.

.
"Any empeny qui dia passa/ si no corre poc ni massa;/ que el passar no t’ha de doldre,/ el sol sap on s’ha de pondre./ Si vols prendre el meu avís:/ hora és de ser feliç".

Gnomon.

Sergi Gómez i Soler
.


dissabte, 4 de febrer de 2017

Cantata pel vell terme de Bucària...




Ontinyent, dissabte quatre de febrer de 2017. Diada de Sergi Gómez i Soler.

És curiós. Han passat molts anys i el seu somriure, ahir per la vesprada, encara omplia tot l'espai mentre jo tastava la darrera copa d'herbero. Té eixa virtut benèfica. És veure-la i tota l'alegria s'agombola a l'espai que l'envolta i se'm regolfa cos endins fins el profund. Ha patit molt darrerament amb la mort de son pare, a qui tan unida estava; i hui li farà homenatge com a ell li hagués més complagut, com ella sap, perquè li ix sentir així. Hui plorarem.

És curiós que l'arribada de la meua llibertat haja coincidit la vespra del meu "dia nacional", el quatre de febrer aquell ditxós... Tan rar m'és tot que la crec només condicional, irreal i, per tant fútil, passatgera, caducable... No em sent, però, tan lluminós com creia que estaria en acabar el meu esclavatge pseudolaboral. Aquesta vesprada passada, un amic, m'avisà d'allò més obvi i previsible, la solemne parida de l'any, i m'he afonat de nou malgrat saber del cert que el filldeputisme senyoreja aquesta marca antiga de regnes cristians desballestats. La llum, ofegada al fons de la copa d'herbero m'ha dut a indrets d'irrisori memoriar i rememoriar quan no fa falta. Ni puta falta... Només cal, certament, llençar un vítol i hi ha prou. Seguir, seguir avant i amb les ulleres mulars posades. Tirar avant per més que no sàpies on vas ni per quin caminàs... Almenys, les paraules dels coneguts que vas trobant-te, el sermó de la muntanya de l'amic que prova de reconduir la teua recança i el somriure aquest de la vesprada, serveixen per alguna cosa més: tindre clar que seré només si vull ser, malgrat tots els quatres de febrer que puguen esdevenir-se...

Perquè recorde com si fos allí aquell dia soberg en què en dinar, son pare va fer-nos posar a tots en filera esquàdrica per assajar, sent ell el cap d'esquadra casolà. Això és la vida.
No recorde cap persona que estimara més per dins la festa. Li era sang...

Aquells dies, vaig acabar escrivint un dels reculls poètics que més m'agraden d'entre els meus, es diu "Cantata pel vell terme de Bucària". Un llibret per ser llegit en les teulades de tristesa, entre l'ocre rossegat per la molsa descolorida contra el més bell dels pobles de la Terra Blanca, tot i veient-se reflectit entre l'immens de la serra... He decidit que, aquests dies vaig a revisitar-lo. M'asseuré amb mi mateix, enfront de tantes coses, i em posaré a reescriure i a afegir-me...


"Picant espart farem corda
quan la boira cobresca tot el bell finestral.
Mans àgils i memòria agraïda ens calen.
Tramuntarem vares humides
amb els sentits adormits
i l'albir apagat,
sense assabentar-nos del que diuen les cartes;
sabent unir un nou tram d'alegria
quan notem que s'esgota la joia
i s'escanya el cordill endreçat.

I amb la corda un somriure,
un fil més per estendre els retorns
i les calmes."

                                           A Inma Gisbert Molina...