.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

divendres, 10 de febrer de 2017

Que la Mort ens iguale, per fi...




Ontinyent, a divendres deu de febrer de 2017.

He llegit, no sé ara on, que l'Ajuntament del cap-i-casal ha decidit signar un acord amb els representants de les comunitats religioses dels jueus, musulmans i l'arquebisbat valentí per tal que les tres religions del Llibre puguen oferir assistència als propis creients en el cementeri municipal.

M'ha sorprés massa aquest acord. Pensava que feia anys que això era una realitat i em trobe que no, que la cosa de les igualtats ni la mort les aconseguia... Sembla que les Danses de la Mort medievals estaven equivocades, o només miraven cap a la pròpia casa, cap a la diversitat dels seus, quan al fet de l'adéu igualador, però a un mateix paradís exclusivista. Igual la promisqüitat crèdica només podia donar-se entre els propis dolents i la totalitat dels altres, equivocats evidentment... 

Bé, tot el que siga reprendre lligasses i avançar en igualtats m'agrada. I més en aquest camp. Ja és prou amargant viure la mort d'una persona estimada per no poder, tot respectant la seua creença, acomiadar-se d'ella amb els rituals que li siguen propis. Sent que, els rituals, ajuden moltes vegades a superar el tràngol dels qui es queden.

M'han sorprés sobre tot, perque m'han semblat emotives, les paraules del representant jueu... El darrer cementari jueu valencià és del segle XIV... Feia uns quants segles que esperaven un acte així... Això no només és voluntat de permanència, també és estima a una terra. Fart com estic d'exclusions i rancúnies, m'ha arribat el gest. Espere que les reparacions passen de simbòliques a habituals, i que, encara, s'amplien a altres creences existents a la nostra societat, i a les descreences també. 
El millor de tot, crec, és que no es parle mai de cementeris separats que resulten guetos, i que puguem compartir un mateix espai comú, mes que siga el de la mort.

Jo, acostumat a estimar gegants moros, cristians i jueus, fa temps que no vaig al barri hebreu del meu poble, el Callarís. Ploraria en veure'l com es troba. 
De l'heretatge musulmà ja no dic res, que tot es perdé... La mort i li'oblit, i la igualació en mort i oblit, els aconsegueix la pèrdua de patrimoni comú moble.