.

.

LA MORT, CONTADA AL NEN DEL VEÏNAT

La Mort venia de vegades,
però mai no se'n volia anar,
car es trobava bé,
allò que es diu ben bé,
ja saps,
com tu quan surts al corral i jugues
amb els pollets i amb els conills
i agafes una pedra verda
i la trenques amb una pedra blanca
i et poses a plorar de sobte
perquè sí, sense cap moriu,
i com ningú no et fa cas
calles,
i després tornes a jugar
amb açò o amb allò...
Mai no se'n va anar, la Mort,
i es va quedar per a sempre amb nosaltres,
la Mort, ja sap.

Vicent Andrés Estellés.

.


dimecres, 18 de gener de 2017

Isabel-Clara Simó, Premi d'Honor... Felicitem-nos!




Biar, a dimecres díhuit de gener de 2017.


“Amb el pas lleuger, es podia arribar en mitja hora a la fàbrica. I a la primavera era una mitja hora que enamorava, de tants refilets de pardals i de tantes llums de coloraines a l’abast de la vista. La carmanyola, dins de la bossa, li colpejava la cuixa a cada contorneig del pas. L’aire flairava fems, però fems nous, de matinet, i el solet escalfava la punta del nas. Júlia portava, amb precaució, les faldes i el brial un poc arromangats, per no arrossegar la terra, que al matí és humida i deixa unes taques de deixar-s’hi els dits fregant. Va veure els codonyers a la dreta, encara lluny. Va forçar el pas. El xiulet no tardaria a sonar.


«Sóc una dama que va d’excursió. No: que s’ha perdut en una excursió.» Va travessar el pontet que creuava el Barxell. «Ara arribe al casalici. Les fadrines m’han preparat catifes de flors per a rebre’m.» El xiulet va començar a emetre la seua única nota, llarga, metàl·lica, enutjosa. Va forçar més el pas.

El vent va enderrocar el breu artifici del monyo.

El polisson posat,
el monyo ben lluent,
els rissos a la cara
i morint-se de fam.

Quan es va lligar el davantal, ja sorollaven les màquines.
L’estamera nova, que portava Glòria, grinyolava, mancada d’oli. Quan l’encarregat va fer la primera ronda, Júlia feia anar el teler a tota màquina, i si hom no mirava el panteix agitat del pit i els colors de les galtes, ningú no s’hauria adonat que, per un no res, havia estat a punt d’arribar tard a la fàbrica”.

Amb aquest fragment de la primera lectura que li vaig fer, la meravellosa novel·la "Júlia", vull aplaudir la senyora Isabel-Clara Simó i Monllor, alcoiana de pro, per haver guanyat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes en la seua quaranta-novena edició.


Pocs valencians han aconseguit aquest guardó. Aquesta vegada, curiosament, han sigut dos de seguits, que l'any passat li l'atorgaren al xativí Ramon Pelejero. Poques dones també l'han guanyat... I ara, el rep una mariolenca d'arrel, i de ploma meritòria. Per això, cal que, en felicitar-la, també ens felicitem...