.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dilluns, 13 de febrer de 2017

A la Fira Renaixentista. De gatzara a Llombai...






Real, a diumenge dotze de febrer de 2017.

Amb la moquita que duc i tant d'esput com expulse, i se m'ocorre, ara que se m'ha passat el mal de cap i mal de gola, vindre a la Fira Renaixentista dels Borja de Llombai... Dona, és que l'any passat ho vaig passar tan bé amb el descobriment! 

Enguany, però, ha estat millor encara la cosa. Primer perquè malgrat la passada que passe, jo torne a ser jo, i m'abellia moltíssim l'ambient d'una fira com aquesta, plena de novetats com de coses i gents retrobades, a més, amb molt bona companyia, per esplaiar-me... 


"Quan les oques van al camp...". Pepa, si no m'equivoque, estes són les que saben ballar "el Bequetero"...!



El més divertit de tot és que he arribat sense veu. Poc podia parlar per no dir gens, ni pruna. I amb la il·lusió que em feia cantar-los a Paco i Pepa unes albades... I això ha estat, de debò, el què faltava per acabar fent més festa encara..., la falta de veu, no les albades...


Aquesta era la bruixa bona de la sort. Si li tiraves al perol alguna moneda, venia la sort! Per a ella que se la quedava!!!!



Això sí, no he trobat cap cartera com la que fa temps que busque... 


Avís. Aquesta fotografia pot ferir la sensibilitat fins i tot de qui ha fet la foto. Fes favor de protestar per la decoració de la Fira, a mi, deixa'm tranquil. No la mires, xe... Encara estàs mirant-la?!

I tot ple, malgrat la quantitat d'aparcament. Només m'ha fallat que l'any passat les representacions guerreres i cavallístiques tenien una certa vessant historicista, i es feien en el vulgar parlar del poble, i ara..., era cosa de rascar-se la closca en oir-los bramar que si els senyors de la Rioja tal... Quan volien alçar el poble-espectador contra els francesos; amb poc d'alé escoltava respondre... I quan ha dit que uns eren Borja i altres Sforza, he preferit anar-me'n corrent a buscar quefirar abans que no m'agafe un cobriment sensatista...


Hi ha coses genials a la Fira. Et compres una motxilla i t'endús al darrere una fallereta...


I sí, m'he firat un munt de coses... Un sac d'aquests tèrmics amb llavoretes de romaní, espígol, menta i no sé què de canella... i que em diuen que si el pose tres minuts al microones, m'adreçarà les cervicals, els músculs adolorits, les articulacions gastades, la lumbàlgia que no tinc, el reüma que no conec i el dolor menstrual que tanta por em fa. Si pel contrari el pose una hora al congelador, això sí, dins d'una bossa perquè PER RES DEL MÓN la cosa aquesta pot BANYAR-SE, aprofitarà pels maldecaps de l'institut, les migranyes de qui vol tocar-me el cossiol, els colps que em done la vida, les torçades que em faça al caminar entre xacals com vaig i, encara, em baixarà certes calentures... 








Crec haver comprat el "bálsamo de Fierabrás" quixotesc..., i què curiós, no ha sigut en la paradeta on el venien uns cavallers molt estranys, ambulants medicastres...






I com ací sí que he trobat el senyor Arcos, denfront de la paradeta d'una de les meues tendes favorites de Cocentaina fins a Llombai desplaçada per a l'ocasió, "De cap a peus" i vora el convent aquell que fou de la Sang, he pogut adquirir els dos llibres que volia de Mari Carmen Sáez, "Unes espardenyes de jaragua" i "Les gallinetes de dol". 


El segon, vaig fer de tot per trobar-lo a la Fireta de sant Antoni, a Muro, però no va haver mà i, després, el senyor Arcos m'ho va retreure per les xarxes aquestes. Però jo tinc paraula, i com a precursora dels meus fets, que mai no la deixe anar sola pel món. Hui l'hem vist, hem comprat, s'ha fet la fotografia que ho demostra i encara m'he endut de regal un potet de mel editada al sud (passeu-me la broma, marca "edicions del sud"...).

Ara només cal trobar-me l'autora i que me'ls signe. Ja saps com m'agrada tindre llibres signats pels autors...

Al "retrato", el senyor Arcos, el senyor Gómez, la senyora López i el senyor Bisbal.



Encara, al final del tot, quan hem tornat al principi, m'he pogut mercar una bagatel·la enamoradora.... 






Una rosa metàl·lica, fosca, negra..., a mi que tant m'agraden les blanques. És preciosa. La tinc amb mi com a penyora d'un temps de dolor que s'acaba, i com que no té espines, com a promesa feta per mi a mi mateix que les coses, des d'ara, seran sempre alegres. Per més que em toque dur a la bossa de les excursions el munt de medicaments que hui duc...


Pepa, t'ho he dit ja alguna vegada, o l'amor o la mort, alguna de les dues m'emborratxa...


Pel migdia hem atracat a Real. El dinar que ha cuinat Paco ha estat solemne de veritat. Gaspatxos a la manera del Tio Conrado, que resulta ser que és la que feien a Xiva, segons alguns llibres de cuina... Quina joia d'home. 


Paco val més que les joies de la fira. Que tota la fira, collons!


M'ha donat tantes alegries hui que estic per adoptar-me'l...! La de coses boniques que per culpa seua, alabat sia, anem a viure enguany... Però eixa és una altra història i ara em toca arribar a casa, que és tard i demà vull fer l'acudit de la grip aviar als alumnes, a Biar... Sí, no guanye per a acudits dolents...




1 comentari:

elSocarraet ha dit...

Ja ens la han tornat a contar... la fira de Llombai!
La culpa la va tindre el gaspatxo de Castalla (A una convidà a Ca Viscayo no es pot dir que no, ...i clar d'allí eixiem a la sis, vinga el joc de cartes i el chichiriuqui). Ara, que el gaspatxo de Paco tampoc tenia mala pinta!