.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

diumenge, 15 de gener de 2017

I a ballar amb Carraixet...





Banyeres de Mariola, a dissabte catorze de gener de 2016.

Ha sigut d'allò més divertit, arribar a Banyeres, vinga a rodar i rodar tantes voltes a les seues costeres per acabar aparcant sota zero vora la Malena, i vinga! cama cap a la plaça per tal de poder ballar amb la música trenada per les xicones de Carraixet i els seus acompanyants músics.




Feia molts anys que no vivia un directe d'aquestes santes dones, i m'ha emocionat el veure com segueixen fent botar i ballar i fer rogle i provar a fer dansa... I jo, vinga a cantar les seues lletres, tan de sempre, però també tant d'ara...



I el públic, carpit, entregat. Però clar, és que o et movies o per més que remogueren les brases de la foguera sobre la que acabaven de rebolcar la lloonganissa o et quedaves pardalet. 




Una d'elles, des de l'escenari, no feia més que suggerir que els portaren "herbetes", i no precisament de les que es fan pels conills, ja m'entens... L'herberet, que cura totes aquestes malvestats, que si t'encantes es congela el Carraixet una vegada que ens el transvassen a la Mariola...

Em quede amb uns quants moments. No sé què em passa que darrerament m'alimente d'instants... La coincidència que tinguérem Pikolineta i un servidor d'enviar-li una foto de les seues xiques actuant al tio Paco, protegides totes elles per plumífers i bufandes i... O la gràcia inesperada que em feu que enviaren a l'alcalde a fer la mà per les coses aquelles dels xavos i l'enllumenament, just en el moment en què li feia jo una foto a l'home, ballant i, segons ell, amb la boca oberta... 



O l'alegria de trobar-me jugant per allí a Aina i Arnau, com s'han fet de majors i preciosos (i quins pares més preciosos i joves que tenen...), o, sobretot, la conversa fonda que vaig tindre amb una persona que poc conec, però que em respecte moltíssim, i a la que valore en molt, enmig d'un món fred d'hivern on vam acabar ballant fins i tot la Tarara... 

Val molt la gent de Carraixet...



PD: Si arribe a saber que en tornar a casa em donava la feridura nefrítica més bèstia, bé que hauria preferit quedar-me fet un gel a Banyeres...