.

.

LA MORT, CONTADA AL NEN DEL VEÏNAT

La Mort venia de vegades,
però mai no se'n volia anar,
car es trobava bé,
allò que es diu ben bé,
ja saps,
com tu quan surts al corral i jugues
amb els pollets i amb els conills
i agafes una pedra verda
i la trenques amb una pedra blanca
i et poses a plorar de sobte
perquè sí, sense cap moriu,
i com ningú no et fa cas
calles,
i després tornes a jugar
amb açò o amb allò...
Mai no se'n va anar, la Mort,
i es va quedar per a sempre amb nosaltres,
la Mort, ja sap.

Vicent Andrés Estellés.

.


dissabte, 24 de desembre de 2016

Pèrdues...




Ontinyent, a dissabte vint-i-quatre de desembre de 2016. Nit de Nadal.

Aquesta nit d'allunyament, sope frugalment a casa.  M'és una nit més, una de tantes.
Enguany, no tinc ni Betlem que contemplar. Jo no sóc jo. Potser sóc el que han volgut uns altres...
Els meus referents vitals, que esclataren en l'aire fa temps, diuen que encara no els he sabut recomposar quan caigueren al terra. I encara hi ha qui em comenta que veu com ho intente poc a poc, perquè hi pose tota la força meua, la del món..., però els elements contra els qui lluite són massa banals i poc solemnes. Només jo sé les veritats, per més que he pogut comprovar, aquesta nit mateix, que hi ha aliens que les sospiten, Davant els fats que el destí, o la voluntat extranya, marquen, només em queda la humilitat. És l'únic camí que trobe que em puga dur a la dignitat de ser.
No estic trist. La lluita és llarga. I jo, seré.

M'ha pegat per llegir-me l'antologia poètica que s'acaba de publicar de sant David Mira Gramage. "De vida i miratges" es diu, ja t'ho vaig contar que voltes de Nadal estaria en plaça... Vaig desgranant versos, vaig llegint àvidament... 

De sobte, m'he trobat amb un poema que David Mira escrigué en els anys 80 i que m'ha deixat transbalsat del tot. Malgrat tant, no tinc més remei que llegir-te'l en veu alta.

M'ha travessat com poques coses...


Perdre

(jorn de l'adéu).

Vam deixar el teu cos,
desvalgut, ja sense tu,
un dia de juliol
de tant de sol, i tanta
soledat freda
del cementeri.

Mentrestant, alié al dol,
el teu fill d'any i mig
jugava, ple d'absències
fosques i esmorteïdes,
per entre els blocs de nínxols.

Era el jorn de l'adéu.
El teu darrer estiu,
que et va gelar el cos...
Reompliren el nínxol.
Desesperança inerme.
Així, et retérem
el nostre etern record,
sota el sol de juliol,
amb l'himida escalfor
de les llàgrimes. Però
al recer dels companys;
envoltat, sobretot,
de l'escalf d'una gent,
per sempre més, la teua.
La teua gent, que es queda
amb el trist colpiment
d'haver-te perdut ja.
Tan sols vint-i-huit anys
que s'han tallat
                        de sobte.

No has tornat al treball
on encara pregunten
pel Jaume, i ja no et troben.

Ací, a la fàbrica,
t'han retirat la fitxa
i el teu nom, de la 
nómina de personal...
I nosaltres sabem
el què és perdre un company.
I l'empresa ha perdut
-només- un productor,
com qui diu "tant se val".
La cadena funciona.
Ja veus, què vas guanyar...
Nosaltres seguirem
perdent, a cada dia,
allò que hem oblidat...

Des d'on ara tu ets, 
voràs les coses clares
i ens voràs a nosaltres
envoltats de misèria,
per més que acumulem
els fruits de l'avarícia
(com sempre, les persones
ens preocupem molt menys
de "ser" que de "tenir").

Però, entre tanta buidor,
hi subsisteix l'estima.
Més enllà de la mort,
seràs, sempre, company.



Perque aquell Jaume mort que David cantà, és el meu padrí...