.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dilluns, 6 de febrer de 2017

Que si s'envola sant Blai...





Ontinyent, a dilluns sis de febrer de 2017.

Conversava telefònicament amb l'amiga que tinc a una quarantena de quilòmetres cap a Tramuntana i de sobte em talla la conversa, esverada... Disculpa'm que s'ha girat un vent fortíssim i està caient pedra! I la xica solta el mòbil i se'n va a fer el què pot per protegir finestres i celoberts...
En reprendre la conversa em conta de la pedra menudiua i forta... Sis minuts després sóc jo qui l'avisa que ja sé com és la pedra, que la tinc al meu davant, i que ara sóc jo qui s'apressa a baixar les finestres... Ves que farem!, la cosa acaba destrossant el tendal de la veïna de dalt... I jo pense i li dic a l'amiga: "mare com els arribarà als de Bocairent"... 

Els ha pillat en missa...

I quan baixe de casa per pujar-me'n cap el poble dels cardadors per veure la processó, em trobe tota l'entrada inundada. Poc havia plogut, però dos dits d'aigua que havien passat cap a dins han fet toll... En altres circumstàncies i llocs, podria dir el "Liante" que m'ofegava dins casa...

Res, que me'n puge, i entre unes coses i altres, de divertides i de tristíssimes, acabe assegut a la vora de sant Blai, literalment, i em pega per escriure poesia social. Llavors m'abstrec del món que m'envolta, centenars d'ànimes pies i un espai realment sorprenent el de l'església bocairentina, i m'enteste en fer rimar els mots. Així i tot, m'interrompen la concentració dues o tres persones; no em molesten, que em fan goig alguns retrobaments per més que parlen només de l'oratge del matí... Millor això que no facen com aquell polític d'aquest poble que sempre que em veu em gira la cara de manera notòria, com si jo hagués pecat contra algun capital seu, però després pregunta a algun amic si he pujat o si estic bé... Res, que continue perquè vaig disparat amb els versos... De sobte escolte una veu garçada... Atenció, anunci! Em sorprén tal novetat... Resulta que fa un vent que toca el basto i que la cosa es presenta complicada d'allò d'allonses (traduïsc de l'indefinit). I un servidor que aïllat de qualsevol àmbit havia entrat al temple amb sol encara, i bonança,es queda amb el llapis a la mà..., tant?

La processó es farà, bo... Però a ritme de toc de corneta i per la volta curta. No eixirà el guió, que reuneix múltiples qualitats estètiques i pictòriques, però no les de l'aerodinàmica i, a més, pesa allò que no es pot dir... Ves i posa en risc un Sorolla amb tants valors, ves... I se li retiraran els fanals al baiard del sant, i si m'encante, un d'ells acaba penetrant el meu crani quan tiren a efectuar l'operació... 

La cosa va de bòlit, com tot aquesta vesprada, i jo aprofite per viure moments apressadament preciosos... Mentre s'esdevé tot, parle amb una amiga del fet de tapar-se o destapar-se la calba amb el barret dins de cobert; salude el senyor alcalde i m'admire de veritat de la capa que du, d'aquelles úniques per qualitat i nissaga...; i li conte l'acudit de sempre a l'encarregat de dirigir els Granaders que duen el baiard (el de la caixa/Tambor de Granaderos...). Tarden molt en eixir els portadors de la relíquia, i se'ls reclama; la creu gòtica llueix preciosa; el sant el treuen tallant els clams dels assistents, tots fets de vítols, per poder deixar-lo passar, de tant densos... 

El colp salvatge ve quan m'enfile fora de l'església. Crec que no hi ha lloc com el Torn a Bocairent pel fet del vent... Allò és inenarrable, i pegue a fugir com puc de tal galerna, no sense fer abans una foto, corrent ja, a les pobres dones del piquet com se'ls envola l'esperit i les boines, però elles que baixen! Com toca i malgrat tot! Llavors és quan caic jo en el fet que serà la primera vegada, per això de la volta curta, que veuré entrar la imatge de sant Blai, i sense llums, per baix de l'arc de la plaça; que sempre el té de marc quan gira el carrer de sant Agustí, però mai no el passa... M'afanye més encara, total, fora del Torn, no es nota l'aire. Això sí, tinc les mans carpides...

I sí, la cosa resulta. A més, a qui se li ha ocorregut la idea de disparar la traca en la baixada cap als masets i el Sant Crist, cal aplaudir-lo. L'airada du el fum a la plaça i, a més d'obsequiar-nos la fragrant olor de la pólvora bona, omple d'un boiram espectral i magnífic l'entrada del sant, que es revaloritza en la seua foscúria. Bé que contrasta amb tot el que l'envolta enmig d'una pluja d'al·leluies preciosa... Qui està al meu costat em solta que podíem haver-ne dut de les que hem fet pels deu anys de Photofinish..., em ric, que ho havia pensat, però no... I segueix aquesta persona:"Millor no, perquè amb la tírria que li tenen a Juanjo, igual la cosa acaba mal...". El mateix opine. L'he constatada, la ràbia aquesta...

I res, que com que tinc mala càmera no he pogut fer fotos belles de la catarsi vitícola. Damunt, com que qualsevol, dins el nostre egoïsme personalista, és capaç de fotre tots els qui estiguen darrere seu posant en alt un pal amb càmera... I això sense tindre el paperet de "fotògraf" que ha fet la Junta de Festes i que tants disgustos ha causat aquests dies... Tu no digues res, Sergi, que quan et poses a qualsevol lloc, provoques eclipsi als qui estan darrere... Difícilment, si procure posar-me sempre pels cantons, com aquelles. 



Ara me n'assabente que allò que hem patit hui, amb l'oratge dic, es coneix, tècnicament, amb l'anglicisme "downburst". Un "rebentó" de tota la vida, xe... Un corrent d'aire que baixa de manera intensíssima des de núvos de tronada sobre una capa seca d'aire apegada al terra que provoca vòrtex horitzontals. Jo que estic posat a la visió romàntica llaquiana del vent com antic amic que davalla muntanyes per poder-te dur el seu bes...