.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

diumenge, 4 de desembre de 2016

Santa Bàrbera..., morena!





Ontinyent, a 4 de desembre de 2016. Santa Bàrbera.

Allà per l'any 2002, vaig escriure un text sobre santa Bàrbera, o Bàrbara, pel "Calendari de Festes de la Comunitat Valenciana", pel darrer dels quatre llibres, el corresponent a la Tardor. Resulta que jo, llavors, tocava campanes i tirava coets..., coses que es fan quan el trellat encara no se t'ha assentat i l'hamburgesament burgés queda encara llunyà..., per això, i per altres coses que al final et xarraré, vaig triar-me aquesta advocació. És així com començava l'escrit:


"És la màrtir bàrbera, o Bàrbara, una de les santes més populars del panteó valencià, per més que la tradició oral repetesca allò que "només recordem santa Bàrbera quan trona". El fet que se la invoque constantment, i amb immediatesa, davant les tronades per tal devitar-new els danys i que siga la santa titular d'un gran nombre d'ermitatges valencians assegura la seua fama. Ara mateix, i després del concili Vaticà II, la seua figura no apareix en el calendari litúrgic, atesa la poca documentació i l'escassa fiabilitat de les cròniques que ens transmeten la seua vida i el seu martiri, succeït, sembla ser, a Nicomèdia, en el temps de l'emperador Marcià.

La llegenda fa santa Bàrbera víctima del seu propi pare, Diòscor, qui no acceptà que la filla es convertira al cristianisme, en el segle III aproximadament. Com que no havia pogut forçar la filla a contraure matrimoni, la va tancar en una torre que només tenia dues finestres. Ella en va fer una tercera en honor a la Santíssima Trinitat. Va poder fugir i s'amagà en una cova. Un pastor la denuncià i el seu pare va capturar-la; mentre, un llamp castigava amb la mort el delator i el seu ramat. L'emperador, a qui havia acudit el pare, va sotmetre la jove a tortura i la va fer arrossegar, tota nua, per una muntanya. Finalment, el pare la va decapitar amb l'espasa que li serveix d'atribut, juntament amb un mantell vermell, un calze que conté la sang de Crist, una corona principesca, la torre on fou tancada i la palma del premi martirial. Pel fet de la violència i de la rapidesa de la seua mort, és advocada contra el llamp i les tronades, també protegeix contra la impnitència i ajuda a ben morir, com narren uns vells goigs:

"Que espera quien te invoca/ no morir sin sacramentos".

La major part de les ermites a ella dedicades, es troben en punts de muntanya, propers a les zones urbanes (Alberic, Llíria, Gilet, Morella, Ontinyent i Cocentaina) i situades entre aquestes i la zona des d'on solen amenaçar les pitjors tronades. La cultura popular ens ofereix un sense fi d'oracionetes i de cants a ella dedicats, pronunciats en el moment de l'aparició de tronades; entre ells recollim un de Cocentaina:

"Santa Bàrbera va pel camp, buscant l'Esperit Sant.
L'Esperit Sant no pot vindre, que tres núvols veu vindre:
Uno de foc, uno de pedra i uno que rellamega.
Santa Bàrbara Bendita. Lliura-nos del tro i de la centella".

I tant que la cançoneta aquesta..., així la deia la meua iaia, Paquita Moltó "Carrasca", del Carrer Dolors, que després seria la senyó Paquita, la dona del Sabater de la Vila, a Ontinyent..., i així l'escoltava resar a ma mare en ser que s'apropava tronada mentre la meua germana i jo buscàvem on repunyetes havíem deixat les candeletes de l'última Candelària, no per invocar protecció celest sinó per si se n'anava la llum...

La història aquesta, la repetisc cada vegada que algú m'acompanya al Palau de Cocentaina i entrem en la pinacoteca aquella de l'ajuntament, tan rebonica i valuosa com mancada d'informació... (en recordar-te que diu que els Sants de la Pedra són els Sants Metges, per a fiar-se de res...). Allí, tan bon punt arribes a la segona navada de la Sala d'Ambaixadors, hi ha el retaule de Santa Bàrbara. Abans estava a l'ermita gòtica, tan bonica com és... I és una joia. L'arquebisbat no se la pogué endur com sí que feu amb la Mare de Déu de la Llet de Penella, no... I comence com sempre a guiar per aquell còmic gòtic tan i tan espectacular com senzill a l'hora... Cada episodi del martiri tractat amb una modernitat que frega el gore actual. 



Un realisme dolorós que, en el seu temps, deixaria esmaperduts i compungits els fidels que s'aventuraren per aquell contrafort mariolenc costera fonda amunt... 

Vaig intentar que es publicara una fotografia del retaule. No va poder ser i em fou llàstima. Hauria estat un enriquiment de l'obra... 

I sempre acabe el repàs d'idèntica manera: veus quin cabell de pa d'or més refulgent? Això és de la darrera restauració. Jo la recorde, de xicotet, com a molt morena, de bruta, la pobra...