.

.
"Si la mort ve a buscar-me/ té permís per entrar a casa/ però que sàpiga des d'ara/ que mai no podré estimar-la".

Vida.
Lluís Llach i Grande.
.


.

.

dilluns, 19 de desembre de 2016

Riuada ontinyéntica: "Cantereria no duermas, que el río crese"





Ontinyent, a dilluns dèneu de desembre de 2016.

Val que jo caldria que estigués a Biar fent classe, però no, no m'he quedat a Ontinyent per "crompar" res al mercat, no. Hi ha riuada, plou com si sant Pere s'hagués deixat l'aixeta del jacuzzi oberta i hi ha una descoordinació político-festiva que dóna vergonya.

La vergonya dels polítics ja va començar anit amb els desmentits a una carta fake (falsa) en què deien que es suspenien les classes arreu... Més els hagués valgut passar-la per bona perquè el ridícul que farien després... Després, el Conseller del ram d'estudi fa una roda de premsa i es publica un llistat de poblacions que suspenien les classes, gairebé totes elles del Baix Segura, que hui baixa alt, i molt alt..., i alguns centres puntuals on, qui sap què haurà passat perquè es diga que tanquen... Després, publiquen un altre llistat amb l'afegit de molts pobles més d'ací i d'enllà... I de sobte callen.



Callen i se'n van a dormir. No diuen res i la nit passa i arriba el matí i comences a veure per les xarxes que tan ajuntament diu que tanquen tots els centres, l'altre també, i l'altre encara... I veus fotos al·lucinants de centres inundats que no apareixen a cap llistat oficial perquè no hi ha oficialitat, sembla que s'ha suspés...! Ontinyent tanca. Muro tanca. Cocentaina no tanca i lliges una proclama política que fa vergonya, dient que els centres estan bé i que eixe és l'únic problema per tancar-los allà on els han tancat. I als professionals que hi treballen i que cal que s'hi desplacen que els bomben. I als xiquets que van en transports perquè als pobles propis no tenen centres, que els donen... I tanca Agullent, i tanca Benigànim, i tanca Carcaixent, i l'Alcúdia, i cap Conselleria diu res. De sobte la Generalitat publica l'agenda de hui dels Consellers i et cagues en la mare que ha matriculat els polítics que deien que els anteriors no sabien fer les coses i que ells posarien primer a la gent, i la gent sense saber què fer... Em criden: han tancat el barranc de l'Adern. No es pot pujar a Bocairent. Com vaig a treballar? Per l'Alforí potser? Mon pare em crida. Ni l'han deixat pujar al secà, està preocupat. I entre xambada i xambada, entre uns i altres, anem fent allò que cap Conselleria ha fet, avisar què sabem que està tancat i com queda la situació.

A darrera hora, em diuen del meu centre que no pugem, que la cosa no està segura... Dona, si no hi ha comunicació física entre Beneixama, i el Camp de Mirra amb Biar per com ha eixit el Vinalopó... Cride a la companya amb què compartim cotxe: queda't a casa. Tu no? Jo...?




Jo, amb el vist-i-no-plau de la meua germana, que em crida per veure com tinc la cosa, prove a llavar-me la cara. Tampoc no tinc aigua, pren transparència ajuntamental... Em vist, em calce la gorra i un mal paraigües i me'n vaig a veure la riuada. Vaig a quedar-me jo a casa amb tal espectacle? Sí, ja sé que m'he burlat dels qui van a fer fotos, però perquè sabia que jo també ho faria si suspenien la classe... Què com m'he burlat? He escrit al Facebook aquest text tragicòmic:

"Davant la crescuda del riu del poble, que està a punt d'inundar el carrer del costat (com ha passat tota la vida, que tenim un cant del Sereno i tot pa estos casos), l'Excel·lent Anjuntament aconsella al públic en general que no vaja al pont a fer afotos ni selfis perquè plou, saps? I encà podries esvarar-te i tot. Xica, què no estàs bé a casa, calenteta entre tants microtalls de llum?


Ah, i s'aconsella també als de les xarxes socials estes que s'estalvien les asclamasions tipo "en ma vida havia vist el riu tan alt" quan la teua vida no passa dels quinse anys, so burro! Més que no pa no alarmar més encara la poblasió amb alguns nivells d'egosentrisme. Que pa fer-mos famosos, ja s'ancarregarà l'alcalde d'eixir en les teles a dir "uuuuuuuuuuuiiii", que arribarem a ser trendintòping d'ixos..."




I clar, també n'he tingut pels periodistes. Què t'has cregut...?

"Senyores periodistas que vendran a sacar filmasiones de las inundasiones de mi pueblo. Como hase veinte anyos que no se salía el río, igual no saben donde ir a buscar imágenes que impacten a su audiensia. Por eso, les aconsejo que vayan a grabar al puente nuevo alguna panorámica porque siempre sale chula. Si se suben al Poso Claro, aquello ia les quedará de meravilla. Pero si son Vds. como m'imagino, si s'abajan por la costera que hay detrás de la Glorieta verán (es un desir) un pontón que siempre da el pego quando quieren dar a entender que la inundasión ha sido terrible. I si ia quieren risar el riso de lo apocalíptico, en la carretera que va hasia la capital, hay un puente que solo tiene pilares des del siglo pasao; pueden desir que l'armaguedón se aserca. No serían los primeros, no..."


Doncs bé... La primera sensació ha estat curiosa. No plovia tant tampoc... Està clar i porte dient-ho bastant temps a les companyes que compartim cotxe per anar a treballar. Com no ploga en la part alta del riu, ni ho notaran els aqüífers... Si hi ha aigua, com diuen, serà perquè a Bocairent ha rebentat allò de sant Pere que deia...

La cosa ha anat d'olors... Sant Rafael feia un aroma de pluja remesclat amb pinassa cremada de llar que m'enamorava... Quan anava, però, arrimant-me cap al pont de Santa Maria, l'olor ha canviat per un altre de molt especial que no sentia des de feia dècades... Una olor forta d'aigua i fang, remesclada amb un soroll fondo, intens, tronador... Efectivament, el riu ha eixit de mare i, a una velocitat demencial, arrossega tot tipus de falòrnies vegetals, despulles d'una natura resseca. La violència dels salts, les onades i els corrents m'esglaia. Allí hi era el Carril de la Costa, ara tot es riu que davalla entre xops que s'enganxen com poden a una terra que es desfà. Les esllavissades es deixen veure amb el ròssec de pedres que deixen una nafra de terra nova i humida, sobre les covetes de deçà lo riu i des de Sant Rafael també, enormes, angoixadores... Si ací es veu d'aquesta manera, com es veurà on s'ajunta el riu amb el barranc de Morera...

Em falla la càmera, trec el mòbil, i comence a disparar a tort i a dret. Torne pels meus passos i enfile cap a ca l'ex, als miradors admire la potència ferestega de l'aiguat, i mullat com vaig ja, decidisc no perdrem el què es veurà allà vora el Pont Vell...





No em costa gens baixar, no ha plogut gens a la Serra Grossa, ja veuràs com no va massa ple ni el barranquet que desaigua el Camí de les Boles rera el dels Carros ni, si poguera arribar, el barranc de la Vila.



 Un espectacle arribar vora el cassalici de la Mare de Déu d'Agres i abocar-me al riu. Els tallamars dels pilars del pont acompleixen perfectament la seua comesa i des dels seus apartadors es veu com la riuada, de tan ràpida i forta, poca brossalla ha deixat acumular-se. Els ulls deixen passar trocs immensos. I encara hi ha qui em diu que això no és res, que si hagués admirat els xoparros que han arribat a passar aquesta matinada... 



De sobte, em dol el cor... Mire cap al que queda de muralla de la Vila i veig una solsida forta. La casa aquella que s'anuncia en venda ha perdut la base tota de la barana del pati. Poca muralla com ens resta i ara l'aigua ens la resta; punyeters jocs de paraules i maleïdes preferències dels polítics pragmatistes, em ve al cap... Enlloc de cuidar el patrimoni cuiden llur imatge i..., no els..., no!



 Com que no són de preveure casos com aquests... A l'altra banda del pont ja no hi ha ni el bancal on vaig caure jo de xicotet aquell dia de bou purissimer, s'ha endut el mur de pedra seca la força de l'aigua... A la part de la Vila, pobra muralla. Però pobra també obra d'adequació del solar de Tortosa i Delgado, acabada fa, quan? Mesos? La muralla, almenys, ha aguantat diluvis i segles.



 Ara sí que puc dir que ja no es construeix igual. En tinc proves fefaents pel que fa a la construcció pública. Amén.




Anem, em dic, fins on puguem de la Cantereria... 



I el tafaner d'en Sergi, cama cap a la part més baixa del poble... 

M'assec a xerrar amb gent major al llavador i en cansar-me d'escoltar enraònies amb les quals m'estaria tot el dia, que bo sóc jo, tire cap avall. 


No hi ha policia, unes barreres apartades, gent passejant i el pont Nou ple de gent disparant amb flaix... 



Sí, ací se n'ha eixit el riu aquest matí. Espere que els veïns no hagen patit massa quan els han tret de casa. Ja se sap, i és tradició a Ontinyent, que en nits d'aquestes de pluja la Cantereria mai no ha dormit... 



És cert. Uns cent metres, les cases més baixes. Des d'ací i en nou portons, ves espai Sergi, no caigues amb tant de fang..., cap a l'escorxador. És normal que se n'isca. Barana baixa..., per això hi ha un cant registrat de Sereno per a aquestes incidències.
Espera, la barana baixa res..., que ha entrat pels forats que hi ha perquè el carrer descarregue en el riu!!!! Després, les televisions diran això que he burlat, que l'Apocalipsi, ara ja amb majúscula, ha fet cap a la Cantereria!




Quan l'home feia ronda, veient si el perill era imminent, cantava "Cantereria no duermas, que el río crece...!". L'he vist més crescut. Les cases obertes testimonien aigua i fang. L'he arribada a veure a un primer pis..., bé sí, ha estat greu però ara ja davalla. Ací ja s'acaba la cosa. Veus? Tenies raó, el lloc més perillós de tots, on desguaça el barranc de la Vila, o de la Puríssima, i no va tan ple. Sembla que siga el riu que hi regolfe. Si hagués plogut tant cap a Sant Esteve, açò, ara, seria altra cosa...





I clar, puja al pont a fer la foto típica de rigor,





 i cantant, cantant, a tornar-me'n xino-xano cap a casa, a descarregar la roba banyada, les fotos i tot el que trobe que em molesta. "En tu sielo, siempre alegre brilla el sol que en sus aguas el Clariano al reflejaaaaaar", que hui m'ha pegat per ahi. "Mera", una altra solsida al parc de l'Escorxador... Farola vaaaaaaaaa! 




I si ha tornat l'aigua corrent, ai, a regalar-me una dutxeta. Ausades el passeig matinal, la de meravelles desacostumades que m'ha fet viure. És cert això que no hi ha un dia igual que l'altre...