.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

dissabte, 28 de gener de 2017

De cap amb les capçaleres... (i II)



Ontinyent, a divendres vint-i-set de gener de 2017.

Seguisc, i acabe prompte, amb el tema de les capçaleres d'Animafesta - Can Carrasca de l'any que acabem d'acabar... ja fa vora un mes!

La primera que t'explique en aquesta tongada és la del forat de La Foradada travessat pel sol. Un espectacle de veritat colpidor que t'aconselle de totes, totes. Acudiré per Sant Francesc a la Benitaia de la Vall de Gallinera (o per la santa Francesca de març, el dia 9), la fugaç il·lusió és encisadora, màgica de veritat... Ja sé que casual o forçada, al·leatòria i anecdòtica, val. Però és d'aquelles coses senzilles que, en jugar amb ella, et fa part de l'encís d'aquestes terres nostres.




Jo que sempre anuncie la meua Festa Major, la del poble que estime i la serra que reverencie, amb uns fastuosos inicis del blog..., l'any passat em va pegar per fer també una prèvia. Més que res per recordar-me que qui no corre vola i que qui mulla no trau tros... 
Veus aquesta imatge presa a la Porta del Sol de Cocentaina? Jo també... Faig la foto l'any 15, em gire per parlar amb no-sé-qui que em saludava, em gire per comprar el garrot amb la senyereta per firar-li'l al meu nebot Marc... I ja no estava, que se l'havien firat!!!!
Tu encanta't...




I sí, clar que em vaig treballar de valent els quatre anuncis firers cancarrasquians... Negre, groc, blau i verd sobre la imatge del campanar de la Vila socarrada enfestat amb garlandes de tela... I a la vora, una imatge de producte firer, que si l'embotit, les bagatel·les, els encensos, la ceràmica... Ben satisfet que em vaig quedar, redell... Vaig tornar a escabussar-me en la Fira com feia anys que no. Quin plaer...



I de la Fira mateixa, l'encapçalament posterior, el del Dia de les Ànimes! Vaig fer la fotografia al Pla del Palau mateix, on hi havien aparcat dos gegants cadavèrics que resultaren l'èxit icònic de la trobada aquella. Tothom i totdon, i de qualsevol edat, feia cua per tal d'endur-se la pròpia imatge empeltada amb el què serà en un temps... Tètric, però genial!



I de la Fira mateix també, però de dins del Palau Comtal, va eixir aquesta fotografia amb què, poc després, celebrava la Mostra de Titelles de la Vall d'Albaida, un dels certàmens més ben parits dels que es puguen veure a les terres mariolenques i valencianes i quatribarrades i ... Com a composició i colors, crec que fou la més encertada de les portadetes de 2016.



Aquestes dues que segueixen ara tenen una idea semblant, solar, prèvia, però a tot solstici... La de dalt és un esportí net i polit que vaig fotografiar en la Fireta de santa Cecília d'Alfafara, una cita que des d'ara em serà obligada per les coses boniques que d'ella es poden viure... Tot és rodar i rodar...



... cap a un vòrtex que desconeixem. Per a celebrar la Fira d'Ontinyent, va costar-me prou trobar cap imatge, perquè ves a saber quants anys fa que no la xafe. De fet, tampoc no la vaig xafar en aquell moment... De 2010 que és la imatge. I com tot roda i roda, no descarte que aquest 2017 em passege pel recinte firal merut... Mes que siga per tindre alguna foto per penjar el 2018!




Eeeeeei! Alto! Que arriba la Puríssima a Ontinyent. Això cal celebrar-ho amb quatre portades més. Aquesta que ara penge és la que vaig dedicar al Ball dels Arquets, amb el meu nebot Abel fent de Cap de Dansa... La foto és del Corpus de l'any 2015, que per raons d'estricta salut personal, tampoc no em deixe anar per aquesta festa i les imatges que tinc recents no ho són tant. Ha canviat tant la gràcia del fet cultural d'aquesta celebració... L'ha pervertit tant determinada gent a l'antull del seu interés gens comú... Bé, allà cadascú amb la seua consciència i amb el judici del temps. Un servidor, continua respectant-se-la perquè és la major i més simbòlica del poble on el van parir i educar, per més que vulguen capitombar-lo (a ell i a mi) els qui ens arruixen amb llur orina mentre ens asseguren que plou. Això sí; per més llunyà que em siga, hi ha una llum dalt del Campanar que guia, unes melodies d'Arcs i Vetes que fan de batec, i hi ha el meu cor, fora de mi. El guarda en una butxaca, prop del seu, la meua Reina Mora, l'Auela de tots els qui plorem Ontinyent.



Matinada de passeig per Alcoi, ara no ve al cas el perquè, perquè sempre m'és plaer passejar per la Ciutat dels Ponts. I des del Viaducte, i sobre el Molinar, vaig captar aquest tardor que em va encisar...



Nadal no em podia ser igual enguany a cap altre. Finalment no ho va ser per sort. No hi va haver Betlem. El vaig enyorar com vaig enyorar moltes altres coses. Però qui vol viure en pau, de vegades, moltes vegades, sempre, cal que vaja acostumant-se a fer esforços per viure en pau. Això sí, Tirisiti no va poder faltar i presidia un recinte més buit que mai... Però cosa curiosa, el que més llum ha tingut.




Potser aquest Betlem del Pla de Palau de Cocentaina siga tot un poti-poti de llums i coste trobar-li sentit... A mi, després de la pluja, amb els estels esquifits i llunyans del carrer de la Mare de Déu, em va semblar un epitafi previ excel·lent pel Nadal.




Amb aquesta imatge celebrava el meu Nadal solsticial. Però la vaig prendre en ple estiu, junt a moltes altres fotografies d'aquelles que fan un mar de núvols d'entre on destaquen a mena d'illes els caramulls de les nostres muntanyes. Va ser prou fotut el moment perquè jo no estava per a massa orgues i vaig matinar per provar la nova càmera de fotos, sí, aquella que ara descansa al fons del riu Clariano després de la riuada de desembre... En arribar a Sant Esteve d'Ontinyent, me n'adone que no quedava bateria, i em va tocar fer les fotografies amb el mòbil...




I el dia del teu Nadal, aquesta foteta del meu Tió amb l'arbre del meu menjador, va servir-me de felicitació. Amb la llengua fora, pobret meu, després d'haver engolit a cor què vols tot allò que li ficava jo al plat durant l'Advent, va acabar rebentant en xocolata aquella nit només que Abel li va posar el garrot damunt. Cal acabar amb aquesta violència domèstica nadalenca. A l'any que ve no deixaré que farte tant el tronc i que el xiquet li faça una dolça abraçada, almenys tan dolça com serà la consegüent diarrea...



Una amiga, amiga, em regala aquesta tassa quan jo, aïllat del món, ni regal per a ella tenia... Prest, vaig posar-la a la vora de les llums hologramàtiques que m'havia mercat dies abans a Alcoi, i ací tens portadeta animosa...! Per cert, froiland..., que no l'he estrenada! Saps que se'm va ocórrer? Vaig posar-li un ciri dins. Tranquil·la, que ja sé que me'ls vas prohibir, però és un d'aquells ledístics de l'Ikea, i el resultat fou espectacular... Haveres passat per casa quan vaig tornar de viatge, ho hauries vist...




I amb l'última portadeta, el meu agraïment per les dues-centes cinquanta mil visites que vaig aplegar al blog aquest, el dia de sant Esteve. La darrera de l'any. Amb ella, comença la transformació del logotip al que ara dibuixe a cada nova ocasió. La fotografia, realment bonica sense tant de decorat, la vaig fer pel juny de l'any passat des de ma casa mateix, amb aquella gloriosa càmera que ja no hi és. A veure si aprofite i pel meu sant m'autoregale càmera, mòbil i un poc més de trellat tecnològic...

Per cert, que ja em toca pensar en agrair-te i agrair-vos les tres-centes mil visites...