.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

dissabte, 18 de febrer de 2017

Sobre les veritats i les mentides que van formant les tradicions...





L'Olleria, a divendres dèsset de febrer de 2017.

Hui ha estat un dia de massa presses... A les set i mitja entrava jo corrent a Ràdio Cocentaina, que sempre vaig també amb el temps justet i quan no trobes on aparcar, acabes enfilant aquelles escales amb el lleu... En un no res, acaba l'entrevista i digues adéu, que t'esperen a les huit i mitja a Ontinyent per acompanyar-te a l'Olleria, que fan no-sé-què d'un "mà a mà" entre la contacontes Almudena Francés i el contatot Pep Botifarra... No sé demà com estaré per a fer jo res de profit.

Parlem del Carnestoltes i dels seus ets i uts, com sempre molt aïna i per damunt, que el temps disponible és parc per a les vares que podríem vendre de tela a cada preguntat... I a mi, que per més que no ningú em crega, no m'agrada parlar en públic, me n'isc content sempre d'aquestes folk-sessions... Paga la pena baixar a Cocentaina amb el cotxe sense rebre compensació econòmica i tal...? Sí, i tant. I hui he vist claret el perquè...

Quan el senyor presentador del programa "Una nit al castell", l'ínclit Juan Fran Ferrándiz, ha donat per tancats els micros, m'ha comentat així corrent per les meues presses que ha flipat amb l'explicació que li he oferit de la Festa dels Nanos del Raval de Cocentaina, en relació a les festes dels Ninots de Mitjan Quaresma al País Valencià i a les illes Balears dins del corrent dels ninots de transgressió que s'allargassen a les Falles passant des de sant Antoni i arribant, ja veus tu, al Sexenni de Morella... A ell, li havien dit sempre, i li consta que encara s'explica així escolarment, que a Cocentaina la cosa nasqué com a alliberament veïnal en la calladora dictadura franquista. I no..., el fet és molt més antic, i podríem passar hores parlant-ne i exemplaritzant. El problema, potser, és que hi ha molt poques oportunitats d'arribar al públic general pels qui ens dediquem a omplir des de fa anys pàgines i pàgines de revistes o obres que ningú no llegirà amb les nostres també mitges veritats; i les falòrnies es multipliquen i van assentant-se fins el punt que després serà impossible redreçar cap trellat. Tampoc no passa res perquè, justament, potser som els qui ens atrevim a parlar, els més mentiders de tot. Que eixe tot és part també del fet folclòric, de la cultura popular..., i conforma la seua pàtina de màgia necessària. Sempre conte el cas aquell dels dos iaios que discutien sobre la música dels Cavallets d'Ontinyent el dia de la seua estrena processional. Jo em partia escoltant un d'ells dir-li a l'altre que allò era de tota la vida i que feia massa anys que no baixava de la caseta, que no podia donar lliçons de res a un que anava tots els anys i coneixia aquella melodia de sempre... Una professora de cant que hi havia a la vora d'ells, i no jo, els va treure de l'error perquè, en passar el meu germà li va etzibar unes moltes felicitats per la música que acabes de composar...

Aquests dies passats, però, em passà un altre succeït que m'ha tornat a fer pensar en tot açò, sobretot en les intencionalitats... Bocairent, acte del Piquet dels Zuavos. Em trobe a la vora de dos homes majors que saben, i molt, de la festa morocristiana bocairentina. Amb ells, un xic jove foraster. Me l'alliçonen. Li diuen allò que tant diu la gent i que no és cert, que els Mosqueters són moros perquè els van castigar una vegada... Me'ls remire. Sé que saben que no és així, i que la història vertadera és molt més rebonica i interessant. Publicada està i pot ser consultada. Per què els haurà interessat soltar aquella versió del càstig? Val que a qui vulga saber, mentides amb ell, però aquest xicot que pregunta sembla tenir bona relació amb ells... Serà algun tipus d'inèrcia mateixa la que fa reproduir aquest comportament continuador de falàcies més o menys acceptades socialment? 

Bé, no és que sàpia jo massa de res, però mentre seguisquen preguntant-me, intentaré contestar el més fidelment possible a aquell poc que puga saber. Si a algú li aprofitara la paciència d'escoltar-me/llegir-me per trencar quatre mites, o per a fer-se'n de nous, ell content i jo pagat. La mania de xerrar de tot açò, ho tinc clar, em ve d'aquell famós rectorot que va marmolar-me per voler trencar la pau espiritual del veïnat amb allò que la gent està més feliç dins la seua ignorància.