.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dimecres, 18 de gener de 2017

L'aventura de fer classe a un poble de muntanya, i que neve...




Ontinyent, migdia del dimecres dihuit de gener de 2017.

Al principi, en començar en caure les volves volantineres, així suau, com a plomalls d'angelius, els nanos ja estaven escarotats del tot. Quan la cosa s'ha espessit i pels vidres de la classe es veia tot un estol de gros rent caigut del cel, la cosa ha arribat a ser d'escàndol... Llavors és quan ha passat per la classe el senyor Cap d'Estudis. Queda suspesa l'activitat docent. Els professors de fora vagen marxant, els alumnes dels pobles que s'esperen baix amb els professors biaruts a què arriben els autobusos i els alumnes d'ací que vagen fent camí cap a casa... I desseguida uns i altres, dels de l'equip docent parle, vinga a fer ús de mòbil, que si al meu poble tal o a l'altre quant... Amb tant poc temps?, em preguntava encuriosit... Si no fa dues hores que hem vingut i a mi només m'ha tocat retirar una capa fina de torró de neu de la coberta del cotxe, com poden dir que si el port de l'Olleria està així, a Alcoi no es pot entrar i que Ontinyent... 
I desseguida més explicacions, hi ha accidents... 
I el corresponent cúmul de missatges immediats benrepetits: Aneu espai...

Abans d'anar-nos-en, però, i corrent pel si de cas, ha volgut fer una foto, i han acabat ficant-me a mi al mig, d'un dels paisatges més recontrabonics que hi ha al nostre país... 

Tant Laura com jo hem mig renegat per l'exageració que suposava tanta cosa i tanta pressa, però certa por en el cos sí que hem tingut, sí, en començar a veure els carrers de Biar amb neu i que la cosa no parava: tota aigua quallava pel baix de la temperatura (que en venir hem arribat a riure'ns dels menys 5 graus de la Venta'l Borrego...) i allò tenia pinta de no tindre aturador. Han fet bé de suspendre les classes... Ves a saber què anem a trobar-nos... 

De moment, i abans d'enfilar la carreteriua del Campet de Mirra, encara hem tingut l'humor de baixar i fer-nos fotos amb la tòpica imatge del castell, la vila i l'aqüeducte... Hem fet molt bé perquè ens hem rist de valent, sobretot quan se m'han acabat les piles de la càmera, que no sé jo què faig per tal que em passe tanta cosa... Si arribem a saber què vindria després, igual se'ns hagués glaçat el riure...




Ha vingut que la carretera anava espessint-se. La llera, seca de nou, del Vinalopó estava ja d'allò més blanca, i totes les teulades del Camp amb bona cosa de farinetes... Però en eixir a la carretera formal... Ai mare com estava de gelada, neu dura i premsada pel pes del tràfec, que lliscava d'una manera tan feredal que he arribat a passar autèntica paüra! T'assegure que en veure el primer dels accidents, com un camionet blanc s'ha empotrat al darrere d'un cotxet groc, ja m'he esquallat del tot. He posat els meus sentits en resseguir les rodes dels camions pretèrits i així hem pogut avançar entre un paisatge de blancor com mai no havia vist. Nevar nevava i de valent, però amb el sol fora i de gaidó... Absolutament encisador tot si no ens jugàvem la vida, esclar... El primer cotxe al fons de la cuneta també ens ha deixat esmaperduts, després, han anat succeïnt-se les desgràcies... 




No podia ser d'altra manera estant com estava d'insegur l'asfalt. I encara com i sense saber molt bé de quina manera, hem arribat a Bocairent. Vint mintus de rellotge que ens ha tingut l'Home de la Manta al seu davant, en una rotonda que s'ha convertit del cert en tot un espectacle: cotxes en direcció prohibida volent-te avançar sent que estàvem tots aturats, cotxes que baixaven de l'estació amb els frens d'aquella manera que gairebé m'esclafen el pobre home que, sobre la vorera, intentava posar cadenes a les pròpies rodes, i gent deixant els cotxes per fer-se fotografiar davant l'escultura. "Mera" com ha sigut de distret l'episodi que ha donat temps a que vinguera el senyor Alcaide, fer les presentacions amb Laura i encetar un poc de tertúlia...




En seguir, poc a poc, amb algun accident més que hem pogut guipar i flipar, no donàvem crèdit a la quantitat de neu acumulada en tan poc temps. També ha rebut de valent l'Administració (in)vigilant... No serà perquè aquest episodi de neu no estava anunciat, tan cacarejat com ha estat a les xarxes i mitjans. Què els ha pillat, a contrapeu o fent-se un cafenet? Seria una bona pregunta feta per alguns dels qui s'han quedat hui o atrapats o directament sense mitjà de transport per accident... Com escolte algun polític dient que ha estat tema inesperat pense pelar-lo com una gallina per incompetent. I n'hi ha tants...




I pensar que ahir mateix vam tindre ací la Llum de Sant Antoni, rememorava jo en trobar l'ermita a carasol..., i "mera" com està de bonica la mare Mariola... Sublim...

I en anar baixant cap a Ontinyent, la seguretat en la carretera ha anat millorant. Això sí, el paisatge continuava deixant-nos enamorats... I Laura, a tot açò, fent fotos a mans plenes... Que si les penyes de Massarra, ara la mole del Castellar, i al barranc dels Viverets, que si a l'entrada del de la Fosc, que si el Cagalló del Gegant... Tot el barranc de l'Adern ha resultat bellíssim de veritat, i ha aprofitat per esbandir un poc la tensió. Encara m'engarrota la cadera. He tardat exactament una hora i tres quarts en arribar. Demà, a poquet que neve i diguen el què pensen responsables i protocols, a mi que no m'esperen. No pense jugar-me la vida meua, ni la de ningú.