.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dijous, 19 de gener de 2017

A torrar neu...!




Ontinyent, a dijous dèneu de gener de 2017.

Si pensaves realment que anava a quedar-me a casa sense desafiar el fred i el sentit comú, passen dues coses: que de veritat no em coneixes i que tampoc no saps que, quan està nevant, no fa fred...

Aquest matí, a hora que la neu canviava per pluja, he tingut a bé enfilar-me les botes noves, l'abric purissimer i la bufanda més bufanda del món per anar a carregar-me la segona càmera en mes i mig. M'ha faltat ben poc per aconseguir-ho. La pobreta ha sobreviscut, però... Erro de previsió. A ma casa encara eren volves de neu el què al pont de Santa Maria ja eren pluja oberta. Què ha passat, que les fotos no les puc penjar de tan dolentes com m'han eixit, amb un núvol central grisaci que em fa replantejar-me maneres més que no recapacitar insensateses... Però, com anava jo a quedar-me a casa si cada quart d'hora un microtall de llum m'enviava la feina de l'ordinador a prendre pels bytes...????




I és que tot era una festa baix de casa, bucòlica, costumista fins i tot amb els xiquets tirant-se amb trineu (d'on els treuran si fa tant que no neva...), llençant-se boles, fent ninots, els gossos corrent i llurs amos, com semple, palplantats fent conversa que jo em pensava que es gelaven i he pensat en baixar-los un café, que ni s'hi movien sota els seus paraigües enfarinats...





Doncs bé, ja veus el poquet que he pogut salvar...
Hi ha mans que mereixen dur sabates...




Ara bé, hui he acomplit un desig de deu anys. 
Quin plaer quan he parlat amb el meu nebot Abel per telèfon que em contara la seua primera experiència amb la neu a la porta de casa... Ha fet guerreta de boles amb els pares, però em sembla que no ha fet ninot..., xe! Això és perquè no estava allí el tio Sergi, que l'últim ninot que va fer —col·laborativament— baix de sa casa en una nevada d'aquelles de possibles, fou un Campanar de la Vila que acabà en la portada del Periòdic d'Ontinyent...

Doncs bé, el desig... 
_Abel, què ta mare no t'ha torrat neu per esmorzar? 
_ Com que torrar neu?
_ Sí, és una tradició molt vella d'Ontinyent, una recepta molt dolceta. Mera. Puja un poc de neu a casa (que te la puge ton pare...) i ta mare que te la torre. I que no oblide posar bona cosa de sucre i canyella. Està per a xuclar-se els dits...

Supose que la neu ha arribat ja amb el xiquet massa major, perquè encara s'estarà rient de com està de bovo el tio Sergi, torrar neu... De molt menuts, la meua germana (sa mare) i jo,vam arribar a intentar-ho...