.

.
"Desperta't i emplaina't posa't el dia a l'hora / i obre el frigorífic i el rebost i calcula les compres del matí/
—no només les que et calen sinó "allò" que veuràs / cridant-te en mostradors aparadors i lleixes i que recordaràs/ "necessitar" de sobte...!".

David Mira Gramage
.


.

.

dissabte, 14 de gener de 2017

"El destierro". Cormogut...




Cocentaina, a divendres tretze de gener de 2016.

Em vaig prometre, fa temps, que la propera vegada que el còlic nefrític se'm cossificara en pedra, m'aclamaria a sant Nolotil i no prendria la palma del martiri: seguiria vivint en la mesura, és clar, dels meus possibles. Aquest matí de dolors obags he pogut fer les consuetudinàries classes; aquesta vesprada m'he engolit —a contracor— un dels horribles llibres matematicoides que obliguem a odiar als pobres alumnes a tall de "lectura obligatòria" i, ara..., vas a quedar-te a casa? No te'n baixaràs a Cocentaina com tenies previst? A veure, tenies plantificat de fa temps, Sergi, baixar a l'Altet a veure la pel·lícula aquesta, "El destierro" de la qual tan bé t'havien parlat i que tant s'ha cacarejat també aquests dies per les xarxes... El camí t'és massa sabut, que ja no vas al cinema si no és a aquelles sales (que de més properes ja no hi ha...), ara t'espantarà agafar el cotxe? I a més, com vas a poder contemplar una obra tan escassament projeccionada en pantalla gran? Aprofita-te'n que si la passen és perquè l'actor principal, Eric Francés de nom artístic, és socarrat... I, encara, hi serà present, i de ben segur que xarrarà alguna cosa d'interés... Val, però estic jo ara per a visualitzar cap drama existenciós? I tant que sí, i el "preciosa" amb que se t'ha definit segur que t'aporta allò que necessites ara, una commoció anímica... 
No hi ha què. Al paradís perdut hi falta gent...


Habitualment, aquells espais solen ser bastant fantasmals, ara però, i sembla que en la sessió d'ahir també passà quelcom de semblant, hi pul·lula prou gent; m'agrada això que el profeta puga ser-ho a la seua terra mare. També val a dir que, de tots els pobles que conec, això de l'aplaudiment als  veïns eixerits profesionalment només ho he vist a Cocentaina... L'actor, aplaudit només entrar, ens adreça unes molt simpàtiques paraules com a obertura de la sessió; però deixa anar una idea que em preocupa momentàniament, un ai..., que no fem cas a la cosa de la guerra i els bàndols i tal, sinó a allò humà que hi ha al darrere...


Bé, i enprincipiar la cosa ho veig ben clar... Potser puga sobtar-me molt del què veuré, altra cosa serà que la commoció siga completa. Dubte bastant que puga haver-hi catarsi. Trobar cap comunió amb uns personatges franquistes, isolats a dalt de tot d'un front gelat en la Guerra d'Espanya darrera, pot ser dificultós. Trobar-hi cap punt d'enllaç que m'enxarxe en la rondalla proposada... Però la història va fluint tal l'aigua del desgel mateixa, i me la fa beure, com en una bona cinta actoral, el paper mateix de l'Eric Francés, un silvestrat Silverio —bast supervivent de la voluntat de viure per damunt de totes les misèries que el fan campar pel món i que en ell acampen—, llauro manxec obligat a vigilar el res més ert, tret de casa per la força per defendre un bàndol i uns ideals que no rebutja però que no estima. Se li presenta un company de solituds, Teo, rectoret de vocació estranya que poc a poc descobrirem forçada i que xoca continuadament contra aquella alçada, aquella neu, aquella necessitat de supervivència, aquelles pedres seques que entaforen en un minúscul habitatge passions i pors i odis i ràbies, aquell company antagonista... I tot s'hi complica en ser que Silverio troba ferida una brigadista internacional i la du al racó per curar-la. I ella es cura com a presonera. I ella els cura com a do, com a dona...




Entre imatges tan belles en localitzacions tan escabroses, la netedat d'allò pres per les càmeres, la música acompanyadora, la història com va duent-te amb cabdal arrossegador que preveus però no vols veure i, si mires, acabes regirant-te tu amb el corrent mateix i, sobretot, el treball sincer dels actors, acabes nedant també per sobreviure't en el pensament que l'amistat i l'amor i tot allò que fa bo l'home no són res davant la traïció —la veritat del seguir sent— i, sobretot, la necessitat de sobrevenir-te malgrat la bonesa que, vulgues o no, està, existeix, hi és. Un final tan arrapat, almenys, a més d'obrir camps al fet suprem de la dignitat, no els tanca tampoc a la possibilitat que l'home siga home i seguisca traficant dolors. Si és que li és possible a algú recollir d'aquelles aigues caballeres vitals xarxes que no siguen de remordiment constant, ofegador, eternal...




El treball d'Eric Francés l'he trobat preciós, d'aquells d'arrel que, espere i desitge, el facen pujar molt en coneixement entre els cinèfils atrets per pel·lícules d'aquest tall, d'escasíssim pressupost però de factura enorme, carn de triomf en festivals i segur premiada arreu on s'hi presente. Com a actor, sent ja bo, puja més i més. Que tinga sort en aquests viaranys de l'actuació. 
M'ha agradat també Monika Kowalska com a pedra de toc de tots els béns i els mals que en aquell forat elevat es succeeixen, per més que el seu guió potser siga el més desdibuixat i inconcret. 
Joan Carles Suau, en el rol de Teo, seminarista acomplexat, poca cosa i traça, nebot del bisbe de torn més despota amb la família pròpia que amb cap altra, que de com arriba espanta com se'n va (o no) fet un Silverio, m'ha deixat corglaçat. Els tres mantenen i pugen un treball gairebé fet a mà pel director, Arturo Serrano Ruiz, i que li resulta una opera prima del tot estimable per incitant, treballada i valuosa.

Més que no commogut, cormogut. Hi ha una escena amb unes mans ofegades per les cordes i que s'abracen que...





Que la recomanem, ens diu al final el senyor Francés, més el Quike Francés del Facebook que no l'Eric, entre curiositats del rodatge i com es roda. Què vol dir recomanar-la? A quin nivell podem fer-ho els nosaltres que l'aplaudim allí mateix? M'agrada, i m'ha agradat molt. I tant que ho contaré, ací i als amics que m'hi preguntaran. Però, i quines possibilitats tenen de trobar-se una pel·lícula com aquesta, com tantes de desprotegides que hi ha al món sense padrins de talla, sense publicitats ni mercadotècnia. Què pot fer la sinceritat fílmica, i la bellesa, davant les programacions de la banalitat més absoluta? No cal capficar-se: no res. 
De moment, trobar-me ben content m'hi trobe, malgrat el còlic. Ha estat tota una sort acudir-hi a la crida enxarxada. Veurem si hi ha la sort que s'hi publique el treball de manera accessible. En comprar-la, que ho faré, serà com em podran creure els amics: hi ha una pel·lícula preciosa desterrada que...