.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dimecres, 21 de desembre de 2016

Nadal carrasquià. Capítol quart. Solstici



Biar, a dimecres vint-i-u de desembre de 2016. Solstici d'Hivern. Nadal.


Arribat el Nadal, he acomplert amb tots els meus procediments. Com cal. Tal i com m'és menester.

Aquesta que veus és la "decoració" amb que et topes quan arribes al portal de ma casa. Te n'adonaràs que és la mateixa que l'any passat. Amb la debacle personal que em va suposar reconéixer-me com a subjecte de maltractament, i de traïció, per suposat, va començar un cicle inconclòs de malviures que ha anat fent camí. Allò d'anar anant, però sense saber cap a on... El Nadal de l'any quinze vaig aguantar-lo -i aguantar-me- amb crosses i bastides, i qualsevol benvinguda calia fer-la nu com m'estava: branques seques i soles, però blanques.

Enguany, el Solstici em troba esgotat en el físic, absort en el mental, però ben alerta pel que fa a tot allò sensorial... Amb unes ganes perdudes d'enllestir treballs i, així, passar a encetar per fi els camins que m'estic proposant... Encara duc les crosses sentimentals i he conclós que alguns dels danys d'aquella mala experiència els tindré mentre visca, i pense viure un fum d'anys. Els clevills en l'ànima no hi ha ni temps ni massilla que els puga curar. 

Note, però, una evolució clara. He aprés de les accions/inaccions dels altres i dels meus erros, i he seguit descimalant tumors vitals sense por a quedarme més sol. Ja no hi ha por, que el Sereno és un home... Ha ajudat alguna actitud absolutament impresentable cap a la meua persona per part d'alguns amics i, encara, d'algun familiar.  El "qui no em vol no em dol" s'ha convertit en un principi vital de solidesa provada. Trobant-me bé amb mi mateix i preparant com estic projectes encisadors de veritat, vaig millor que no hauria suposat en el passat Solstici d'Estiu. La gent justeta que m'envolta m'és fidel ajuda. Què més vull? Vida s'encarregarà de posar-nos a cadascú on cadascú meresca, tampoc no ho dubte. 

Per això la mateixa corona. Ja no està tan seca, però... Alguna branqueta ha tret la carrasca i ja assoma entre la blancúria. Serà cosa de cuidar-la perquè prompte torne a ser esponerosa; ja està trigant massa... Això sí, tampoc no esperes que done massa ombra (externa). Amb tanta hipocresia com m'envolta estic ja disposat a fer el següent pas, necessari del tot, en el meu intent de treure-me-la de la vista. Igual agafe i me'n vaig, enguany i en trobar-me'l, amb l'Home dels Nassos...

Deixem que rode la roda...