.

.
"Au, vinga, amunt, amunt!/ Obre els teus ulls i amunt!/ Puja a la barca amb el teu bagatge/, i recorda fer la vida teua!"

Tinc un clavell per tu.
Lluís Llach i Grande.
.


dimecres, 15 de febrer de 2017

Paco Muñoz amenaça amb... tornar!!!!

Les ganes que tenia jo de fer aquesta foto a Paco i a Pepa... Fou la passada vespra de Nadal i és al carrer que té dedicat a Montserrat, un dels seus pobles... Espere que prompte en tinga molts més dedicats, i poder-li fer una foto en cadascun d'ells...




Ontinyent, a dimecres quinze de febrer de 2017.


L'única vegada que Paco Muñoz ha aparegut a la revista "El Temps", el titular fou tal com aquest: "Paco Muñoz amenaça amb un nou disc". El disc, era l'extraordinari "Amor, amor" que dedicava a l'obra de Vicent Andrés Estellés i que tantes alegries li donà. El redactor d'aquell text, pur vòmit politicoide que no apareixia signat per cert, arribava a asseverar que Paco destrossaria ambdós poetes: Andrés i Estellés...

M'ha fet gràcia començar amb aquelles amenaces..., d'ací titular tan rotund; justament perquè Paco torna a "amenaçar"! Ell sí que ha estat una fera ferotge pels malpensants socials, pels sedentaris culturals, pels panxacontents del sistema, pels xucladors de la mamella comunal, pels clientèlics de pedigrí i pels qui duen l'anell que els convoca a tots i els uneix i governa...!, i ara també pels qui xarren que si està malalt, que si està major, que si negre, que si roig... El més important de tot és que és i està; ni pareix ni sembla, i amb tant de verb atributiu, es troba en una plenitud intel·lectual que esvera. 

I no va i m'anuncia que torna als escenaris!!!! (ah!, però què t'havies retirat?), i per una porta tan gran que, quan me la descrivia l'altre dia, a mi se m'erissava la pell i em venien llàgrimes alegres... Que no pense perdre-me'n cap dels grans espais que negocia...!!!! Miraré de recomprar prompte una càmera; l'ocasió s'ho mereix...

Asseguts vora la llar de ferro, entre pastetes de ca Moreta i mentre viatjàvem estranyament entre Serrat, Carmen París, Sisa, Eliseo Parra i santa Chavela Vargas, m'explicava un seguit de projectes a quin més atraient, d'un rosari de muntatges cadascun més flipant que l'anterior... Quan vinga la primavera, els qui ens estimem a Paco — que som un bon almut a caramull d'ànimes devotes—, anem a peregrinar bona cosa de quilòmetres per veure'l ací i allà, de nou sobre els escenaris... 
Bé que anirem avisant de l'on i del quan i, ai!, de quins cantants li faran companyia, perquè els puguem acompanyar i aplaudir. Estic convençut que si Paco diu que necessita sentir-se estimat, nosaltres necessitem estimar Paco...

Quina amenaça més dolça, recollons!

I ara, et passe sense permís un fragment del text que ha enviat als contractadors com a esquer perquè el lloguen, he, he, he... És preciós. Endevine al darrere la col·laboració de l'Enric Lluch. Són de por els dos, quan els deixes a soles...

"Ara que ja tinc 78 anys i les meues cames no en fan massa cas toca seguir el rellotge del temps amb paciència infinita i esperit franciscà, és a dir, el més entretingut possible i gaudint dels dies a l’espera dels 79, que no és poca cosa. Ja ho deia Miguel Hernández— i jo, sovint, ho cantussege quasi a cau d’orella— : «Cantando espero a la muerte que hay ruiseñores que cantan…», que tampoc seria com per posar-se així de tràgic perquè la vida, de tant en tant, passa de negra a gris i de gris a multicolor. I, per això del multicolor, he pensat que puc seguir cantant. Els meus genolls i jo no tenim bones relacions; però al cap i a la fi, jo cante amb la gola. Així doncs, de cap a l’aigua i a remar".

Bon vent farà... Veritat que et vénen unes ganes immenses d'abraçar-lo?

1 comentari:

xavi ha dit...

M'encanta, espere cantar amb tu Paco.😘😘😶😘