.

.
"Any empeny qui dia passa/ si no corre poc ni massa;/ que el passar no t’ha de doldre,/ el sol sap on s’ha de pondre./ Si vols prendre el meu avís:/ hora és de ser feliç".

Gnomon.

Sergi Gómez i Soler
.


diumenge, 12 de març de 2017

A la presentació del cartell i el programa d'una Setmana que serà Santa...




Ontinyent, a dissabte onze de març de 2017.

Demà succeirà la darrera lluna plena de l'hivern. Hui sembla que ens haja visitat ja l'estiu en la seua vessant junyenca però aquestes recances acabaran prompte, que demà igual ni veiem la plenitud lumínica de tanta aigua com ens anuncien que batejarà la setmana fallera... Això vol dir que ens estalviarem una Pasqua marçal, però la Quaresma ben bé que ho serà. Vorem...

Fa molts anys, molts, que no acudisc a la presentació d'un cartell i de cap programa de la Setmana Santa del meu poble. Enguany, però, que l'acte correspon als Natzarens i també que la seua imatge devocional siga portada i símbol comunal, la confraria dels Fusters i els Obrers ha triat Alfred Bernabeu com a mantenidor. No puc faltar. 




Ja m'és curiós que es trie un confrare de la Soledat, i per tant confrare meu, per a tals menesters. Siga com vulla, que el Cronista oficial de la Vila Reial i Ciutat accepte tal menester és tota una honorança. Vaig pensant tot això i moltes més coses, que bé saps que el meu tupí no pren vacances, mentre vaig entrarnt pel corredor aquell tan estret a l'església de Sant Miquel, ma casa...

Només tindre el plaer immens d'entrar i enfrontar-me a la bellesa coral d'aquells esgrafiats que porte tan endins —perquè em són al·legoria de tantes coses bones— em trobe asseguda la plana major de la Soledat vora la porta com per fugir de sermó..., m'hi assec al darrere seu per poder fer escoltets i crítiques d'aquelles que tant ens complauen, des del seny sempre, i la mala bava que ens caracteritza, he, he, he... I aprofite per donar-li el regal a Fani, que hui fa anys, "que guapa que va siempre esta chica"... Precisament, ara que caic, no vaig a cap presentació des que es va fer el cartell col·lectiu amb aquella foto meua de la Soledat, la de la famosa caspa que ens costà treure a colps de photoshop agressiu, i ella mateixa feu la preciosa, preciosa presentació...

I de tan lluny, vora el lloc on diu la llegenda que davallà sant Miquel sobre el Tossalet d'Ontinyent, et poses, Sergi, per a fer fotos? I tant! A mi no m'agrada eixir al mig de res per fer com fan, tapar la visió neta dels altres i ser present a totes les imatges; és pecat. He tingut bon mestre en la cosa fotogràfica, i la seua primera lliçó ha estat no molestes mai, fes-te invisible, per més que amb el teu volum 5XL ho tingues difícil. Així com que ja m'he "crompat" la supercàmera que usaré per fotografiar la propera gira de Paco Muñoz, vaig a lluir d'objectiu i de pols propi.





Mala cosa faig. És seure'm i emocionar-me amb Sant Miquel... Ja et contaré algun dia el perquè m'entendreix tant aquell indret de pau. Quan Fani va saber ahir allò del símbol de Can Carrasca es va quedar tan astorada... Sabia, em diu, que eres santmiquelià, però tant...? Així que vinga a fer fotos. Sort que Alfred comença prompte i fort, i ho fa breu i net... 







I comença parlant del mateix Sant Miquel... Em fa gràcia la seua teoria dels meteorits en la llegenda. Jo li faré broma amb allò que tot el poble fumà alguna substància al·lucinògena durant una setmana medieval, igual l'encens..., però sempre he pensat que seria un cas digne d'estudi per a l'ufologia... Em pose, tanmateix, seriós desseguida, que Alfred recorda que entre aquells murs va ser fundada, el dia del naixement de la Mare de Déu de l'any del Senyor de 1610 la Lloable Confraria de la Soledat que tant m'estime i de la que tant resatisfet estic que se'm tinga com a Macip. Però hi ha una cosa que encara m'arriba més. Alfred, a qui m'estime sincerament, ocupa en eixe moment el lloc que, fa ja tants anys, massa, ocupà son pare, a qui admirava molt i tant recorde. Tant, que les paraules que digué com a pregoner en aquella ocasió són les què em van fer posar-me a estudiar i treballar la Setmana Santa ontinyentina. Malgrat tanta bufetada dels saigs, fariseus i summes sacerdots com he rebut des de llavors, encara estic orgullós de les conseqüències. Cada vegada que cremem les Quaresmes, que sonen les Trebanelles, que faig parar el pas amb la matraca, que veig els xiquets com reparteixen respectuosos els caramels, quan veig el Crist de la meua família en mans de la Santa Dona Verònica, com admire els baciners remenant la millor xocolata, com pengem els draps negres del balcó, com ens traeix Judes cada vegada que passa fent saltar el sac subiraquià amb les trenta monedes, com salten els nanos fruint de l'unflable, com fem la foto palmera, com cuidem el baiard en passejar-lo d'un lloc a l'altre, com s'omplen de llàgrimes els ulls dels majors quan la Soledat és al terra i els xiquets li treuen la pols en veure-se-la davant, com ells, entre ells, amb ells... S'ha fet, Salva, molt bona feina... Salva i tots... Prompte retornarem a l'all-i-oli per més que Alfred i jo ens quedarem sense gaspatxada si volem arribar a la Trobada d'Escoles en Valencià a Fontanars dels Alforins... I prompte, en passar pel carrer de l'Església en la nit meravellosa del Silenci, recordaré el senyor Alfredo Bernabeu Galbis com em parlava de les andanes públiques que nosaltres hem resumit en aquesta bellíssima processó tan barrocament mediterrània, tant nosaltres...




M'agrada escoltar Alfred, em du moments bonics d'un antany ple de propostes de futur acomplides. Fa presents fets i dades que l'oient accepta per la seua solvència guanyada i la forma solemnement senzilla de dir-les. Tan acostumats com estem en aquest poble a l'adjectivació verbirrea en casos d'aquests de presentacions iniciatives festeres, s'agraeix la seua dicció saberuda però propera, mai buida i sempre saonadora.




 I com no, li agraisc que em faça partícep de tot el florilegi inaugural en llegir un fragment del poema que dedique al Silenci en el programa. La performance que es monta amb els meus famosos tres colps silencials m'encanta i em dóna idees, la llàstima és que no conega al doctor Sheldon Cooper del Big Bang Theory, perquè ens havérem rist de valent els tres, ell i la seua dona, a qui també guarde molta estima, quan comentava la pensada en ser que anaven apagant els llums de Sant Miquel i jo bregava per fer-los una fotografia junt el Clavari de la Soledat, què menys...






Diu Alfred que s'ha alegrat de trobar-me en l'acte. Jo no volia ni podia permetre'm no acudir. Tinc fam d'aprendre. El motiu en si no importa. Aprendre..., quan la gent de la confraria veja que en el nostre apartat han trabucat noms i, fins i tot, ficat quatre fotos repetides, dos i dos, entraran en còlera per la deixadesa de qui espere que assumisca responsabilitats, per més que sé massa d'allò de l'espart i l'ala... 
Jo en veig tantes altres que preferisc pensar "mera", m'han tret dos voltes d'esquena, la matraca queda bé, però cal buscar precís una altra torxa pel macipatge, que des que es va trencar la de vidre no hi ha manera de trobar una substituta decent i bella...

Espere que ens trobem, Alfred, jo i tanta altra gent que estima saber en alguna de les properes ocasions setmana-santeres i puguem xerrar, un infinitiu tan en desús.... Fa temps que no trobe conversa en temes socials i patrimonials festius al poble i m'abelleix escoltar i contar. La festa passional que tant ens apassiona, folclòrics com ens sentim en el pitjor sentit del mot, que per als bons deixem el de "folcloristes", ens té atrapats, però les circumstàncies, sovint... Ja veus... Què feia que jo no acudia a una presentació o a un pregó o...

Acabem la xarrada Salva, Fani, Dani (a qui acompanye veritablement el sentiment per la mort de son pare) i Salveta fent-nos alguna cosa ràpida. Com són de bons els acudits que em conta el xicon... Me n'assabente mentrestant de futurs projectes de la confraria. Són d'allò més incitants... Ja li contaré a Salva alguna de les meues properes "iniciatives"; fliparà com ha fet Fani en saber-les, quan ens hem passejat per un Carrer Major sempre en Dijous Sant...