.

.

"Malaurat aquell qui oblida els vents/ i segueix, i no atura la roda/ no sabent entonar ni tant sols/ una pobra, i trista, nadala de caminant.

No hi ha millor mercader que el Ponent per la neu".

DirHivern.

Sergi Gómez i Soler

.


El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

.

.

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

dimecres, 25 de gener de 2017

Mostra't, lectora. Manifesta't, lectora! (... si ets tan amable)




Biar, a dimecres vint-i-cinc de gener de 2017.

Venint a treball, em comenta la meua "quefa" Laura que son pare entra de tant en tant al meu blog. Vaja, fantàstic! Benvingut siga qui a ma/sa casa ve... Més mistela metafòrica que em cal preparar... Dis-li que salude...!

Darrerament amb això de qui entra o qui deixa d'entrar pel meu canzell informàtic, m'estic enduent unes sorpreses del tot inesperades... I en parlem del tema, que amb el fred que fa fora sempre ve bé una conversa interessant... Jo que escrivia pels amics i els enemics més íntims, des del passat agost m'estic trobant amb una mitjana de vora huit-centes entrades al dia, amb puntes que m'han arribat a esbalair de mil sis-centes... Algun text, com el que vaig dedicar fa pocs dies al meu admirat nou Fill Predilecte de Muro, Ramiro Climent, esperava ja en escriure'l que seria ben rebut... i ha acabat rebolcant-me amb  vora tres mil lectors directes... Altres, es converteixen en generadores d' estupefacció, com el poema de fa dos anys en què parlava de les virtuts salvífiques de la Font del Pla de la Font de Cocentaina i que vaig treure per la passada Fira..., qui anava a pensar que es convertiria en el text més llegit l'any setze quan el vaig passejar per ací...

Ara bé, això de tenir tants seguidors, a més d'una responsabilitat, també és un cert problema... Val que jo continue parlant del què em rota i vull, i no hi ha res que em lligue que una mínima decència moral personal..., el poc seny que pot quedar-li a un arrauxat com jo. Aixo que he resumit sempre amb aquella frase que acostumava a soltar-me com a autojustificació de tant en tant: "total, jo no aspire a fer el pregó de festes" (i que des que vaig fer el de Bocairent, ja no puc tornar a perbocar..., he, he, he...). El "problema" que m'hi trobe és, justament, qui em llig... No pel fet genèric de si agradarà o no el què dic, que en escriure per a mi, reflectit-me en un tu indefinit, no m'angoixa gaire la història. És el fet de no saber amb qui puc trobar-me endavant el que arriba a neguitejar...

Sé que és habitual a molta gent que com jo escriu per les xarxes: molt pocs lectors doneu senyals de vida. De comentaris, poquíssims en feu ja. És com si no volguéreu participar en allò que sí que viviu. L'anonimat vostre és eixe pa de cada dia que no em prova... 

Hi ha qui sí, que a través del facebook et fa saber que hi és, que hi està, i et diu, i et conta, i s'ha convertit en un ent amable que està entre el saludat físic, el conegut i l'amic fins i tot... D'algun d'aquests esperits positius no vos sé ni la figura. I això no és dolent, en absolut... És, simplement el reflex de les neorelacions humanes que aquesta despersonalitzada època està generant i que, de tan recents, encara no hi ha prou trama ni ordim per analitzar-les a conveniència.

Aquesta setmana un amic va fer un experiment interessant. Va rebotar un article de per ací al seu Facebook i va analitzar-ne, per damunt, aquelles persones que marcaven el "me gusta". El resultat va ser sorprenent per a ell, descollonidor per a mi. A través seu, quedava demostrat que antics amics, gent que m'ha sigut tòxica, gent que no em pot veure, gent que ni em saluda, gent que m'ha usat..., em lligen amb tota tranquil·litat i ho manifesten, cosa que no farien mai amb mi directament... Fins i tot tinc prova física (altra més) del seguiment d'algú que millor fóra que m'oblidara i que, a tall de mosca collonera, està ahi, i sé que està ahi i note que està ahi... (i a qui aprofite per a desitjar-li un bon dia..., i demanar-te que m'oblides, hòstia!). 

Aquests seguiments no em preocupen ni molt ni massa. Tant sols va arribar a fotre'm, recetment, que un amic em comentara que havien intentat fotre'l, a ell, a través del meu blog. Això sí que va fer-me plantar les orelles! Però, i què vols què fem? Hi ha gent per a tot i no serà aquesta tipologia de desgraciades existències les que modelen el meu anar fent... Serà cosa de tindre'n cura d' alguns aspectes com ja faig amb altres. 

Això sí. Una de les coses que més em complauen és quan pose cara als lectors... Darrerament he tingut la curiosa sort de conéixer-ne algun que, era interessant, sabia tot de la meua vida i jo ni li coneixia ni el nom. La conversa va ser divertidíssima... Això sí, allò de fer-lo "coneixedor de la meua vida" és massa relatiu..., en tot cas, coneixedor de la vida que jo per ací conte, que no sempre és certa ni mai falsa, només és la que m'abelleix contar...

I cada vegada m'agrada més saber d'eixe tu, d'eixe vosaltres. Per això, i acabe ja, et faig una petició. Si ets tan amable, fes-te present, ara o adés... Fes-me saber qui ets... Dis-me el teu nom, des d'on lliges, què t'agrada i no del per ací... Sé perfectament que els membres de la meua estimada clac em respondran de seguit; són certament adorables... 

Si et sóc sincer, que és una expressió tan gastada com innecessària perquè sempre ho sóc, m'agradaria que aquella mistela metafòrica que vinc dient, es convertira en botelles a consumir en bona conversa... I t'avise que el celler de Can Carrasca està ben assortit d'herberos i altres perbeures delitosos i petadors de xarrera, per si no t'agradara la mistela...


1 comentari:

Mariano-Bocairent ha dit...

Bon dia Sergi, m'agrada (dins les meues posibilitats de temps, degut a la feïna) llegir les coses que ens vols contar a les xarxes virtuales.
El tema de deixar comentaris, sempre ha estat molt pobre, la gent no està o estem per la labor. Jo vaig estar prou actiu al meu blog una llarga temporà i el tema dels comentaris, va ser també el que més enyorava.
Ara en festes es farem un bon herberet, que la mistela virtual no em senta massa bé.