.

.
"Si la mort ve a buscar-me/ té permís per entrar a casa/ però que sàpiga des d'ara/ que mai no podré estimar-la".

Vida.
Lluís Llach i Grande.
.


.

.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Estima: tot és cosa de posar-se a fer...





Ontinyent, a dilluns vint de febrer de 2017.

Hui hem soterrat el tio Jesús.

Anit, van ser massa les sensacions estranyes i, punyents també, acoradores, les que van anar succeint-se'm. La imatge de com el treien de sa casa de sempre per posar el taüt sobre el darrera del cotxe enfilant per darrera vegada el seu carrer, no la podré esborrar mai. Tot tan senzill, tot tan quotidià. Ara respires, ara deixes de fer-ho. Ara tens somnis, i amb la malaltia que arribe, o amb l'adéu de trompada, tots els esforços esmerçats en ser passen a ser no-ser. Adéu atresoraments. Adéu bagatges. Què queda? Queda allò que has pogut viure i, si tens sort, allò que hages pogut deixar en els altres, l'estima sobre tot... Si d'aquesta no aprenc d'una punyetera vegada la lliçó del Carpe Diem, no sé com podré fer-ho...

Aquesta nit passada l'he tinguda difícil. No he dormit gens i em venien mil històries, com a cadúfols plens en una sínia de memòries desfilagarçades, però abundoses... La idea de la Mort. La vaig aprendre de molt jove..., la primera experiència amb l'adéu dels pares de la tia Viqui i la tia Tonica em van pillar molt de menut, com també la besàvia Àgueda. Desseguida vindria, però, la de la veïna de dalt, la dels tacons a deshora, Lolín, que potser ens preparà, a la meua germana i a mi, per a l'adéu tan sobtat i fort del meu padrí, mon tio Jaime. Després del besavi Juan i la cosa semblava que s'aturava... 

Molts anys després, la Mort va tornar a sacsar-nos de manera salvatge amb la tan trista partida de la tia Mila, pràcticament paral·lela a la del benvolgut cosí José Ramón... Des de llavors, ens han anat desapareixent gents ací i allà. I a mesura que van passant els anys, com els referents adults van esdevenint anyats a mesura que jo mateix m'anye, ara ja arribem a estances de temps breu... Alguns d'ells foren mestres de vida als qui agraïré sempre haver-los tingut a prop, haver-los estimat i haver-me sentit estimat, els pares del tio Jesús, els besavis Pantaleón i Victoria, el tio Ministre, la tia Angelita, la tia Casimira, el tio Marcelino a qui no em van deixar acompanyar en l'adéu perquè, segons el director del meu institut se m'estava morint massa gent aquella temporada... De tota la gent, massa, que se'm va anar, només vaig poder acomiadar-me com jo pensava que calia del tio Antonio "Borrelló" i de Sari, dient-los com els estimava i veient el somriure d'estima en els seus llavis que em va fer més lleugera la partida... I les amistats joves que truncà la mort, Jordiet, Adrià..., i les que es perderen en el temps, Ignácia, la tia Mati Ferriols, la tia Amparo..., i encara les que, estant vives, vaig donar per mortes i millor pensar-les així, que així no malferiren més del suportable. I la parella que matà la meua creença en l'amor compartit... Tot ha estat vivència i tot ha fet marca en el meu tronc carrasquià creuat de nafres. Però el tronc és només corfa d'un cos ple de saba que ha sabut fer dansar la Mort...  Potser tot serà d'una fugacitat que espanta, però tot paga la pena viure-ho, l'instant, el desig de mantenir-lo en alt, i l'esperança... I és que hi ha tanta gent estimada encara... Hi ha tanta gana de viure branques enllà! És tanta gent la que vull que sàpia que l'estime, que es senta estimada per un mi ja no protector sinó vivaç, compartidor, que no puc dedicar-me a trenar passats sinó a obrir-me a presents apressats i futurs que ens esperen. Perquè ser la pàtria d'un infant obliga a estimar sempre aquella saba que et sosté la soca. Però la pàtria de l'home, el fullam que el vent em fa remorejar necessita del futur que endevine a llumenades i entre les ombres que jo mateix em provoque. "Qui no em vol no em dol", m'ensenyaren els estimats tios Ximo Pota i Ange... Fora toxicitats i tòxics! Ara, el proper pas per poder resseguir el camí, és aprendre a identificar i, desseguida estimar, els qui vullen acompanyar-me en aqueix camí. Estic ben segur que no caminaré sol i que reconeixeré, retrobaré i trobaré alamont d'estimes mentre desitge estimar. Tot és cosa de posar-se a fer. Total, què som si no som estima pels qui ens estimen...?

Moltes gràcies a totes i tots aquells que ens heu oferit el condol tant a mi com a la meua família. Gràcies mil als qui ens l'heu mostrat acompanyant-nos en el dia de hui. Serà bonic compartir el camí amb vosaltres...