.

.

LA MORT, CONTADA AL NEN DEL VEÏNAT

La Mort venia de vegades,
però mai no se'n volia anar,
car es trobava bé,
allò que es diu ben bé,
ja saps,
com tu quan surts al corral i jugues
amb els pollets i amb els conills
i agafes una pedra verda
i la trenques amb una pedra blanca
i et poses a plorar de sobte
perquè sí, sense cap moriu,
i com ningú no et fa cas
calles,
i després tornes a jugar
amb açò o amb allò...
Mai no se'n va anar, la Mort,
i es va quedar per a sempre amb nosaltres,
la Mort, ja sap.

Vicent Andrés Estellés.

.


dissabte, 21 de gener de 2017

Manel, Manelo, Nel·lo i Manolo... a la Ciutat dels Ponts (Nevada)






Alcoi, a divendres vint de gener de 2017.

La darrera vegada que vaig deixar-me caure per una ciutat dels ponts nevada, i llavors només a les muntanyes, fou un dia de Sant Jordi en què el capità moro es deia Santiago..., imagina't si han passat lustres... Això sí, el record d'aquell fred i la consideració que ara és de nit i allò pot ser encara un ensurt darrere d'un altre, han fet que m'haja abrigat. Mudat però abrigat. Amb aquells calcetins grossos verds que fan joc amb la bufanda de ma mare. I a sobre, una capa de bon làtex perquè tot m'esvare...

L'arribada és èpica perquè com se m'ocorre entrar per la carretera de Benilloba? Val que l'aparcament serà fàcil i encara fliparé amb la caspa que li ha eixit a l'Ovidi Montllor monumental, però, i la de neu que cal esquivar... El paisatge, ja fosc, s'entrelluca blanquíssim en els bancals immediats i les barrancades successives... I allí que vaig jo fent tard com sempre. De tot plegat, els Manel podrien fer-ne cançó. És més ara que ho pense, de tota ma vida podrien fer-ne cant. Què no serà un contínuum infinit de la meua vida la suma de totes les seues cançons?

Iep, la segona filera de dalt, com un senyor, i arribar i començar l'espectacle. Quatre estaquirots que no tenen cap gràcia per moure's, alguns problemes tècnics (un d'ells, si s'encanten, deixa sense mandíbula el bateria) i de sobte un doll de bona música que rebenta des d'aquella glacera i se'ns ve a sobre com un tsunami de neu lluminosa, perquè ausades els jocs de llums previstos des de l'escenari, que, en xocar amb el públic entusiasta, es convertien en vapor de fum directament, sense passar per riuada. Sublimació musical, en diríem...



Amb els Manel passen coses molt interessants, sobretot per un grup on bé, la música és molt bona però donen una màxima importància a la paraula, a la poètica de la història quotidiana i capgirada i esplotada i subjugada i massa is més... Aleshores, se suposa que la veu cantant... Què va a suposar-se! No pare d'establir teories sobre el consonantista... A veure. Quan parla al públic no hi ha manera que l'aire dels seus pulmons arribe lliurement i sense cap entrebanc al micro, tot són fonemes consonants els que diu, d'ací que insistisca en que és consonantista. Però després, en les cançons que no et saps o no coneixes, passa al contrari i el mateix individu transmuta's en vocalista. Llavors no hi ha manera que el torrent d'aire que li ix de la pulmonada trobe oclusivitats, fricativismes o africaments bucals, i, en posició àtona, només se li escolten tres vocals: [ɐ, i, u]. Espera que hi ha més... Això encara hi tindria una certa lògica... Però va i resulta que si et saps les cançons, la fonologia, fonètica, morfosintaxi i lèxic es revolucionen i totes tornen al seu lloc, que entens ab-so-lu-ta-ment tot el que aquest tros d'home està dient... Llavors conclous que no tot és problema d'ell sinó que la teua psique encara dóna per a molt... I encara s'arriba a fregar el límit quan la cançó que interpreten és el "Jo Competeixo" i la transmuten en una joia sublim, obra d'art mestra que els permet entrar en el gremi de l'allò més excels pel que fa a la música d'ahui, de mai i de sempre, i amén. Però val, això va passar perquè llavors, just amb la darrera cançó oficial del concert, la "Serotonina", ja s'havien tret el pal de granera que duien al cul i començaven a fer algun moviment espasmòdic (moure les manetes així ràpid ràpid indica que està pujant-te aquesta substància neurotransmissora), fins i tot ridícul (ja no estic per veure gent que tomba l'orgue per mostrar el seu èxtasi catàrtic. M'estic fent vell i ho sé). Uns moviments aplaudits fins el deler pel respectable... Així és com, en acabar amb el "Sabotatge", allò més que no un concert semblava una olla de grills emocionats a punt de rebentar com la Mahoma... 



Perquè eixa és una altra... Jo vaig pagar anit per veure dos espectacles. Un era l'oferit pels Manels, assèptic, lliure de gèrmens i apte per a celíacs, emotiu només quan se n'eixien de la partitura oficial i entonaven un poc diferent "Benvolgut", "Ai, Dolors" o "Criticarem les noves modes de pentinats" (espectacular és poc). Els altres deu euros els vaig pagar per disfrutar del públic...




M'explique, i pose per exemple què va passar quan va ser interpretada la cançó "Boomerang". La sala plena fins a la bandera... A mi, ja m'havia estranyat molt que a la banda dreta de l'escenari, en la platea encara, hi hagués gent plantada des d'un bell principi (una "Les Cosines" realment inspirada), i que tothom que m'envoltava sabia les cançons i les cantava. Però va ser llençar aquells el boomerang ditxós i tothom es va esvalotar. Ja veus cantant barítons i tenores ensems i descoordinats i tota la planta baixa plantada, saltant i amb els braços en alt, i la gent baixant pels corredors laterals cap el principi, que semblava que la caixa escènica s'hagués transformat en un iman inevitable que atreia i atreia i, fins i tot, feia alçar-se i ballar dempeus la gent entregadíssima dels palcs. I la gent no es tallava i treia el mòbil i, sense llevar-li el flaix, començava a fotografiar a tort i a dret i a gravar vídeos que treia càmeres d'aquelles bones, de cine immenses, per projectar-ho després tot allò en cinemascope amb dolby sourround i tot... I és llavors quan van entrar els cambrers i van dur als meus veïns cervesa Spigha, versió Gurugú i versió Navalora..., i anaven saltant escales i mamperlans amb llurs patins sense que els caigués res de la safata. I l'arruí que tenia assegut al meu darrere, baixat directament del Montcabrer, va canviar les baquetes de caixa amb que traquetejava sobre la vora metàl·lica del meu seient per les dels timbals... I veies com el públic feia juntament i començava a improvisar les filades amb aquella rara marxa mora entre els globus-pofilàctics que tothom i totdon anaven llençant una i altra vegada quan anaven caient cap els seus caps, un bamboleig fester que, immediatament, era secundat pel ballet d'Ana Montava, amb teles d'or i zenefes magentuoses. I la xiqueta de la primera fila, amb permís dels pares, trencava a plorar i s'esgarrava la camisa per mostrar els pits virginals tal i com si fos un feliç gitano de boda amb la seua camisa, i els efectes lumínics mostraven al sostre tot el cel d'Austràlia, i van començar tota la roponada dels cangurs a saltar a una que ens ameraven a tots amb la suor mentre la gent cridava "Malditos, Malditos...!" i vinga a follar la parella de la meua esquerra, cardat alcoià vaig suposar...





Val a dir que les fotos són cosa de Rafa amb el mòbil de Davinia o de Davinia amb el mòbil de Rafa, perquè ja m'he perdut. I que promet solemnement comprar-me jo mateix un mòbil i fer una festa en què destruiré el que es veu sobre la taula. Que ja va sent hora, que quin desastre de fotos que vos publique per ací i tal...