.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Adéu, estimadíssim tio Jesús...





Alfarrasí, a diumenge dèneu de febrer de 2017.

Ai tio!

L'última vegada que et vaig veure, voltes de Nadal, em marmolares per una història que ara sembla tan banal..., però tenies raó. No només em reconegueres, encara em donares lliçó. 

No sé com podia passar però sempre que ens trobàvem, i des del fons del laberint d'oblits que t'acotxava, bé sabies que jo era Sergi, el teu nebot, per més que per a tu la teua dona fos ta mare i els teus fills, germans... La vida et va voler furtar el senderi a la fi del camí, però tu no te'l vas deixar prendre del tot. Amb cartes de xiquet bé que jugaves encara la partida. 

Ja m'enyorava de les teues xarrades... En la darrera, em contaves allò de les estratègies polítiques diferents dels països que entraren en la segona Guerra Mundial..., "mera" que t'agradava llegir i memoritzar per, després, contar-m'ho tot a la teua... Ara, t'enyoraré també en allò físic, paisagístic vital. Com a fita precisa que em fores: una persona estimada des de sempre, quotidiana, amable amb mi i amb les meues circumstàncies. Home de la meua adorada tia Adèlia, pare dels meus Herois-cosins José Ramón, David i Jesús, i després d'Olga, clar. Iaio d'Alba, Clara i Davinia... Com ha passat el temps de la vida, tan ràpid... Com canviaven les històries que de tu em venien, les del treballador esforçat al vidre de l'Olleria a l'exemplarització a casa mateix dels grandíssims problemes de la reconversioneta industrial que patírem la Vall, a la retirada plàcida.., del trobar-nos i dinar i, puret en boca, anar-te'n a fer la volteta al bar per, en tornar, trobar-nos a tots o jugant o de conversa, segons el temps, costum... Ves ara què faré si el tio Toni em dóna per a tu un paquet de caliquenyos en el Contrabando d'Ontinyent... 

No tinc dolor; tinc molta pena. Has mort sense adonar-te'n, de trompada i avant, sense aturador ni cap misericòrdia que et faltara. Eixe tan clar sense patir deixarà tranquil·la la tia, ens deixa tranquils a tots nosaltres. Has fet camí de manera quotidiana, després d'alçar-te de sopar, abans de desparar la taula.

T'enyoraré, de bona veritat. Igual com vaig enyorar-me dels teus pares als qui tant vaig estimar també. El seu record m'és ara aquella llimera tan brillant, el record del seu fill serà l'olor aquella del caliquenyo i la veu fosca, i la de la llenya de l'estufa de ta casa. I jo em veuré de nou menut llegint les teues revistes, escoltant-te admirat la tanta història estranya de la legió, que se'm feia tan verdosa com el tatuatge aquell que tant em sorprenia..., només mon tio tenia al món meu tatuatge... Guardaré històries que em fascinen encara, com la de la Mare de Déu de l'estació d'autobusos de Xàtiva, que tant d'ensurt ens dugué a tots pel motiu i la conseqüència... No tornarà a llegir més!, i en trobar-te al teu àmbit, a casa, ja tenies alguna cosa a les mans que llegir i recontar..., i encara intentaré entendre la teua dèria per Blasco Ibáñez... 

Tinc por per la solitud en què es trobe la tia des d'ara. Per més envoltada de gents i cabòries que estiga i es veja, sé que a dins d'ella hi ha ja un altre buit que no es podrà mai omplir. En mirar-li hui als ulls l'he vista desmantellada... Hem acabat parlant de banalitats, i recordant-li que ella és la més gran de les carrasques familiars, voldria tant veure-me-la rebrostar... D'entre les banalitats esmoladores de tensió, la veritat de l'origen. Ella mateixa m'ha referit la mort dolorosa de son pare. Per sort, del fill no l'he escoltada parlar. Hui, hauria plorat jo de valent...
De tu, vull pensar-te arribant on benmereixes i amb els ulls de la ment ben atents per reconéixer els teus, que són els meus, i que t'esperen, i abraçant-te amb el teu fill fins a fondre't d'estima, mentre la tia Mila va xarrant per sota el nas que ja està este ací, que com no apague el caliquenyo la tindrem... 

T'he respectat sempre i t'endús de mi molta gratitud i benevolença. Jo estic massa content i tot d'haver aprés de tu.
Demà dilluns soterrarem ton cos al cementeri del teu poble. Serà ben trist el seguici, cada instant que ho serà; jo, però, et guardaré en somriure.


Poques coses puc dir-te que hi haja al món que m'hagen impressionat tant com veure't aquesta nit, de cos present, al teu llit.


Abel ha preguntat, m'han dit, si ja no t'ha de vore mai, mai, mai més, el xiquet... 
Eixos mais, a mi m'angoixen.

Aquesta nit no dormiré. Crec que t'he de deixar escrit.
Això va i era un xiquet ros i entremaliat, veí d'Alfarrasí, a una casa que feia un gir estrany vora la carretera i criat en un pati senyorejat per una bellísima llimera que, un dia, va fer viatge amb son pare, el tio Ramon, cap a Ontinyent, a que el Sabater de la Vila, el senyó Leopoldo Soler, li fes unes bones sabates... 
Qui sap si en aquella ventura es creuaria amb la seua dona, Paquita Carrasca, i les filles, Adélia, Mila i Tere...



Demà li demanaré a Alba que em passe la foto en què esteu els dos fent el borinot amb el signe de la victòria a les mans...

Dic que has faltat, i jo que no ho puc creure...

Estimat tio Jesús Martí Lluch, "Pallús". Descansa en pau.