.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dijous, 29 de desembre de 2016

Innocents, innocents, innocents... Croniquiua d'un magnífic concertot!



Alzira, a dimecres vint-i-huit de desembre de 2016. Els Innocents.

Que no assistisca jo a actes com el present de fa anys es deu, únicament, a disputes "familiars" monodireccionals que consideraven que aquestes amistats meues eren d'un impresentable pujat, mala barraca i cap forment pel meu almodí. Actes com el present, i jo, hem eixit guanyant, sens dubte, quan ens hem posat al nostre lloc. Si no recorde mal, però ho recorde, la darrera ocasió fou a Benifairó de la Valldigna. Un desficaci també...

Des que aquest desfilagarçat "festival" va deixar el Teatre de la Clau de l'Alcúdia que ha costat seguir-li el fil en massa sentits. El fet de la itinerància, però, li ha dat la seua gràcia també. Ignorant com sóc, no sé si això haurà provocat per carambola que no es creen massa fidelitats o és la natural dispersió nadalenca la que provoca una falta de simbiosi amb el fet públic. I és llàstima, perquè el que hui m'he trobat és una meravella d'espectacle, variadet, de qualitats molt diferents, val, però amb la categoria suficient per passar a ser mític, d'un miticisme d'aquells casolans, assaonat. Els que no fallen, i preguem fervorosament que no ho facen mai, són els músics participants. Sembla ser que la crida de mossén Toni de l'Hostal segueix sent efectiva/afectiva. Ell, com a mestre de cerimònies, impagable...

I allí que arribe, amb un cabreig de mil dimonis per haver-me perdut entre pol·lígons atestats de personal de compres nadalenques i cotxes en direccions impensables fent girs al·legals entre cues estentòries. Arribe a temps, però. M'esperen Paco i Pepa. Em trobe amb el senyor Montes de l'Alcúdia. Seiem tots a la darrera filera. La major part de la gent s'està a la banda dreta d'un conegut local alzirenc que no direm, perquè prou propaganda li fem a les fotografies que acompanyen la nostra atrevida croniqueta. A la banda dreta hi ha la barra.

Com que és lloc còmode i no fa fred, comencem a xerrar d'això i d'allò. Bona companyia m'ha tocat per estar-me calladet...

I a afortudada hora horada, el senyor Toni de l'Hostal enceta el meló de tot l'any aquest amb un sentit record als qui ens han deixat musicalment en el recontrafotut 2016. S'agafa la guitarra, penjada al muscle amb la tradicional banda de fallera, i es posa a imitar el senyor Leonard Cohen, tot versionant el seu gloriós "Hallelujah". Només li va faltar el meu barret... M'ha impressionat.




I allí que va tot... Jo llibreta en mà per no perdre'm qui ha cantat i què, que el senyó Montes em diu de la meua semblança amb sant Bausset, quan apuntava els tantos en les partides de pilota...



Comencem bé. Elena Casado a la veu i son pare a la guitarra s'encanen amb Fuster ("Nota Bene") i segueixen amb dos poemes de la xicona que desperten a més de molt bon roll, una plausible nova veu del nostre petit panorama musicoide... No es pretén realment això, ací? Una meravella...  Però és que després fan seu l'escenari el jovençols mobilitzats (si veus la foto sabràs per què ho dic...) de L'Home Brut, de Beneixida...


No es pot començar un espectacle com aquest d'aquesta manera, recollons! Es que quede esmaperdut i babau del tot, al·lucinat del cert..., i després, a veure qui supera aquesta sorpresa. De no saber que existien passe a ser, en només tres cançons, seguidor des d'ara... Fins el punt que em compre el cd que han tret,"Cants de Balena" i me'l pose àvidament al cotxe mentre torne. No passe de la cançó número 6, més que res perquè cadascuna que sona em veig forçat a repetir-la. Quina poètica! Quina joia de ritme! Ganes tinc de tornar a fer carretera perque m'acompanyen... Les peces "Brutícia" i "Fora d'òrbita" ens engalipen a tots...



Sort que qui va darrere, el reputat Dr. Dropo, no s'escamalla i segueix amb el nivell amb les seues eternes cartes que no lliguen. Em quede amb la seua frase: "No sabia si fer un disc o comprar-me una guitarra. La guitarra és nova...", em va arribar. La seua "Fruita podrida", però, ha sublimat la seua aparició. El meu aplaudiment siga amb ell, i que traga prompte disc, per favor...





Darrere ha acudit a la crida Josep Dídac amb una versió del colossal Moustaki i una "Balanguera" que no filava, sinó que follava... Quan ha arribat Lupe Català ni l'he coneguda..., com ha canviat aquesta xicota, per a bé i més bé i molt bé... Les seues "Res no serà igual" i "despertar", m'han resultat del tot emotives. Com me n'alegre que disfrute tant amb el seu ofici sobre l'escena. Mereix ser coneguda i reconeguda. Veus?, per això mateix ara et penge un vídeo seu. Per que la conegues.




I després, Ullals, cantant el Xúquer i l'"Eau de Tous", m'han semblat d'un neopairalisme riberenc que tira d'esquena, que només els faltava allí Teodor Llorente amb guitarró elèctric i ulleres de pasta. Els he aplaudit perquè els temes m'han complagut, i li ho he repetit a Paco: quan el senyor Toni de l'Hostal s'hi fica, ix cosa bona, si vol, malgré lui même.



I el ritme que no baixa i jo que me'n vinc amunt. Tomàs de los Santos, i Paco que no deixa de dir-me coses bones d'ell, ens ha fet saltar els ploms.



Si la "Lletra a Dolors" de Martí i Pol ens ha destarifat, l'"Ara ja saps" dedicat als descobriments vitals de la seua filla ha fet que ens posem a ballar de puntetes amb la lletra prestidigitada i la música aquella d'intensitat terral. I ha fet pujar a escena, per acabar d'adobar-ho tot, la cantant Maria Amparo Hurtado per cantar un "Camí de Farinós" certament remarcable. Que m'ha abocat a comprar-li també el disc, "Segona mà" es diu... A aquests llocs es ve a descobrir, xe...


Després, i des de Picassent, Daniel Rosell, amb un minimalisme i una conceptualitat molt desacostumat per aquestes terres de bureo i xalament, ens cantà tres temes que donaren pas a Enric Casado i Mondu que, des de Sueca, ens han ofert un tríptic a guitarra i saxo soprano d'allò més inhabitual encara. La "Rosa de paper" d'Estellés m'ha tocat arreplegar-la de molt fondo, malgrat estar cansat ja de tanta versió. Aquesta l'he trobat interessant per poc afectada. M'ha desajustat saber per boca de Paco que allò que sempre havia tingut jo com a metàfora no ho és, i que la rosa de paper existí, i la dona que la feu "desaparegué"..., ja m'acabarà la història perquè arribava Sigarrito i no hem tingut temps a més parlar.
Veus? Sigarrito em semblen el millor exemple de tot el que vinc dient... Des que no els veia (quan encara la cosa anava de Sigarrito Jou i tal), i "mera" que fa anys que no me'ls trobava, han canviat també, i cap a un bé i millor que espanta. Magnífica actuació, d'una qualitat ben alta i una professionalitat d'aquelles que dius que a veure quan podràs anar a veure tot un concert seu perquè el gojaràs de valent... 

I per acabar, Paco Muñoz. Pren eclecticisme... A Paco li havien dit que preparara dos nadales i dos nadales que va fer, a pèl, després de contar-nos dos o tres innocentades que ell havia patit. La de Labordeta al temple de Debod de Madrid ja la coneixia, és certament antològica... Ell i Luis Pastor que acompanyen en un tema el gran cantant aragonés i no sabien la lletra...."No os preocupeis que yo os la pongo". Tiren a cantar i tenien al davant un full en blanc...


Blanc he quedat en escoltar la segona nadala. La primera, "L'Asguinaldo de Tonet" l'he tastada com a molt tendra en la veu anyada de Paco. La segona, la millor nadala que conec, la dels Mariners de Peris Segarra, Fèlix Estop i el mateix Paco, tan esgarrada com l'ha feta, i senzilla, i grandíssima...



I poc més. Que m'alegre d'haver faltat tants anys per trobar-me amb aquesta fireta fantàstica de gent que es mou, que comença, que crea i que creix creant. Quina qualitat de qualitats diverses! Quin pecat hauria estat faltar-hi!
Per dir-te que, per primera vegada en molt de temps, he tornat a casa amb una rialla satisfeta...

Felicitats i a seguir, per favor. 
Quede a l'espera del proper xou que monte el senyor de l'Hostal. Segur que promet.
Poc forment..., quin destrellat!