.

.
"Si la mort ve a buscar-me/ té permís per entrar a casa/ però que sàpiga des d'ara/ que mai no podré estimar-la".

Vida.
Lluís Llach i Grande.
.


.

.

dissabte, 17 de desembre de 2016

Nadal carrasquià. Capíol II. Contar-lo...




Cocentaina, a divendres setze de desembre de 2016.

Després de l'accident de cotxe d'aquest migdia, ensurt i prou, i d'esperar el diluvi que han promés els demiürgs dels oratges (tan intens que jo ja estic triant una parella d'animals de cada espècie per pujar-los a la barca que he ancorat vora la Cantereria...), la baixada a Cocentaina no ha sigut tan agradosa com desitjava. Això sí, a l'hora de seure a l'escalfor de la ràdio, si quedava cap mandra ni melindro, ha passat...

Com quan faig classe. És posar-me a la feina i se m'obliden les tempestes i tot se'm torna amable. La conversa de hui ha estat d'aquelles plàcides... Parlàvem de Nadal, i a mi m'agrada contar el Nadal. Això d'anar saltant tant d'ací cap enllà com si simulàrem una plàcida conversa amical és una cosa d'agrair en tindre un micro al davant. Em posa, però i també, trist la plasenteria de la conversa, perquè ja m'agradaria a mi que d'enraònies d'aquestes, sense micro i potser amb un tast de licors mariolencs, n'anaren sovintejant... És llàstima, sempre estàs ocupat, esteu ocupats...

És màgica la ràdio... Potser algú es creurà que estem fent col·loqui distret acomodats en dos sillons d'orelles davant la grandíssima llar del Castell de Cocentaina, al caliu d'un foc que tapa amb el seu crepitar el tintineig de la pluja que comença a caure, avinents... No. Bé que ho veus a les fotos, un estudi asseptic, net, blanc fluorós; ben allunyat de qualsevol foguerada. Però i la il·lusió de semblar, de provar a enganyar, de jugar amb qui t'escolta i no et veu...? Una cosa com la fe... 




Hem passat per damunt dels tòpics i ha resultat una gràcia de joc. M'ha fet molta patxoca com anava Juan Fran preguntant-me, i rient, a cadascuna de les meues històries... Ara no sé si m'he arrancat a cantar l'"Asguilando cego", crec que sí... Això sí, flipada es quedarà la gent amb la cosa del Sinterklaas, n'estic segur..., que el propi sant Nicolau/Pare Noël visca a una caseta a l'ombra del castell de Santa Bàrbara d'Alacant, viure al costat i no saber-ho... El dia 22, si no vaig errat, podràs escoltar com contem el que potser no és ja Nadal pel comú del general, però que sí que ho és, i molt i molt fondo, per aquells que s'estimen el cada referent diferent que ens conforma com un tot... 



Després, conversa amb Geles, gràcies per les fotos i la teua amabilitat, i a fer un tomb breu pel poble vestit, enramadet per damunt, damunt, de Nadal. 

I de sobte, al Pla, m'he vestit amb una tristesa innecessària... Remor de recança. Remor, tolls de pluja vella a l'empostissat d'un sol que no deixa petjada...