.

.

LA MORT, CONTADA AL NEN DEL VEÏNAT

La Mort venia de vegades,
però mai no se'n volia anar,
car es trobava bé,
allò que es diu ben bé,
ja saps,
com tu quan surts al corral i jugues
amb els pollets i amb els conills
i agafes una pedra verda
i la trenques amb una pedra blanca
i et poses a plorar de sobte
perquè sí, sense cap moriu,
i com ningú no et fa cas
calles,
i després tornes a jugar
amb açò o amb allò...
Mai no se'n va anar, la Mort,
i es va quedar per a sempre amb nosaltres,
la Mort, ja sap.

Vicent Andrés Estellés.

.


diumenge, 15 de gener de 2017

I a ballar amb Carraixet...





Banyeres de Mariola, a dissabte catorze de gener de 2016.

Ha sigut d'allò més divertit, arribar a Banyeres, vinga a rodar i rodar tantes voltes a les seues costeres per acabar aparcant sota zero vora la Malena, i vinga! cama cap a la plaça per tal de poder ballar amb la música trenada per les xicones de Carraixet i els seus acompanyants músics.




Feia molts anys que no vivia un directe d'aquestes santes dones, i m'ha emocionat el veure com segueixen fent botar i ballar i fer rogle i provar a fer dansa... I jo, vinga a cantar les seues lletres, tan de sempre, però també tant d'ara...



I el públic, carpit, entregat. Però clar, és que o et movies o per més que remogueren les brases de la foguera sobre la que acabaven de rebolcar la lloonganissa o et quedaves pardalet. 




Una d'elles, des de l'escenari, no feia més que suggerir que els portaren "herbetes", i no precisament de les que es fan pels conills, ja m'entens... L'herberet, que cura totes aquestes malvestats, que si t'encantes es congela el Carraixet una vegada que ens el transvassen a la Mariola...

Em quede amb uns quants moments. No sé què em passa que darrerament m'alimente d'instants... La coincidència que tinguérem Pikolineta i un servidor d'enviar-li una foto de les seues xiques actuant al tio Paco, protegides totes elles per plumífers i bufandes i... O la gràcia inesperada que em feu que enviaren a l'alcalde a fer la mà per les coses aquelles dels xavos i l'enllumenament, just en el moment en què li feia jo una foto a l'home, ballant i, segons ell, amb la boca oberta... 



O l'alegria de trobar-me jugant per allí a Aina i Arnau, com s'han fet de majors i preciosos (i quins pares més preciosos i joves que tenen...), o, sobretot, la conversa fonda que vaig tindre amb una persona que poc conec, però que em respecte moltíssim, i a la que valore en molt, enmig d'un món fred d'hivern on vam acabar ballant fins i tot la Tarara... 

Val molt la gent de Carraixet...



PD: Si arribe a saber que en tornar a casa em donava la feridura nefrítica més bèstia, bé que hauria preferit quedar-me fet un gel a Banyeres...