.

.
"Si la mort ve a buscar-me/ té permís per entrar a casa/ però que sàpiga des d'ara/ que mai no podré estimar-la".

Vida.
Lluís Llach i Grande.
.


.

.

dimecres, 8 de febrer de 2017

A descansar amb l'Eixabegó, Bocairent...




Ontinyent, a dimecres huit de febrer de 2017.


Arriba l'Eixabegó a Bocairent.
De xicotet, no m'estimava com ara aquesta paraula. Era sinònim del final de moltes il·lusions com a espectador festiu. Tot un cicle vital anual acabava quan la festa acabava. Encara no acabava d'entendre jo que la gràcia del final d'una festa està en el fet que torna a començar justament amb els seus darrers compassos, com una manera de renovellar-nos. Hem esbandit les nostres necessitats de retrobar-nos retrobant els altres al carrer, amb allò que diem refer la tradició, o millor actualitzar-la, i ara que ha corregut l'aire més amable (en aquest cas d'enguany, feixuc i dolent), seguir amb la cosa del viure, el meu sempitern anar anant...

Després, cadascú contarà la fira segons li haja anat...

Bé puc dir que quede content amb les vostres agraïdes lectures de la felicitació que hem anat desgranant dia a dia i que ara t'oferim completa, amb totes les fotografies de Juanjo Alcaide i, a la vora, els meus versos.

I és cert que em plau anar-me'n quan tots han marxat ja del lloc de la festa per respirar-lo de manera feliç. Aquesta edició de la festa, però, m'ha fet canviar molts paràmetres personals i per força. Gràcies als qui l'han feta interessant, per dalt i per baix. 
Durà rastre...