.

.
"Si la mort ve a buscar-me/ té permís per entrar a casa/ però que sàpiga des d'ara/ que mai no podré estimar-la".

Vida.
Lluís Llach i Grande.
.


.

.

dimarts, 31 de gener de 2017

Adéu, senyores monges. Agraïts. I tristos...

Foto emprada al Periòdic d'Ontinyent.



Ontinyent, a dimarts vint-i-nou de gener de 2017.

Consumat és.

Hui és el primer dia en cent quaranta-set anys que, quan el sol ha eixit, no ha trobat a cap mongeta de les Filles de la Caritat al poble.

Les darreres cinc que hi quedaven, les han fetes marxar. Obediència se'n diu... Perque diuen que, en aquest temps en què les vocacions i les advocacions van de capa caiguda, la seua orde religiosa i moltes d'altres també, repleguen veles. Ja fa anys que les darreres cinc, sor Adela, sor Maria, sor Pilar, sor Josefina i sor Ángeles s'han fet majors. Ja no impartien classes al col·legi la Milagrosa, i estaven més per a ser ateses que no per a regentar l'Hospital de Beneficència d'Ontinyent, la tercera institució viva més antiga de la Vila Reial, després de l'Ajuntament i la Parròquia de l'Assumpció. Sobre elles ja pesava l'avís de desnonatge. La mobilització veïnal només va poder que aplaçar la seua partida i ahir arribà l'adéu. El món seguirà rodant, com ho ha fet des d'un sempre oblidadís. Tot seguirà avant i sense cap però... És la llei de la vida. Li ho comentava jo a Estrella quan em xerrava ben trista que va acudir el divendres a l'acomiadament que les ex-alumnes havien preparat... Si ara ens posem a fer memòria, hi haurà gent al poble que no es creurà que van haver-hi frares alcantarins, i si saben dels caputxins és pel carrer... I dels convents? El de Sant Cristòfol, el de Sant Bernardí de Siena, el mateix franciscà de Sant Antoni on ara està la Glorieta... Si fins i tot del grandiós i potent convent dels dominics, i dels dominics mateixos, no resta memòria més que la dels sants que rebien devoció a l'església i que nomenen alguns carrers del Poble Nou... Ara s'ha esdevingut l'adéu a les Filles de la Caritat... Tot és història casolana, però a la fi és història.

Adéu, amb estima, a les cinc... Supose que els costaria evolucionar al món d'un ara inhòspit des d'un altre en què la lletra entrava amb disciplina, es cantava a l'entrar a classe el "Cara el Sol", es posaven bandes de puntualitat als alumnes, i de comportament i de més coses que es tenien com a vàlides,  i s'usava massa de regla... La de vegades que ma mare em deia allò que, en portar-se mal, els espetaven sor Encarnación o sor Ángeles mateixa... "Soler, bese el suelo...", i ale, a engenollar-se i... Passat... I tot evolució... Present.
Hi ha futur?

Em dol per sor Ángeles, que és la que vaig arribar a conéixer i tractar més quan jo anava d'ací allà entre gegants, cavallets, vetes i campanes... M'inspirava molta tendresa, la dona... Corrent d'un costat a l'altre sempre, i perdent les claus de l'església sovint..., i assabentant-se només d'allò que li interessava amb la seua sordera sel·lectiva... I quan es posava a l'orgue..., espera't a veure per on ens ix! Allò era una revolució interessant que, per arrauxada i amable, acabava millorant les partitures i confonent el personal. La d'anècdotes que se'n podrien contar... Noranta-quatre anys i que li toque canviar de casa, anar-se'n del seu poble... Ella, sent d'ací com és, era "santanderina"; i va ser qui ens va salvar els Angelets, i en la nostra llengua... Mai no li podrem estar prou agraïts de tantes coses com va fer i, de les que solen passar desapercebudes... I la cara que posava de felicitat admirada quan es veia entrar en casa els Gegants..., i com s'afanyava a donar-nos la clau només per saber que els Gegants ja estaven a casa... Fou el somriure més gran de tots quan van tornar a la vida festiva, però jo em quede amb el seu somriure quan ens havíem endut les campanes i li les vam tornar netes i precioses..., ai!, i que si era tan antiga i com es deia i tanta cosa com la seua curiositat innata requeria per quedar-se tranquil·la, perquè si no ho sabia, igual ni dormir podia... I com es mirava amb respecte tot allò que féiem la gent de la meua confraria...

Una vegada, els xiquets i xiquetes confraressets, en un descuit, no recorde ara massa bé quina en van fer que van acudir a dur a les monges algun regal innocent, algun obsequi... Igual eren les Quaresmes, que tant divertien a sor Ángeles; o algun cartell del quatre-cents aniversari... I elles quin cas i quins extrems... Quan Salva m'ho va contar, recorde que vaig emocionar-me. Ja veus, estime la gent que s'estima el senzill, i la vida..., i els altres...

Bon viatge tinguen i bon empar me les guarde. I que el que es queda de vida no es troben mai assoletes, i que la Soledat me les protegisca.... Que els siga plaent i tranquil·la, i que troben després allò en què creuen. Molt tenen guanyat. Molt perdem sense elles...