.

.
"Si la mort ve a buscar-me/ té permís per entrar a casa/ però que sàpiga des d'ara/ que mai no podré estimar-la".

Vida.
Lluís Llach i Grande.
.


.

.

divendres, 27 de gener de 2017

Amb el cul a l'aire...



Ontinyent, a divendres vint-i-set de gener de 2017.

Anit, a casa i a punt de gitar-me, mire la programació de la caixa tonta per casualitat..., i em trobe que anaven a emetre la pel·lícula "Con el culo al aire" (1980) de Carles Mira. Val a dir que vaig prendre seient tot i posant-me calentet que la funció s'allargaria. El llit sempre pot esperar, que encara no m'ha pegat cap crit...

N'havia vist trossos solts d'aquesta tan criticada obra (per a mal i per a pitjor...), però mai no la vaig poder disfrutar sencera. Ara és mà... 

Ai si vaig fer bé!, que en enllitar-me per fi, m'havia rist de valent amb la història, la manera de contar-la, la crítica social bestial, i la gràcia dels personatges... Vaja, tot el que cal que tinga una bona falla que, en imatge cinematogràfica, va cremant a les teues retines mentre va avançant el metratge...  Entre els boigs en el manicomi del món on acompleixen el paper (o mòmio) que la societat espera d'ells i el canvi del tot plegat perquè tot plegat no canvie... (la imatge del rector president de les "Fiestas Patronales" accedint en ascensió ascensòrica a l'entaulat per fer el sermó, contrastada amb la del sermó progre de les "Festes Populars" després del cant de la Internacional va deixar-me beneit i beneït...). Xe!, solte ara ben fart, amb un rot. I com seria de divertit trobar un esperit tan críticament ardit hui en dia al cinema, al teatre, on siga, que pose País i païsans al lloc que mereixem (me-rei-xem inclusiu), que de ben segur seria a una ampliació del manicomi aquell feta amb presses i mals materials perquè alguns s'embutxacaren comissions, i ara governat per una colla de professors universitaris posats a polítics amb poca fortuna en allò d'explicar el que intenten aplicar i acaçats continuadament pel tren de la bruixa pseudoperiodístic i que, com s'encanten...! Quan vindrà l'il·luminat que pose en solfa la València que està reconstruint-se a base d'un neopro..., deixem-ho estar que em costaria de definir. "Mera", no!, més fàcil perquè m'entengues: la que necessita de cinc cartells per anunciar les Falles... 
Jo, per a mi, em demanaria representar una canongia que pel matí atiara el foc als LGTB, Magues de Gener i tutti quanti facen olor a roig gamba, i que per la nit es perdés entre les carícies dels "infiernos" seminarials...

Una de les coses que més em sorprengueren fou la quantitat de pardalets canors transicionals que hi participaven. El llistat l'encapçalava, en una actuació per a mi genial, sant Ovidi Montllor que des del cel mariolenc ens guarda... Però el Joan Monleon no es quedava curt amb el seu Benet XIII, ni el Caco Senante Agustina d'Aragó... Fins i tot la Rosita Amores feia d'aplaudir. Estat de gràcia complet. I clar, també la supervedette Eva León... Al principi, quan canta la gloriosa "Si no fuera por Liliana", al teatret fester, s'adreça a un dels palcs... "Sí que está aprovechao ese palco...", tots els masclots amb els ulls esbatanats percaçant cadascuna de les corbes de la xicota. I entre ells i vora l'Ovidi, amb un somriure de xiquet entremaliat perquè de ben segur mai no hauria pensat en trobar-se dins d'una d'aquelles, Paco Muñoz... Pepa em diu que de tant com es va riure en la gravació, el van fer fora, l'home...