.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dijous, 19 de gener de 2017

Ramiro Climent Alemany, Fill Predilecte de Muro


Ontinyent, a dijous dèneu de gener de 2017.

Li varen comunicar, sorpresivament, que el feien Fill Predilecte del seu poble la vespra de la Puríssima. L’endemà de la festa, quan va entrar al bar de sempre a fer-se un cafè, la gent es va alçar per aplaudir-lo. 




Ahir per la vesprada, l’endemà de sant Antoni, dia de neu i de bé, es reuní en sessió solemne el consistori de Muro per nomenar Ramiro Climent Alemany. Vaig emocionar-me en veure-me’l tan emocionat.




Realment, que a un fotògraf se li atorgue una distinció com aquesta, és senyal que el món va bé... Ramiro, durant tants anys com fou professional de la imatge, es convertí en cronista visual de les vides del veïnat, de les seues circumstàncies alegres i dramàtiques i d’unes formes de fer que, poc a poc, anant apagant-se o bé evolucionant fins l’ara que diem viure... Del veïnat murer que ens l’homenatja, però també de les vides de més de vint-i-cinc pobles! L’arxiu de Ramiro és la Vida contada del Comtat sencer. El batec eternitzat de bona part del segle XX.



No hi havia, com no la hi ha en la vida del bon fotògraf, dia de descans ni espai, gairebé, per a la intimitat familiar. Cada diumenge fins i tot que s’arrimava a tres pobles distints, que si fotos de carnet sobre una bona paret blanca que hi hagués i posa’t a revelar ràpidament que no poden atendre altra setmana i ja estan fent cua esperant a arreplegar-se a si mateixos fets imatge, que si la BBC que permetia el pa a la taula (Bodes, Bateigs i Comunions, vella facècia que ell em contà fa anys...).





 I al principi ho feia amb bicicleta, abans de passejar la seua eterna moto i cremar quatre cotxes... Ja venia a Ontinyent en bici, port d’Albaida amunt i avall, per aprendre d’un fotògraf d’Agres que acabà sent una institució veritable al meu poble, Jaime, qui, quan entrava a fotografiar a l’estudi, no deixava passar a l’aprenent no fos que copiàs algun dels secrets que l’aprenent ja sabia, espavilat de mena com era... 

Quan son pare el feia llaurar al bancal, en acabant encara li preguntava com havia fet el solc, si recte o tort. Ramiro li treia la foto que havia fet de la llaurada..., precursor del Whatsapp?


Ramiro és “el Retratiste”. Ho escric entre cometes, però amb majúscula. El de retratista era ofici potser gens protagonista, perquè els protagonistes reals eren els personatges que quedaven immortalitzats. 

Però sense ell, tot aquell córrer vital de persones i racons i costumari, ara quedaria en l’oblit. Ara ho és ell, de protagonista... Eixa és la meravella del fotògraf popular amb llarga carrera i tantes estimes acumulades... Qui de Muro i els voltants no té fotos signades per ell? Jo mateix n’he rebut alguna de sorpresiva i inesperada que m’ha encisat... 
I ara, en l’exposició que hi ha muntada per celebrar el feliç nomenament, he pogut constatar això del tothom i de l’estima. 

Com que no sóc de Muro, em fallen racons, i totes les persones, però les actituds em són del tot familiars, són el poble en si mateix, la saba que el conforma. 

I ara, callat entre les persones que buscaven rostres i identificaven parentius, he gaudit escoltant els seus comentaris sucosos... 










Fins i tot, una senyora d’ànima alegre, aguantant-se amb el bastó, ha volgut contar-me on tenia el taller Ramiro, que ella era veïna i se l’ha estimat de sempre, sempre malaltís com estava de xicotet, que el veia jugar al pati que fa per darrere la casa i... 


Ma tia Carmen, muller del retratista, ha volgut contar-me també d’aquell temps que jo ignore, del barranquet que passava al darrere de la casa, del pontet, i que quines imatges més belles d’un temps bell... I el Rancho Wilson... veus eixe escenari sobre la piscina? Era el d’estiu. Allí vaig escoltar cantar Lluís Llach... Ara està tot abandonat... 






I la gent pregunta si la bicicleta que hi ha davant del llavador és la famosa que el duia a Alcoleja, a l’Orxa, a Alfafara, a Catamarruc i Margarida si calia... 




Quina vida més plena i més rica. I quina satisfacció honrada la seua. Aplaudit en vida pels seus, amb salut, alegria i il·lusions... Hi ha diplomes, reconeixements i, en una vitrina de vidre, fotografies personals, els dos matrimonis, la gent que s’estima... 

Les icones de sa mare, d’aquelles dones endolades que sent joves semblaven ancianes, i la seua àvia amb son tio, m’han arribat al cor... I tornaré de nou per emocionar-me més en aquesta fireta de sant Antoni, vull escoltar de nou calladament com la gent identifica aquells xiquets que duen a beneir la palma ornada amb fulles de llorer, o els jovençols que fan postureig seixanter baix i dalt d’un arbre, o els patges reials de ses Majestats d’Orient, que duen la mirra dins una copa d’aquelles de trofeu esportiu, o encara la banda de música precedint un soterrar de campanetes... 

Ramiro feia crònica del món, però amb el seu treball quotidià i la seua perícia i estètica, reeixia també en un art perenne que, ara, a mena de retalls d’imatges apedaçades, conformen un llençol preciós que embolcalla vivències de gent que, poc a poc i si no s’anota, es recull i es publica com cal, aniran perdent noms per esdevindré, només, la imatge que d’elles prengué el retratista. Afortunadament ell ho té tot al lloc i ben servat. I encara li plau agafar-se el material d’aquest o aquell any, segons com vinga, i començar a passar fulls per observar i recordar...

I a mi, em complau tant el poder acompanyar-los en aquest aplaudiment col·lectiu... Només ha faltat el seu germà, que es trobava malalt, i Jaume, i amb Jaume, Estíbaliz i Marc (i Aiden, que vindrà a la primavera...). Estaven lluny en el físic, però allí mateix, a la Sala de Plens i a la inauguració de l’exposició, entre nosaltres...






Supose que igual ens veiem a l’exposició. Recorda que estarà oberta aquests dies de la Fireta de sant Antoni, a la Sala Pintor Jover del Centre Cultural. 






De ben segur que allí mateix et trobaràs amb Ramiro i podràs felicitar-lo. Jo, ho faig de cor i agraït.







1 comentari:

Zaida ha dit...

Cal afegir que no sols van faltar al acte el seu fill i la dona, també hi va faltar el seu germà Enrique que no va poder acudir per problemes de salut.