

En un món en què els meus alumnes tenien millor mòbil que no jo (fins a la setmana passada en què m'he tornat a mobilitzar), jo no em sent cómode... I mira que els repetim les regles del joc...! Però com si no volgueren saber jugar... És tan atractiva la pantalla i tot el món que hi ha darrere seu pels nadius digitals... Tinc alumnes "tecnozombies", que tropessen en no treure els ulls del sagrat conjur que els atrapa, i també alumnes que es dediquen al "vamping", i no dormen a la nit per jugar i jugar... També en tinc de "geeks", que tot el que eix per la part informàtica ho tenen immediatament en plorar un poc als pares... Jo, em limite, com tots els professors, a sobreviure..., i la por em ve del cas duríssim d'aquella alumna meua d'anys que va acabar de mala manera, assenyalada de per vida i en els tribunals per coses d'aquestes. No sé com haurà acabat. Jo, i tots els meus companys, acabem cada dia pelats al viu, com sant Bertomeu, en els grups de whatsapp dels pares, una autèntica versió actualitzada de la inquisició medieval.

Per això tenia tantes i tantes ganes de llegir-me el llibre "Juan sin móvil" (Fun Readers Editorial) de José Vicente Sarmiento. Des que va eixir, estava nerviós. I ara que m'ha arribat, no he tardat ni una vesprada en llegir-lo... Que un especialista en el tema de la relació humana en les xarxes socials i la seua problemàtica com el senyor Sarmiento, a qui admire amb devoció certa, haja escrit altre llibre sobre el tema és tant d'agrair... Ja va fer un de sonat, "Tienes una solicitud de amistad", i ara s'aboca a parlar-nos de la necessitat social d'un xiquet de deu anys, apartat de tots els móns possibles en no tindre accés a la mobilitat enxarxada. Un llibre escrit per a dues possibles classes de lectors: els xiquets, que disfrutaran d'un llenguatge directe i molt seu; i també els pares, que potser aprendran més del què puguen creure d'un llibre amb tipografies i colors diversos, amb uns dibuixos tan aconseguits com incitants fets per José Antonio Bernal, alumne avantatjat, i molt, del mestre Ibáñez. Amb el diccionari de mots relacionats amb aquestes causes he pogut descobrir que sóc un addicte als memes, que ja ho sabia, i que patisc la síndrome de la vibració fantasma, i m'he explicat els nivells preocupants de pubbing d'algunes amistats... Jo, escladat amb l'actitud púbbica d'un passat amor, ara —em diuen— tot postureig instagramàtic, tinc molt clares les coses: si parles amb mi, deixa el telèfon a la vora. Respecta'm i, sobretot, respecta't...!




La història del xiquet que volia un mòbil està plena de les raònies esperables però, de sobte, pega una volta enorme i inesperada del tot per tal de mostrar-nos que aquest món està perdut, i desgraciat d'aquell que se'l trobe... Però hi ha esperança, i aquesta està en l'educació, en la consecució d'un ús responsable i conscient. A veure com podem arribar a fer palés el problema... Poques eines tenim per convéncer els malalts que ho estan i ho estem... Aquest llibre pot ser una primera eina ben interessant. Jo, l'agraisc sincerament. I espere que en un no res, i com que el senyor Sarmiento ha trobat una colla de personatges atractius, vulga seguir amb aquesta tasca publicadora i ens aporte més gràcies i desgràcies enxarxadores del pobre Juan i la seua amiga-amada Lisa. Trobe que el personatge de Rob, l'addicte, i sa mare, el pal perfecte per a tal estella, té molt encara per ensenyar-nos...




M'arriben dos o tres idees de com fer-lo usar encara aquest trimestre que s'acaba en un bufit... Demà serà un dia "mobilísticament" interessant...