.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

diumenge, 19 de febrer de 2017

Acollim...



Fotografia treta de l'ara.cat



Ontinyent, a diumenge dèneu de febrer de 2017.

Aquesta nit ha plogut, no massa... El suficient per mullar el carrer i que agraisca el pensament d'anit d'arreplegar-la. En un no res entraré a doblar-la i guardar-la. Hui tinc fred. Sembla que la grip aquesta se m'allargasse amb els mocs i la tos, tant que comence a pensar que no serà grip açò sinó que haurà esdevingut en qualsevol tipus d'al·lèrgia. El fet que ma casa semble el caos que és, amb la cosa del retard en dur-me els mobles que espere des del Nadal, haurà pujat qualsevol risc. Ja ho tinc tot corregit. En tornar de la roba començaré una de les comeses que més m'agraden de les de l'any: preparar la Vella Quaresma... Serà un matí tranquil d'escalfor, música bona i estima...

... llig, però, els periòdics. Veig que a Barcelona, ahir, hi hagué una molt gran manifestació en què es cridava perquè la gent sense escalfor del món, la que més mal està passant-ho, puga ser acollida a casa nostra... Jo, ara mateix, poca gent podria acollir en la meua..., ni els amics vénen a visitar-me amb la síndrome de Diògenes que sembla que estiga patint jo... 







Saps? Veig el planeta girar com feia temps que no girava... És un temps que no em complau, perquè intuisc cap on ens du, a altres temps ben foscos.... És ben clar que no m'estime el món que hi havia, un conjunt de pseudodemocràcies controlades per la gran empresa i la banca que, en el cas del meu país, esclafa el ciutadà diferent a l'estandarditzat, a qui se n'adona i vol regolfar-se, i permet la inèrcia històrica feudal. Un nou despotisme poc il·lustrat on es diu que tot és pel poble, però mentre es procure que no quede poble... Ara, la mentida dels polítics que sempre han fet mentida, i que juguen a estar entre els alts quan vénen dels baixos i dels baixos tenen costums i vicis que els rovellen en tocar-los l'oxigen que respiren en alçada, fa que ens hàgem acostumat a que ens mentisquen. I entre tanta falta de veritat, arriben ara les més mentides encara, allò que diuen populismes, que ens venen la por al diferent, sobretot si és de fora, tot inculcant-nos de nou unes idees de pàtria malalta que ens impedeix veure que som ja tots diferents a casa i que sempre ho hem estat. Ara, fins i tot tenim por del veí. 





Per un conjunt de desraons polítiques, la terra que hi ha al Llevant mediterrani és un vesper de paor pel ciutadà. Països que lluiten pel poder econòmic disfressen la lluita amb la defensa de religions. Les aliances canvien a conveniència. Es mantenen sàrtrapes sanguinosos a canvi de lleialtats fugisseres. Tot tal i com s'ha fet sempre, però amb una virulència pròpia de la modernitat vint-i-unesa. Unes noves croades on l'única cosa que sabem és que la gent que hi viu ho fa envoltada d'una mort que amenaça constant. L'únic camí és fugir a una Europa que no ha sabut construir-se en els valors positius de l'humanisme sinó en els de la inquisició tan nefastos, i de manera maldestra, prova a posar portes —i concertines— al camp no permetent l'entrada de qui pot fugir i trobar nova via de vida amb excuses de pèssim pagador que farien enrogir a un devot pacifista, o religiós, o guerrer fins i tot, només de pensar de pronunciar-les.

I ací estem nosaltres, presos en un país que es nega a rebre i compartir, a menjar ni deixar menjar en benefici d'un statu quo que fa aigues per totes bandes. On s'ha normalitzat socialment el robatori per part del polític, el manteniment de la dolce vita de les classes dirigents (amb la subvenció pública del dret de pernada reial i l'alliberament de la filla i germana de qui presideix l'aquelarre dels seus actes dolents i provats en sentència per ser sols qui és) i la millor encara de l'estament religiós oficial (que amb una mà peca, i no gens secretament, i amb l'altra amenaça les llibertats del comú). La idea que Justícia és igual per a tots que s'imposa des dels altaveus mediàtics, en la societat s'hi sent com realment contrària. Va cuinant-se el brou necessari pel conflicte que la falta de seny ens escudellarà properament com a plat de decalent de cada dia.

I de sobte, Barcelona que s'erigeix, com ha fet sempre, en torxa d'avís i alimara de cordialitat. Si la setmana passada ens mostrava en concert que el problema dels refugitats és certament amarg, ahir va fer-se clam i tornaveu a l'hora de la necessitat que passen i de la voluntat d'acollença que té la bona gent catalana, estovada com va pels uns i els altres. 

Jo, que vaig posar gest seriós amb  Serrat com cantava amb els VIP's "Mediterraneo" i vaig aplaudir  emocionat com Sisa entonava "Qualsevol nit pot sortir el sol" amb la gent de futur, abans que TV3, de manera vergonyosa però perfectament diàfana, tallara el senyal, crec en l'acollença. Més que res perquè vull ser solidari en un món que no ho és. He rebut massa punyalades de la vida i no deixe, però d'estimar-la... Els altres m'han negat el pa i la sal, però encara queden molts vosaltres i esperança. Jo vull també acollir. Mes que siga perquè, algun dia, tinc previst que jo mateix, i els meus, demanarem i demanareu acollença, tal com va el desgel de desficaci històric, que amenaça riuada...

Casa meua, malgrat tot és casa vostra. Si és que hi ha cases d'algú...






Qualsevol nit pot sortir el sol

(Jaume Sisa)

"Fa una nit clara i tranquil.la, hi ha la lluna que fa llum,
els convidats van arribant i van omplint tota la casa
de colors i de perfums.

Heus aquí a Blancaneus, en Pulgarcito, els tres porquets,
el gos Snoopy i el seu secretari Emili, i en Simbad,
l'Ali-baba i en Gullivert.

Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum,
a casa meva és casa vostra si que hi ha cases d'algú.

Hola Jaimito, i doña Urraca, i en Carpanta, i Barba-azul,
i Frankenstein, i l'home-llop,i el compte Dràcula, i Tarzan,
la mona Chita i Peter Pan,
la senyoreta Marieta de l'ull viu ve amb un soldat,
els Reis d'Orient, Papa Noël, el pato Donald i en Pasqual,
la Pepa maca i Superman.


Bona nit senyor King Kong, senyor Asterix i en Taxi-Key,
Roberto Alcazar i Pedrín, l'home del sac, i en Patufet,
senyor Charlot, senyor Obelix.
en Pinotxo ve amb la Monyos agafada del bracet,
hi ha la dona que ven globus, la família Ulises,
i el Capitán Trueno en patinet.

I a les dotze han arribat la fada bona i Ventafocs,
en Tom i Jerry, la bruixa Calixta, Bambi i Moby Dick,
i l'emperadriu Sissi,
i Mortadelo, i Filemón, i Guillem Brown, i Guillem Tell,
la Caputxeta Vermelleta, el Llop Ferotge, i el Caganer,
en Cocoliso i en Popeye.

Oh, benvinguts, passeu passeu, ara ja no falta ningú,
o potser sí, ja me n'adono que tan sols hi faltes tu,
també pots venir si vols, t'esperem, hi ha lloc per tots.
el temps no compta, ni l'espai, qualsevol nit pot sortir el sol."