.

.
"Si la mort ve a buscar-me/ té permís per entrar a casa/ però que sàpiga des d'ara/ que mai no podré estimar-la".

Vida.
Lluís Llach i Grande.
.


.

.

dilluns, 30 de gener de 2017

A Muro (o Tales?), enxarxat amb tanta cosa bella...

Sant Antoni i el Dimoni, poques vegades pots veure'ls tant juntets...


Muro, a diumenge vint-i-nou de gener. 

Arribe ja cansat, i amb certa premura de temps, però la visió esclatant del Pare Montcabrer absolutament nevat, va acaronant-me a mesura que camine i gire un poc el rostre. A cada mirada, sent que em recomforta i beneeix... Quan Rafa Pasqual m'ensenyarà ja de nit les fotos de la pujada que feu despús-ahir, acabaré flipat per tanta neu i bellesa... No, si el desgel és ordenat i copiós, només caldria que vegeres com baixa d'ample i net el riu pel meu poble...


Tinc el temps comptat. Cal que busque la paradeta de Manel Arcos per tal de mercar-me el llibre "Les gallinetes de dol", de Mari Carmen Sáez Lorente. Què la trobaré? No. Ei, què farem? Passaré per l'exposició de Lluís Garcia Muro i li compraré el llibre aquell que vaig conéixer, preciós, en la caminada darrera pel territori del Tren dels Anglesos... I quina sort! Puge l'escala ditxosa i a la cambra del casalici dels Alonso em trobe un reguitzell de meravelles encordades. Què no ha mesclat fotografies de Rafa Vallés amb poemes seus manuscrits per totes les parets possibles? Llueixen molt!, una joia entretindre's entre bons versos, molt ferms en ocasions, i tan bones imatges. I en la conversa, em presenta el poeta al senyor Vallés, encantat. Quina feinada i quanta cosa verament interessant per descobrir a la vora de casa...

Acabe comprant-li els "Manuscrits d'hivern" que tant m'agraden, i també la seua primera publicació, "Vesprades de diumenge", treta en difícil editora, que llegiré la propera vesprada de diumenge que tinga lliure...

"I vaig dir-li a aquella noia de ciutat:
                                               «l'home que estima no és pas mai vell»"

Sona molt bé...



I corre que correràs, tant com es pot avançar en fira assaonada, arribe a la plaça del Matzem quan el pregoner està dient que va a començar la festa i la disbauxa...



Si tinc tantes ganes de veure "El Dolçainer de Tales" és perquè estic pletòric amb la cosa del final de la beca. Em complau trobar-me en escena pública quotidiana un bon muntatge i amb recursos excel·lents (que parlem ni més ni menys que de Xarxa Teatre!), que roda al voltant de les celebracions tradicionals festives dels pobles castellonencs i, per tant, dels valencians i mariolencs... A més, aquesta obra és la que despertà en mi, quan era menut de tretze anys, tanta il·lusió com interés pel fet costumista festiu. 




Encara em recorde, al·lucinat, corrent davant les banyes del bou de foc i amagant-me dels esclats pirotècnics d'una cosa que no sabia que diables era..., i eren els Dimonis!!!  Fou allí al davant de la Casa de Sant Rafel, veïna meua... D'allí i d'allò fou també que ens nasqueren els correfocs... L'origen exacte d'aquest portent fester a Ontinyent, quan a Sant Rafel hi havia tal preocupació per la cultura pròpia que tot era dur a Volantins, Paco Muñoz, Al Tall, Carraixet, Pàtzinguer Z, els clowns de PTV... i fer-nos-els estimar. Quina vida!, i quant d'aprenentatge...



Clar, després que Xarxa Teatre s'haja fet taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaant gran, i després d'haver viscut/gojat diverses barbaritats seues, aquesta obreta iniciàtica podria semblar-me això mateix, poqueta cosa... Però en absolut. Tret de les restriccions pirotècniques legals (i la cosa rara aquella del castellet final que ha estat de veritat final, final...), la funció acompleix encara el seu caràcter atrapador d'ànimes i incitador imaginatiu a través d'una mostra cultural nostrada que, afortunadament, a la xicalla que ha participat no pot semblar-li rara ni aliena perque s'ha fet molt de treball recuperatiu en les darreres dècades, i "mera" que han xalat... tant com els pares i altres assistències.... Imagina't... 




Recordes aquell cd de La Trinca que es diu "Festa Major"? Doncs la cosa va de manera semblant però en un poblet valencià del segle XIX, qualsevol entre els Ports i Muro i més enllà... 




El pregoner avisa i a poc, empinant la bota, va agafant un pet com fil d'estendre...; l'alcalde inaugura (la frase amb què anima els veïns dient-los com se'ls estima i que acaba amb el "Tot lo vostre, és meu...!" arriba a la sublimitat); mossén Fabra amb sotana i ulleretes, ballador de jotetes, fa un sermó com el de les cadiretes...



Un bon grapat de tipus socials excel·lentment duts, amb text versat de saó, que ens mostren tot el catàleg, o l'auca, amb humor mòlt i molta ironia i faciliten el meravellament inesperat... A veure... Pirotècnia simulada i vera, passacarrers, ball de cavallets, corregudes per la joia, repartiment del pa del sant, processó amb la imatge amb el pregoner borratxet que s'esvara duent el baiard, que no amb les al·leluies que es llencen..., capgrossos, la lluita del Dimoni i l'Àngel (amaneradíssim i preciós...) de la Balma, un excel·lent ball dels quatre gegants, les Albades, el ball, la jota... 




El muntatge comunal dels cadafals i el prodigi de la representació bouera, amb el muntatge del piló, l'embolament, el tan aplaudit bou de foc i l'atrapament final... Què es pot demanar més?




Doncs sí. Una cosa: la Música.

Tinc a casa, el guarde com a or, el vinil de l'obra que es gravà el 1986. Amb no tenir encara amb què escoltar-lo, fa de primer dels vinils i tinc així una obra d'art a la vista sempre que passe... Atresore així el què em fou, però, i el què és? Ací a Muro, hui, es dóna una conjunció estelar... Sempre ha estat la partitura interpretada per grans i meritòries colles i per dolçainers esforçats, però poques oportunitats hi ha d'escoltar aquesta música tradicional reconstruïda de forma esquissida tocada tan reeixidament. La sona "La Xafigà"... 




I sí, no només no decep sinó que emociona. M'ha trepitjat qualsevol espectativa perquè d'a xavo el concert que s'han espolsat..., ha estat tendre, delicat però intens, amable, insistent, continuat i mesurat..., seguisc amb l'adjectivació positiva? D'aquelles coses que conformen afició per allò més d'arrel... 

Enguany, la Fireta de Muro ha tingut un colofó de dignitat astral. Les meues felicitacions humils.


1 comentari:

elSocarraet ha dit...

Mira... Ja que parles d'elles, compartirem "al Pare Montcabrer ple de neu i bellesa..."
Acabe de penjar al blog unes quantes: http://elsocarraet.blogspot.com.es/2017/02/desbordant-natura.html