.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

dilluns, 16 de gener de 2017

Publicació...



Bocairent, a diumenge quinze de gener de 2017.

Pel general, les publicacions de festes morocristianes solen tenir encara aquell regust de formalitat i preciosisme que les fa herència de la Soldadesca foral. A més, afigen l'interés relatiu —una relativitat que sempre dependrà de si l'observador i/o aplaudidor és de casa o foraster—, de trobar al carrer per primera vegada les robes, músiques i maneres identificadores de la festa. 

Doncs bé. Si en veritat vols trobar un acte formal del tot, mesurat i lluïdor com pocs, cal que acudisques a la Publicació de Bocairent.




Potser et resulte rar si t'hi apropes que un seguit tan estricte de girs, passes, salutació, tanta bandera com vestits i representacions conformen mosaic en un lloc tan difícil com és la pujada entre el castell de festes i el casalici adust de l'Ajuntament històric. No passes pena i disfruta arrepretat amb els qui s'agombolen i es complauen amb el moment. És el que cal en una festa realment anyada, una salutació prèvia i protocol·lària a les autoritats cíviques una vegada el campanar  arrenca el vol pausat i solemnial de ses campanes i s'hi disparen els trets d'avís i honor. Des d'ací, es visitarà primer el barri vell. Després, les esquadres masculines i femenines, i les banderes pròpies, seguiran per la resta del poble, escampant la notícia de la presa dels carrers per la immediata festa, estrenant amb lluentons de sol l'hivern més fred... Tot amb l'acompanyament preciós de les bandes, que treuen el més granat de les partitures per acompanyar convenientment aquesta il·lusió col·lectiva que és sempre un inici...





A mi, dopat com vaig ahui amb els nolotils ditxosos, segueix agradant-me viure eixe inici i, després, mentre vas xarrant amb els uns i amb els altres que t'aturen, acudir a la Barrerra per veure'ls baixar i, si no s'ha fet massa tard, esperar allí mateix (café amb llet i més conversa mentrestant) a veure com tornen abans que no acaben la seguida per sota de l'arc a la plaça... 




Em plau de sempre veure muntat, nova primera vegada, cíclica i estimable, aquell castell de festes magnífic... Em xarren que si a l'any vint farà cent anys i que la fusta de pi de Rubielos de Mora amb què el feren (o era de Mora de Rubielos...?) ha donat tant de si que caldrà fer-li un bon repàs ara que torna a plantar-se recte. I és cert que les juntures han donat i que això es nota de valent... I que si pujaran per seguretat l'alçada de les almenes, i que si anaven a posar-me falta i que si no me'n perd ni una i que ausades la feinada que hem fet Juanjo i jo al programa que s'ha tingut que canviar la forma de redacció dels actes (culpables som, senyor jutge, culpables!), i si volem un herberet que combata el fred i que açò no és res amb les maleses que s'esperen per aquesta setmana en el que toca a l'oratge i que si és natural que estem a gener i que quin cartell més espantós enguany, i un altre darrere l'altre i com de bé que sona aquesta marxa que van estrenar ahir, que si em compres un boli et regale el cd del concert d'anit i espere que tinguen més gust enguany amb les llums de festes que, mira tu, abans açò era un acte de manta i ara pareix que hàgem venut tots el fem, que no veuràs dia, ni tant sols el de sant Blai, en que tots ens mudem com a margallons...




I entre tanta facècia i alegria de retrobament, la meua estimada Imma Gisbert que em dóna la malíssima notícia que jo ignorava i que m'ha corglaçat... La mort de son pare, el senyor Vicent Gisbert Doménech, marroc d'arrel i a qui tant jo em respectava... Uf... No he conegut persona que s'estimara més la festa..., ni que la fera estimar! Ara que sé com i perquè desfilarà Imma en l'entrada no podré perdre'm aquest acte per cap cosa, perquè l'he d'aplaudir, i amb ella a aquell gran home, i a la seua família... 

De vegades, la joia i la pena s'enllacen d'una manera tan ferma i estreta que no arribes a saber la teua ànima per què de tot plora...